Camí a l’escola

Vist del dijous, 16 de desembre de 2021 a la Sala Tallers (sessió escolar) del Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.Jo que sóc un fan de la sèrie documental en què es basa aquest espectacle, molt encertadament emesa a la Televisió de Catalunya, em preguntava com es podria adaptar al teatre uns documentals que, no sols tenien diversos capítols i localitzacions geogràfiques (a diversos continents) sinó que protagonitzaven exclusivament els i les seves petits protagonistes.I també, per què no, com reaccionaria un públic, l'escolar, que no va acompanyat de pares i/o familiars, en una sala on s'ajuntaven no menys de 250-300 alumnes, amb la única companyia dels seus mestres. Deixeu-me dir, perquè conec el tema bastant a fons, que el teatre per a escolars és el que, per lògica, assoleix un major nivell d'universalitat de públic. M'explico, els pares i mares que porten als seus fills, néts o nebots/des al teatre són un petit percentatge. En canvi, totes, o una aclaparadora majoria d'escoles porten a veure als seus alumnes a veure espectacles, ja sigui al mateix centre (ja sabeu, hi ha escoles que tenen teatres tan bons que alguns d'ells han acabat convertint-se en sales de programació regular) o bé assistint a una sala més o menys lluny de l'escola o institut. Per tant, si pràcticament tots els infants i adolescents han assistit a algun -generalment varis- espectacles en directe en arribar a la majoria d'edat, és sobretot responsabilitat de les campanyes escolars.Dit això, el repte era traslladar un producte documental creat per a la televisió, que retrata la voluntat dels infants que no tenen res garantit a la vida per a educar-se, ja que veuen que a través d'això podran arribar més lluny (no necessàriament més alt) a la vida. I també, per què no, satisfer la seva ànsia natural de saber. Per a fer aquest trasllat de mitjà, es trien tres protagonistes femenines*, entre la infància i la pubertat, d'un recòndit poblat d'un país remot i exòtic, que parlen entre elles en un llenguatge que desconeixem totalment. Per tant, de forma obligatòria, l'espectacle ens ha de mostrar què els passa només a través de la comunicació no verbal, amb una acurada producció, una interpretació corporal i una utilització dels tons de veu reeixida, en absència de la paraula comprensible.En el primer apartat, la producció escenogràfica, d'utillatge i vestuari és totalment adient a l'objectiu, una escenografia que em pregunto com s'adaptarà a molts espais teatrals en una futura gira, que desitjo llarga i extensa, i que suposo que ja estarà ben pensada des d'un inici.La interpretació de les actrius (i algun actor que apareix episòdicament) està força bé, i aquesta corporalitat, juntament amb la treballada estètica, aconsegueix que un públic que a l'inici tenia moltes ganes de parlar, vagi de mica en mica entrant en la història.Per a mi, però, hi ha dues coses que serien millorables: una és el tema del text parlat. Davant de llengües, països i cultures que ens són desconeguts, vaig albirar que hi havia una voluntat de representar diversos moments de diversos dels documentals de la sèrie, fent un poti-poti que havia d'enquibir-se dins d'una sola funció. Aleshores, vaig trobar a faltar que parlessin en català, sense que això hagués de restar importància al gest, però que haguessin pogut donar algunes informacions que atrapessin al públic des d'un principi, i que complementessin el sentit que un documental com aquest té, o potser un narrador, com a l'original televisiu. Al capdavall, tampoc podem verificar si deien el text bé o no.L'altra cosa, havent vist la sèrie, seria l'evidència de que el viatge a l'escola simbolitza la voluntat de salvar dificultats, i de fer-ho cada dia, emprant hores i esforç en arribar a la teva meta. En el muntatge, penso que es dóna al joc entre elles un pes en minutatge superior a un altre valor de l'original, que és retratar les coses bones de tots els paisatges que es van trobant, i els estils de vida propers a la terra, que sent-hi, per a mi tenen més força, a banda de la superació d'obstacles, tema molt ben tractat aquí. Ja s'entén que tant les protagonistes com els espectadors són infants, i aprofiten qualsevol circumstància per al joc, i és bo que així sigui, però en aquells moments jo pensava 'a quina hora han de sortir aquestes nenes de casa per arribar a l'escola, si a més a més del llarg camí i els obstacles, fan servir temps per a distraccions?'. Com veieu, una consideració estrictament personal.En conjunt però, l'important és que el missatge arriba i els infants, en proporció de 25 a 1 amb adults entre el públic, van acabar seguint, entenent i gaudint del que se'ls explicava. Per tant, val la pena que ho vegin i que, si no ho heu fet, després els poseu a casa alguns vídeos d'El camí a l'escola' i pregar al 'TV3 a la carta' que si és possible, incloguin la sèrie sencera a la seva web. Una encarida recomanació.*No és debades que siguin nenes, només cal veure com les nostres facultats i escoles professionals tenen una presència femenina tan nombrosa.

Vaig anar al teatre amb la neboda parisenca. La seva mare em va preguntar per l'obra. Jo li vaig fer referència als documentals “Sur le chemin de l’école” de Pascal Plisson. Els coneixia perfectament. Es veu que els hi va posar un dia perquè le meva neboda tenia mandra d'anar caminant a l'escola. Així de contundent i directe és aquesta proposta de Campi qui Pugui. Que se'ls nota enamorats dels testimonis i que miren de retratar-los en aquest viatge que concentra les vicissituds d'aquests capítols. L'ambició és gran perquè, encara que aparentment, es jugui en espai buit,en realitat hi ha tota un maquinària de sorpreses que es converteixen en màgic.Diu el director Lluís Pasqual sovint que és màgic per a l'espectador que, en un escenari, una aixeta d'una cuina ragi aigua. Si ho és per a muntatges com La reina de la bellesa de Leenane, (per citar un muntatge amb una cuina on s'hi fa tota la vida) molt més ho és, en aquest desert aparentment erm, de les tres noies que creuen per arribar a escola. Amb la simplicitat i els recursos més senzills aconsegueixen traslladar i homenatjar els alumnes voluntariosos i els seus pares que entenen de la importància de l'escola per a prosperar. En aquest viatge, no es veu la duresa, ni la por, si no les ganes d'arribar-hi, la festa, el joc. Perquè superen el tràngol i les incerteses del viatge ballant, esquitxant-se l'aigua del riu que han travessat i ajudant-se per compartir la poma que ha madurat a l'arbre. El moment de la coreografia, indispensable, guanya una brillantor que eixampla el cor. La sensibilitat de la direcció de Rosa Díaz (La Rous) d'espectacles com Hilos es veu superada amb escreix per aquests ganes d'explicar, d'una brillantor corprenedora.És una obra feta amb molta estima, que traspua al públic. És pedagògica i positiva. Comprova com els nens són líquids i superen les dificultats per a un repte que entenen imprescindible. Els hi agrada aprendre. De la mateixa manera que als intèrprets els hi agrada actuar (es nota que disfruten pels porus). I als espectadors se'ns fa la boca aigua tanta bellesa i harmonia.