Cabaret petrificat

Circ

informació obra


Autoria:
Jordi Aspa – Escarlata Circus
Companyia:
Escarlata Circus
Dramatúrgia:
Jorge Picó i Jordi Aspa
Direcció:
Jorge Picó, i la complicitat d'Andrés Lima
Intèrprets:
Jordi Aspa (artista de circ), Bet Miralta (acompanyament artístic)
Il·luminació:
Marco Mattarucci
So:
Roc Mateu
Escenografia:
Escarlata Circus
Vestuari:
LLuc Castells
Producció:
CAET-Centre d’arts escèniques de Terrassa, Sala Miguel Hernández, Ma Scène National, Théatre de L'Agora, Mercat de les Flors, Le Conseil Général de L'Essonne, Escarlata Circus
Sinopsi:

L’home de pedra té un cor de fang, mal·leable, destructible. L’home de pedra té fuets per braços i ganivets per mans. El cor de l’home de pedra s’ha modelat a cops de fuet i la seva ombra s’ha clavat a la seva silueta. L’ombra és l’únic company de viatge, com li passava a Peter Pan. I com en Peter Pan, l’home de pedra pot volar i ens explica les seves aventures. L’home de Pedra és Jordi Aspa i el Cabaret petrificat és la seva memòria, una memòria que ni ell mateix coneix. El Cabaret petrificat és el regal íntim i generós d’un home. És la prova que els fuets canten, les pedres ploren i els ganivets riuen per les butxaques.

Crítica: Cabaret petrificat

12/04/2014

Batec de pedra

per Jordi Bordes

Jordi Aspa, d'Escarlata Circus, és un home corpulent però que la seva sensibilitat calça sabatilles de puntes. El pas que ha fet al marge del circ clàssic cada vegada el porta més enllà, en la recerca d'un personatge que construeix una instal·lació artística i que la seva capacitat de governar llençament de ganivets i fuets el posa al servei d'una dramatúrgia molt gasosa. Ara, en aquest espectacle, ha decidit mantenir un diàleg d'emocions amb pedres que tenen forma de cor. D'entrada, sembla un diàleg impossible perquè, de sempre és dit, que les persones menys sensibles tenen cor de pedra. Però, sota el focus de l'escena i amb la coreografia i espai sonor adequat, es pot fer que rebotin unes emocions i que, efectivament, hi hagi alguna comunicació similar a una conversa. 

En general, la peça compta amb un ritme molt pausat. Cal entrar al codi per comprendre que, amb presses, no hi ha comunicació càlida. A mesura que avança, Aspa va interactuant físicament amb els diferents elements escampats per l'escena. Sobretot amb una massa de fang amb la que anirà fonent-se fins a convertir-la en màscara, un procés que remet al Paso doble de Miquel Barceló i Josef Nadj (Festival d'Avinyó 2006, que es va poder veure al Teatre Lliure el 2009). Com més avançala peça, l'actor millor expressa el seu cor sensible, mantenint un ball amb un roc pendular que evoca una picada d'ullet d'humor i també d'amor. 

La peça no està adreçada específicament a canalla, tot i que la hora ho pugui semblar. Perquè fuets i ganivets impacten amb contundència i fan terrabastall. També el ritme contemplatiu d'arrencada estova l'atnció de la canalla menys habituada a un espectacle que poden titllar d'extravagant perquè, sense història un gegant es mou entre la força del seu físic i la sensibilitat extrema de la seva ànima.