Bye bye monstre

Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves.I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan».Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona.La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència.Actualment el teatre familiar viu una etapa esplendorosa, tant en nombre de companyies de tota mena com en diversitat de gèneres i continguts, rigor i qualitat. El mateix rigor i qualitat que es respira darrere d'aquest nou espectacle musical de Dagoll Dagom, «Bye Bye Monstre», creat a partir d'una experiència de col·laboració i suma d'esforços singular, en un any també singular com el del coronavirus, i a partir d'un primer concurs literari de TMB per a infants i joves que ha desembocat en una publicació del mateix conte en suport àlbum il·lustrat per Lyona (Marta Puig) a l'Editorial Estrella Polar del Grup 62 i amb aquesta adaptació dramatúrgica i musical que compta tant amb bons fonaments com pilars i bigues que l'aguanten: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella, Lluc Fruitós (Brodas Bros), Dàmaris Gelabert, Àlex Martínez, David Pintó...«Bye Bye Monstre» ho té tot. Tot el que ha de tenir un espectacle que pretén enganxar des dels més petits als avis, un arbre genealògic que també és representat precisament amb els personatges protagonistes a l'escenari: pare i mare, germà gran i germana petita, avi i àvia (aquests, en off via zoom).La combinació musical —potents i enganxadisses peces de Dàmaris Gelabert— amb les escenes textuals es mantenen en el balanç just que unes no ofeguin les altres. Cada acció nova té una rèplica musical i cada rèplica musical amplia i fins i tot reflexiona sobre l'acció escènica vista. «Bye Bye Monstre», una hora justa, és un espectacle actualíssim que, tocant el “monstre” que toca, podria córrer el perill de fer-se repetitiu o fins i tot antipàtic, perquè tothom es vol oblidar, si pot ser, del coronavirus. Però ben al contrari. Això no passa perquè el guió juga perfectament entre allò que tots els espectadors ja saben —la irrupció del coronavirus directament o indirectament en la vida familiar de tothom— i la dosi d'imaginació i fantasia que, sense endolcir gens ni mica les conseqüències, aporta un plus de positivisme, de tirar endavant i de creure, encara, en algú superior al mateix “monstre”: la força de la paraula.¿Què ha fet el teatre d'aquest país perquè a cada nova generació es descobreixin sobre l'escenari intèrprets de l'última fornada amb tantes aptituds artístiques a flor de pell? L'escola teatral, de dansa, musical, ha estat essencial. I la collita, que ja fa temps que s'ha obtingut, és cada vegada millor. Aquí, la collita més nova té tres noms que alternen el personatge protagonista, el de la Berta, la filla petita de la casa, que mou tots els fils de la història: Martina Garcia, Violeta Marín i Vinyet Morral (aquesta última, per cert, protagonista també d'un altre espectacle familiar, «Bruna», que té prevista temporada dins el Petit Romea a tocar de Nadal). No en vull destacar cap de les tres perquè només em puc basar en la que m'ha tocat veure en la meva funció (dicció, veu, ritme, interpretació musical, gest, tombarella... excel·lent!), però crec que el qualificatiu es pot aplicar per igual a les tres, a jutjar per alguns clips de vídeo que he pogut visionar. Si dirigir intèrprets joves és tot un repte, aquí el resultat no pot ser millor.Al seu voltant, esclar, tres puntals essencials que no només actuen sinó que també canten: l'actriu Alba Florejachs, la mare de professió informàtica que fins i tot s'empelta a parlar en llenguatge tècnic de bits i app's; Albert Triola, el pare infermer en un hospital que porta la mirada sanitària en temps del maleït coronavirus; Marc Soler, el germà gran que té la germana petita com una baldufa i que es mou enfiladís com un ximpanzé per les parets de casa —una escenografia aparentment senzilla però simplement il·lustrativa, mai més ben dit perquè surt de les làmines d'un àlbum— per baixar al rap o fer tombarelles com si es trobés en un skatepark. Tots plegats viuen el confinament. Per això, l'avi i l'àvia (veterans Pep Cruz i Teresa Vallicrosa), dos científics de laboratori per trobar el remei antivirus, apareixen només via zoom sense amagar els seus estira-i-arronsa personals propis de la vida que acumulen plegats.«Bye Bye Monstre» té també els seus moments de tensió dramàtica, sense concessions, moments que tallen l'alè de l'auditori uns instants pensant en l'experiència personal de cadascú amb el coronavirus. Punts de tensió que es compensen amb el polsim de gènere fantàstic i la humanització dels aparells electrodomèstics de la casa, i amb el joc de caps de bestiari fantàstic que aporten unes fugaces imatges de titelles només amb els caps arrenglerats, darrere del sofà, darrere del taulell o darrere de la paret, i sense oblidar la presència amenaçadora fluorescent, vermell encès, com un cabdell de mala llana que representa el “monstre” que es vol colar a totes les cases fins que uns poders superiors com els de la Berta l'aconsegueixen vèncer gràcies a un remei tan senzill com la paraula escrita perquè la memòria sempre acaba vencent qualsevol “monstre” que la vulgui esborrar. (...)

