Cabaret

Siempre es agradable volver al Kit Kat Club. Conviene olvidarse de las imágenes de la insuperable versión cinematográfica de Bob Fosse (1972), con Liza Minnelli, Joel Grey, Michael York y Helmut Griem i dejarse llevar por las diferentes  propuestas escénicas. El argument extraido de la novela Goodbye to Berlin (1951), del escritor, actor y guionista inglés Christopher Isherwood (1904-1986), se convirtió en el gran musical Cabaret estrenado en Broadway en 1966, con la siempre revivida e inolvidable música de John Kander y letras de las canciones de Fred Ebb y dramaturgia de Joe Masteroff. Uno de los musicales más vistos en el mundo con más de 30 millones de espectadores. El cabaret Kit Kat Club en el Berlín de 1931, se convierte en la ventana a través de la cual contemplamos la decadencia de una sociedad alemana traumatizada por la derrota en la Primera Guerra Mundial y el Crack económico del 1929 y el progresivo nacimiento del nazismo. La vedette Sally Bowles y el escritor Cliff Bradshaw, ambos estadounidenses, el histriónico maestro de ceremonias del espectáculo Emcee y los diversos personajes de la historia, sobrepasados por los acontecimientos, asisten entre incrédulos, temerosos y aterrorizados al alud de hechos históricos que acabarán arrastrándolos a todos. La versión que ahora puede verse en el Teatro Victória, es la que se estrenó en el Teatro Rialto de Madrid en el 2015, con Edu Soto y Cristina Castaño en los papeles protagonistas. Un espectáculo impecable desde el punto de vista técnico, con una espectacular escenografía de Ricardo Sanchez Cuerda, bien iluminada por Juanjo Llorens, con un espectacular efecto final. Dirigida por el veterano Jaime Azpilicueta (Donosti, 1941), mantiene un tono irregular, con una primera parte a la que le falta este nervio narrativo, que si tiene la segunda parte, mucho más dramática y entonada. El polifacético Ivan Labanda se luce de nuevo, dando muestras de su talento y versatilidad y sustenta en gran parte el espectáculo, en especial esta primera parte que no termina de arrancar como debiera. Muy bien secundado en especial por la siempre interesante Elena Gadel (el día que vimos el espectáculo la substituyó con plena solvencia la joven y prometedora Teresa Abarca, que interpreta habitualmente a la pizpireta fraulein Kost) y los veteranos Amparo Saizar (Frau Schneider) y Enrique R. del Portal (Schultz), que emocionan en sus respectivas interpretaciones.  El resto del reparto se muestra a buen nivel, destacando la tesitura operística de Victor Díaz-Janeiro (Ernst) y los bailarines. Se agradece la música en directo, con la orquesta bien dirigida por el pianista Raúl Patiño. El guión y la música de Cabaret, el contexto histórico en el que está situado, el drama personal de sus bien dibujados personajes, hacen que siempre sea interesante revisitarla, volver a verla. En el Teatro Victoria asistimos a un buen espectáculo, que va de menos a más y con un muy conseguido y sobrecogedor final. Text : [email protected]

Cabaret, amb amb cançons de Fred Ebb i música de John Kander, és un musical de repertori, és a dir, un d'aquells títols que apareix cíclicament a les programacions teatrals de mig món, impulsat per la versió cinematogràfica que Liza Minelli va protagonitzar-ne el 1972 i per la subsegüent consagració de cançons que ja formen part de l'imaginari col·lectiu com Cabaret, Willkomenn i, sobretot, Money, money. Aquestes  circumstàncies fa que no calguin masses justificacions per reviure'l periòdicament. A Londres i Nova York se n'han fet una desena de revivals, fins ara. En la versió que se n'ha estrenat al Teatre Victòria de Barcelona, s'ha aprofitat com a excusa la celebració del 50è aniversari de la seva estrena absoluta a Broadway, el 1966. El muntatge que recala al Paral·lel es va estrenar el 2015 a Madrid i fa parada a Catalunya en el marc d'una gira que ja havia fet algunes incursions ben a prop, com a Sant Cugat, Manresa o Lleida. Ambientat al Berlín de la República de Weimar, Cabaret narra la decadència d'una societat alemanya tocada per la seva derrota a la Primera Guerra Mundial i pel Crack del 29, tot plegat somatitzat en un cabaret, el Kit Kat Club, i els personatges que l'habiten, encapçalats pel seu mestre de cerimònies, Emcee, i una de les seves cantants, l'anglesa  Sally Bowles. Basat en el llibre Goodbye to Berlin, de Christopher Isherwood, el rerefons del Cabaret narra l'ascens del nazisme i, en conseqüència, la fi de tota una època i el naixement d'un nou ordre mundial. Fins aquí la teoria. La pràctica no és tant lluent i prometedora i, ni molt menys, tant divina com resa l'eslògan d'un muntatge que ha arribat a la cartellera amb unes ínfules d'imprescindibilitat que no es corresponen amb el que es pot veure un cop s'aixeca el teló: una proposta extemporània i fora de temps sense cap més objectiu que impressionar la galeria amb un generós pressupost tècnic (l'escenografia, el vestuari i la il·luminació, sense sorprendre, són el millor)  però sense un bri de veritat ni d'emoció. Un espectacle amb més vocació pecuniària que artística, en definitiva. La raó de tot plegat cal buscar-la, especialment, en una direcció molt feble però també (o potser en conseqüència) en un càsting bastant qüestionable. Jaime Azpilicueta no busca res més que una recreació oportunista de la partitura original sense entrar en tot el que Cabaret pot explicar-nos  avui en dia. Una opció ben lícita, només faltaria, però que requeriria un repartiment més consistent. Potser és qüestió de rodatge --l'esperança és l'últim que es perd-- però de moment, el cast no supera el llindar de la correcció vocal i coreogràfica i deixa molt que desitjar, molt, en el terreny interpretatiu. D'aquesta consideració és just deixar-ne al marge Iván Labanda, que posa tota la seva carn a la graella i ofereix un treball generós en energia però allunyat del potencial que li coneixem, probablement limitat per un context interpretatiu que el deixa sol aguantant el pes de la proposta. Elena Gadel no l'ajuda, abandonada a la seva sort per una direcció que no repara ni en l'arquitectura dels personatges ni en la tensió de les escenes. I al seu costat tot un univers de caràcters executats per actors i actrius que no donen cos ni contingut a la tragèdia que narren.A tot plegat no seria just obviar que la segona part de l'espectacle millora la primera. I repetir que tècnicament la cosa és impecable. S'agraeix, també, la música en directe, clar que sí. La taquilla i el  temps diran si amb això n'hi ha prou per insuflar vida a aquesta delegació del Kit Kat Klub que, definitivament, té en la direcció el seu pitjor enemic.

