Han passat cinquanta anys des de l'estrena de la primera versió de «Cabaret», el 1966 a Broadway, i l'adaptació cinematogràfica el 1972, de Bob Fosse amb Liza Minnelli. Des d'aleshores, els «revivals» s'han anat succeint cíclicament i el nombre d'espectadors ha augmentat progressivament fins a convertir-se en un dels musicals més vistos de la història amb la xifra astronòmica de més de 30 milions d'espectadors. I tot a partir de l'adaptació d'una novel·la del 1951, «Goodbye to Berlin», de Christopher Isherwood, ambientada el 1931 a Alemanya, en el moment que el nazisme comença el seu ascens cap al poder que es convertiria en tragèdia. L'espai ambiental és el Kit Kat Club. I els seus protagonistes principals: una vedet, Sally Bowles; un jove escriptor nord-americà que arriba a Berlín per trobar la inspiració per a una novel·la, Cliff Bradshaw; i el Mestre de Cerimònies de l'espectacle del cabaret, Emcee.
«Cabaret» excel·leix per les seves peces musicals que permeten moments tan especials com compromesos en actuacions solistes dels dos personatges emblemàtics de l'obra: Sally Bowles i el Mestre de Cerimònies. Aquí, la responsabilitat del pes d'aquest duet que aguanta encara avui «Cabaret», mig segle després, recau en la qualitat i la matisada dolcesa musical d'Elena Gadel —cal recordar que va ser en aquest mateix escenari del Teatre Victòria on l'actriu, que ara s'ha incorporat a la sèrie «Com is fos ahir», de TV3, va créixer en el paper de Blanca de «Mar i cel» de Dagoll Dagom— i en aquest autèntic mestre de tota mena de cerimònies, de transvestisme, de caracterització i de multiplicitat de registres teatrals i televisius (és una de les ànimes de «Polònia» de TV3) que coincideixen en les qualitats escèniques d'Ivan Labanda.
Seria injust, però, centrar-ho tot en els dos principals personatges del musical. Cal tenir en compte els dos intèrprets que els fan de «covers»: Teresa Abarca, que interpreta el paper de Kost, la noia que rep mariners a la pensió, i José Carlos Campos, que té el paper de Herman. També hi juga un paper important el personatge de Cliff, l'escriptor que interpreten alternativament els actors Bernat Mestre i Alejandro Tous. I encara l'actriu Amparo Saizar, que té el paper de la senyora Schneider.
«Cabaret» té, a aquestes alçades de la seva llarga trajectòria, el repte de superar les escenes parlades. Aquesta versió en castellà dirigida per Jaime Azpilicueta, que aquí ha comptat amb el suport de David Pintó, flaqueja en els moments teatrals, excepció feta dels solos amb el Mestre de Cerimònies, com si tot s'hagués deixat a l'empara de la potència musical. Esclar que hi té molt a veure la fina trama argumental de l'obra —potser a hores d'ara ja molt coneguda— i en alguns moments més pròxima al tòpic sentimental d'una època determinada que no pas a la guspira que hauria de punxar encara els espectadors actuals.
Aquesta guspira es fa esperar durant la primera part i no s'encén fins a la segona part —l'espectacle té una durada de dues hores i mitja amb entreacte inclòs— que és quan la trama agafa un caràcter més dramàtic i que aquí la versió ha segellat amb l'espetec d'un quadre final coreogràfic fugaç i impactant que no necessita paraules i que arrodoneix tot allò que es pot haver trobat a faltar abans.
«Cabaret» és un espectacle que no es pot deixar passar per alt, per la bona feina dels principals protagonistes esmentats abans, pel conjunt dels intèrprets de la companyia, per l'orquestra i la interpetació musical, per les coreografies, per la caracterització, pel vestuari, per la maquinària escenogràfica i per una posada en escena brillant i espectacular i la virtut que té el musical de continuar fent taral·lejar una bona estona alguna de les seves peces més populars després de sortir del teatre... (...)