Berta, la filla més menuda de la casa, és la protagonista de Bye bye monstre (un paper que es reparteixen Martina García / Violeta Marín / Vinyet Morral). Això defineix prou clarament a qui va dirigit l'espectacle en què el germà gran (Marc Soler) diverteix fent cabrioles i pujant-se per les parets (ai, la testosterona de l'adolescència!) i els pares són dos personatges patètics i molt humans que proven de combatre la por i de protegir la canalla. Ell és infermer i amant de les assemblees (en pocs anys en aquella casa es muntarà un Consell familiar, com el que imaginava Cristina Clemente!). Ella és informàtica i mare soferta que, si perd els nervis, ho lamenta de seguida. Albert Triola i Alba Florejachs són els dos pares que fan bona la fórmula d'actors-que-canten, més que intèrprets de musicals. Però el que podria semblar una mancança és, en realitat, un valor perquè la peça es mou en la clau del conte per a totes les famílies. Que no es tracta d'atrapar per la seva espectacularitat i maquinària, si no per sorpendre des de la seva simplicitat. Una decisió oportuna. Capítol a part, mereix la música enllaunada (però ben enganxadissa i que remet a múltiples estils, des del rap més canyer a la balada més tendra) i, les aparicions dels avis (Teresa Vallicrosa i Pep Cruz), dos entranyables personatges que es presenten, via zoom, com a científics per a trobar la vacuna contra el monstre (i que tant s'estimen com s'abonyeguen).La canalla més menuda que va assistir a l'estrena de Bye bye monstre mirava amb ulls d'incredulitat Dàmaris Gelabert. Aquesta és la dada. Van obviar Eduard Vives o Paco Mir, asseguts ben a prop. I, fins i tot, l'alcaldessa Ada Colau. Gelabert té molta prèdica entre els més petits i els seus pares. I la seva música, amb una simpàtica i espectacular (per moments) coreografia de Lluc Fruitós és participativa. I tothom hi entra, amb prou entusiasme. A l'aventura, se li sumen la comicitat d'uns electrodomèstics (perdó per la generalització, aparells elèctrics!) que rebutgen aquest nom i que proven d'advertir l'arribada del mal rotllo en forma de nus immens que plana sobre la ciutat. I una divertida i patètica assemblea per no decidir gaire res. Sort de la Berta i del seu diari secret! I de l'estima que, en el fons, es tenen tots els membres de la família. Aquest, segurament, és el gran reclam que arriba a commoure i a entusiasmar (depenent de la generació) l'audiència.Marc Artigau ha escrit un guió que inclou subtrames divertides com a contrast a l'ecoansietat pel monstre. Com el del gag dels cascos d'animals de camuflatge (amb estètica de còmic audiovisual) o el diàleg de l'assembla de nevera, planxa, rentadora i minipímer que s'avança, amb una picada d'ullet simpàtica, a la revolució del Jo, robot d'Isaac Asimov. Anna Rosa Cisquella (amb el suport de David Pintó) evita magnificar l'amenaça i la transforma en una mànega vermella, que va creixent sense mai aspirar a desbordar (com es pretenia La tienda de los horrores, recent). L'acció, narrada a través d'una valenta i excel·lent Berta, té la forma de conte de menjador d'imaginació de llapis i llibreta. És una dimensió que li juga a favor. L'espectacularitat, en tot cas, arriba amb les cabrioles entre hip hop i parkour de Marc Soler (Maremar). Permet ensenyar les enveges entre germans i, alhora, aquella estima i ajuda quan l'emergència s'imposa.Bye bye monstre és el quart musical (T'estimo si he begut, cal comptar-lo com a teatre amb cançons realment) que fa temporada aquesta tardor a Barcelona. S'ha trobat al costat de l'espectacularitat de Cantando bajo la lluvia, de l'emoció i ball de Billy Elliot i de l'energia dansística de Fama. És l'únic que ho fa en català i demostrarà, de ben segur, que la llengua no serà un impediment per aconseguir altes ocupacions d'assistència. Però també és cert que es mou amb el repartiment mínim, que les mides de la platea i dates de funció seran molt més limitades que els altres tres espectacles (amb capacitat de superar fàcilment els 100.000 espectadors al final del cicle). La creació s'ha vist limitada per l'austeritat de la producció. Els preus de l'entrada són molt menors (dels 11-20 euros per entrada a la platea del Poliorama, als 60 de Cantando bajo la lluvia al Tívoli o Billy Elliot al Victòria, per exemple). Aquesta simplicitat, en realitat, la fa la més assequible en tot, tant econòmicament com dramatúrgicament.