Caminant cap a Life. Hui Basa

Teatre | Nous formats

informació obra



Producció:
Hui Basa
Dramatúrgia:
Lali Álvarez
Direcció:
Lali Álvarez
Sinopsi:

Us imagineu una nit al voltant de l’últim arbre viu de la Terra? Una passejada pel Jardí Botànic esdevé l’embrió d’un futur espectacle de teatre documental que ens parla sobre la nostra vinculació amb el planeta.

Segons l’ONG Global Witness, en els darrers quinze anys, més de 1.500 activistes mediambientals han estat assassinats al món. Una persona assassinada cada dos dies. La xifra s’ha duplicat en els darrers dos anys. El 40% d’aquestes persones són indígenes, i moltes lluitaven per protegir els seus boscos, uns boscos que són vitals per a la supervivència de les espècies. Com ho fem per recuperar la vida? Com assumim la finitud dels cossos? Com polititzem la vida? Com recordem que estem vinculats a la Terra? L’espectacle que prepara Lali Álvarez i que s’havia de veure inicialment durant el Grec 2020 Festival de Barcelona es fa aquestes preguntes. Algunes us les plantejaran durant aquesta passejada que, ara que el muntatge escènic de Life ha quedat temporalment aturat, es converteix en un procés de recerca escènica obert al públic, un primer pas en la construcció de l’espectacle que veurem en un futur pròxim.

És una creació de Lali Álvarez i el col·lectiu escènic Hui Basa. Ja van treballar plegats en espectacles com RagazzoBarcelona (contra la paret)Mateix dia, mateixa hora, mateix llocDisseny Hug i Tha Tzpar (Lespera). I sempre estan interessats a explorar els territoris fronterers entre la ficció i la realitat, i a oferir anàlisis crítiques sobre la societat i la política.

Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Hui Basa.

 

L'entrada és lliure però és imprescindible que feu reserva! 

La companyia Hui Basa us demana que arribeu al Jardí Botànic de Barcelona (Doctor Font i Quer s/n) 15 minuts abans de l'hora indicada a la reserva i que porteu, en la mesura del possible, el vostre telèfon mòbil amb la bateria carregada. 

Per aquè aquesta experiència sigui el més sostenible possible, vosaltres sou una peça clau. Us recomanem accedir al Jardí Botànic amb els busos 150, 45 o 13 o bé, en metro, des de plaça d'Espanya i/o Poble Sec. Venir caminant o en bicicleta també són opcions fantàstiques i gaudireu del passeig previ per la muntanya de Montjuïc! 

Caminant cap a 'LIFE' és un recorregut totalment accessible i permet mantenir la distància de seguretat d'1,5m. Igualment, es recomana utilitzar la mascareta en aquells moments de més proximitat amb la resta d'espectadors i espectadores.

Crítica: Caminant cap a Life. Hui Basa

09/07/2020

Una llavor suggerent

per Jordi Bordes

El col·lectiu Hui Basa, dirigit per Lali Álvarez, ataca de nou un projecte de militància. Després de celebrar la trobada intergeneracional (Mateix dia. Mateixa hora. Mateix lloc, al TNC) prova de sentir l'abraçada de la Natura. Els arbres han de salvar la humanitat; la Natura ha de fer veure a la Humanitat que està caient en un pendent que no podrà frenar. Efectivament, l’Agrupación Sr. Serrano ja deixaven ben clar a Katastrophe que els humans no hem de patir per la Terra, perquè aquesta continuarà voltant molt temps després que hagi desaparegut la civilització. Life, enclotat entre la sorra i l’ombra de la vergonya humana (tots hi estem vinculats, diu el noi despullat que canta a la fragilitat), és una llavor fèrtil i silenciosa que reclama un esclat de lucidesa al Primer Món. En aquest viatge breu (han tingut molt poc temps d'assaig però com tenien molt material l'han sabut estructura amb eficàcia) es convida a in viatge introspectius de cada espectador, però que transita en grup. El passeig es fa en quasi silenci, aclaparats per la magnitud de la denúncia i les acotacions puntuals dels intèrprets, que esperen el públic entre els arbres.

La dramaturga i directora confessa que té por del futur de la Humanitat, sobretot ara amb el canvi climàtic i la Covid-19. No és el primer cop que denuncia l'angúnia de la violència humana (ja ho va fer a The tzpar (l'espera) Però ara, en comptes de fer passar els espectadors com refugiats enmig d'una guerra es deixa més lliures que es confrontin amb la realitat pròpia i la d'aquestes víctimes de la depredació humana: “Ara que ja sabem què és viure confinats, què deu ser viure quan et treuen de casa teva. I no tens aigua corrent per a res. I t’obliguen a desplaçar-te per sobreviure”, s'exclama en un dels quadres amb la Barcelona postolímpica ufanosa, als peus. Álvarez torna a prendre una víctima com a exemple amb Berta Cáceres, que dóna peu al darrer quadre. Glaça el cor posar-se a la seva pel. El personatge de Berta Cáceres reivindica el seu dret a no moure’s ’on viu. Des d'un testimoni real, com el de Ragazzo o els de Barcelona (contra la paret) s'ensenya la crueltat impune que pateixen els més exclosos de la societat dominant.

Tots els clams esgoten l’oxigen abans de cloure’s sota d’una màscara antigàs. Terrible tragèdia encapsulada. Dèiem que les amenaces a Berta Cáceres eren el darrer quadre, però en realitat era el penúltim. La Natura (i el teatre que vol ser encoratjador) sempre dóna una última opció i deixa que l’esperit de l’últim arbre viu (metàfora de Natura que prova de conviure amb la Humanitat) insisteixi “sóc l’esquerda”. Tota muntanya i tot imperi s’esberla per una esquerda. I és en aquesta obertura que les llavors troben espai per revifar amb una nova vida. Tots els parts són durs i tenen un grau de risc però la recompensa és sempre un bri d’esperança.