Han passat cinquanta anys des de l'estrena de la primera versió de «Cabaret», el 1966 a Broadway, i l'adaptació cinematogràfica el 1972, de Bob Fosse amb Liza Minnelli. Des d'aleshores, els «revivals» s'han anat succeint cíclicament i el nombre d'espectadors ha augmentat progressivament fins a convertir-se en un dels musicals més vistos de la història amb la xifra astronòmica de més de 30 milions d'espectadors. I tot a partir de l'adaptació d'una novel·la del 1951, «Goodbye to Berlin», de Christopher Isherwood, ambientada el 1931 a Alemanya, en el moment que el nazisme comença el seu ascens cap al poder que es convertiria en tragèdia. L'espai ambiental és el Kit Kat Club. I els seus protagonistes principals: una vedet, Sally Bowles; un jove escriptor nord-americà que arriba a Berlín per trobar la inspiració per a una novel·la, Cliff Bradshaw; i el Mestre de Cerimònies de l'espectacle del cabaret, Emcee.«Cabaret» excel·leix per les seves peces musicals que permeten moments tan especials com compromesos en actuacions solistes dels dos personatges emblemàtics de l'obra: Sally Bowles i el Mestre de Cerimònies. Aquí, la responsabilitat del pes d'aquest duet que aguanta encara avui «Cabaret», mig segle després, recau en la qualitat i la matisada dolcesa musical d'Elena Gadel —cal recordar que va ser en aquest mateix escenari del Teatre Victòria on l'actriu, que ara s'ha incorporat a la sèrie «Com is fos ahir», de TV3, va créixer en el paper de Blanca de «Mar i cel» de Dagoll Dagom— i en aquest autèntic mestre de tota mena de cerimònies, de transvestisme, de caracterització i de multiplicitat de registres teatrals i televisius (és una de les ànimes de «Polònia» de TV3) que coincideixen en les qualitats escèniques d'Ivan Labanda.Seria injust, però, centrar-ho tot en els dos principals personatges del musical. Cal tenir en compte els dos intèrprets que els fan de «covers»: Teresa Abarca, que interpreta el paper de Kost, la noia que rep mariners a la pensió, i José Carlos Campos, que té el paper de Herman. També hi juga un paper important el personatge de Cliff, l'escriptor que interpreten alternativament els actors Bernat Mestre i Alejandro Tous. I encara l'actriu Amparo Saizar, que té el paper de la senyora Schneider.«Cabaret» té, a aquestes alçades de la seva llarga trajectòria, el repte de superar les escenes parlades. Aquesta versió en castellà dirigida per Jaime Azpilicueta, que aquí ha comptat amb el suport de David Pintó, flaqueja en els moments teatrals, excepció feta dels solos amb el Mestre de Cerimònies, com si tot s'hagués deixat a l'empara de la potència musical. Esclar que hi té molt a veure la fina trama argumental de l'obra —potser a hores d'ara ja molt coneguda— i en alguns moments més pròxima al tòpic sentimental d'una època determinada que no pas a la guspira que hauria de punxar encara els espectadors actuals.Aquesta guspira es fa esperar durant la primera part i no s'encén fins a la segona part —l'espectacle té una durada de dues hores i mitja amb entreacte inclòs— que és quan la trama agafa un caràcter més dramàtic i que aquí la versió ha segellat amb l'espetec d'un quadre final coreogràfic fugaç i impactant que no necessita paraules i que arrodoneix tot allò que es pot haver trobat a faltar abans.«Cabaret» és un espectacle que no es pot deixar passar per alt, per la bona feina dels principals protagonistes esmentats abans, pel conjunt dels intèrprets de la companyia, per l'orquestra i la interpetació musical, per les coreografies, per la caracterització, pel vestuari, per la maquinària escenogràfica i per una posada en escena brillant i espectacular i la virtut que té el musical de continuar fent taral·lejar una bona estona alguna de les seves peces més populars després de sortir del teatre... (...)