Cantando bajo la lluvia

Adaptar al escenario un icono del cine musical como es Cantando bajo la lluvia, considerado uno de los mejores musicales de la historia del cine, es evidentemente una labor muy arriesgada y difícil. Además, contando con la dificultad técnica del añadido imprescindible de conseguir la escena de lluvia en pleno escenario. Las coreografías son sencillamente insuperables y también las interpretaciones de artistas tan carismáticos como Gene Kelly, Donald O´Connor, Debbie Reynolds, Jean Hagen y Cyd Charisse. Por cierto, también aparecía en un papel secundario, pero identificable pese a su peluca pelirroja, una jovencísima Rita Moreno (Wes side story-1961 y 2020). Prueba conseguida con cum laude.El exitoso tándem Àngel Llàcer y Manu Guix, co-directores (Molt soroll per no res-musical-TNC-2015, El petit príncep, el musical-Barts-2015-2021), La jaula de las locas-2018, La tienda de los horrores-2019), han conseguido hacer brillar en el escenario este gran musical, salvando todas las dificultades, que no son pocas del original cinematográfico. El resultado es un gran y espectacular montaje musical asequible a una amplia gama de edades desde los niños-as de 8 años a los abuelitos casi centenarios. Una orquesta de diez músicos en directo, once bailarines y bailarinas y doce actores-cantantes-bailarines, encabezados por Ivan Labanda (como el convincente galán Don Lockwood), Diana Roig (la deliciosa Kathy Selden), Ricky Mata (Cosmo Brown, el intimo amigo, compositor y acompañante y animador en las horas bajas del protagonista) y una arrebatadora Mireia Portas (como la despótica y poco inteligente diva Lina Lamont).En total son 14 números musicales, 300 memorias de luz, 190 piezas de vestuario, 75 cambios de escenario y mil litros de agua que se vierten sobre el escenario en la escena más esperada (recuperándose casi en su totalidad).Angel Llàcer y Manu Guix han tenido la habilidad de salvar con simpatía, con acertados juegos escénicos y con yendo a la esencia, la difícil sencillez, los números más comprometidos como Singin´in the rain (con la presencia de varios bailarines arropando al protagonista), los toques humorísticos en Make em laugh, la escena de la amante del gánster y jugándosela con premio en el complicado Good Morning que el trío protagonista salva con plena solvencia.Las coreografías de Miryam Benedited  (Tu cara me suena, Operación Triunfo), fieles a la película, como el conjunto del espectáculo consiguen dar el toque de gran y divertido espectáculo absolutamente aconsejable para ver y disfrutar en familia y en buena compañía. Aquellos años 20, florecientes y trágicos.Años 20, el “glamour” de Hollywood y la complicada pero exitosa llegada del cine sonoro, que significo un drama para muchos actores y actrices del cine mudo que vieron hundirse trágicamente sus carreras y su fama. En la película y obviamente en el espectáculo el genial guion del tándem Betty Comden y Adolplh Green (Un día en Nueva York, Siempre hace buen tiempo, New York-New York.), mantiene su tono amable de comedia y su irresistible y romántico canto por la vida.    La difícil adaptación al teatroNo ha estado nada fácil adaptar esta mítica película al escenario. El 1983 en el West End londinense se hizo el primer intento y en 1985 en Broadway y no terminó de funcionar. De nuevo en 1989 en el West End. En el 2000 en el National Theatre. En el 2005, le encargaron al director Ricard Reguant la puesta en escena, después del gran éxito cosechado por Siete novias para siete hermanos. Reguant conocedor de los problemas que habían tenido los montajes en Londres era muy reticente a tirar adelante con el encargo. La insistencia del productor le llevó a ponerse al frente del proyecto, que tuvo desde el inicio muchos problemas técnicos. Pese a reunir un buen elenco que defendió de forma bastante convincente su parte, el espectáculo fue un fracaso. Ricard Reguant lo cuenta con absoluta sinceridad en su más que recomendable blog, imprescindible para todos los que quieran saber de la otra cara, la cara oculta, tras bambalinas del teatro, http://ricardreguant.blogspot.com texto: [email protected]

Amb la pandèmia mitigada, es pot celebrar la recobrada varietat de musicals de gran format que actuen de locomotora de la recaptació. També és d’aplaudir que la productora local Nostromo Live segueixi obstinada a crear i exportar grans muntatges des de Barcelona. El duo que formen els directors Àngel Llàcer i Manu Guix, a més, va llançat després de ‘La jaula de las locas’ (2018) i ‘La tienda de los horrores’ (2019). S’atreveixen ara, ni més ni menys, que a versionar la gran llegenda del cine musical de Gene Kelly i Stanley Donen (...)LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ

Assisteixo a la primera funció amb l'aforament al 100% dels teatres després de més d'un any i mig de restriccions sanitàries i el canvi es respira en l'ambient a l'escenari del Teatre Tívoli. Aquest 15 d'octubre hi ha una aura especial i sembla que l'espectacle llueixi més que mai tot i que ja porta un mes en cartellera. Llueix sobretot quan esclata al final de dues hores i mitja, que passen cantant, ballant i volant (entreacte inclòs) i que posen dempeus tot l'auditori en una nit que, sense que ho puguin evitar, emociona alguns dels intèrprets que segurament enyoraven veure una platea amb tots els caps i rostres —i encara amb les mascaretes— ocupant totes les butaques des de la primera fila de platea fins a l'última fila de l'amfiteatre.La nova aposta musical de la productora catalana Nostromo Live, capitanejat a la direcció escènica i musical per Àngel Llàcer i Manu Guix, no és que sigui “el gran musical de la temporada” sinó que és el musical d'aquesta i d'altres temporades passades. Hi ha espectacles que marquen una dècada (en el seu dia, «Sweeney Todd», per exemple, al Teatre Poliorama). I «Cantando bajo la lluvia» va pel mateix camí. Té un previsible llarg recorregut i és una aposta segura de recomanació sense cap mena de reticència.Hi ha moltes paraules per definir l'espectacle musical «Cantando bajo la lluvia» en conjunt: ¿extraordinari, fascinant, engrescador, inspirador, sense fronteres...? Fins i tot ecològic, apa!, si tenim en compte que el miler de litres d'aigua que cauen sobre l'escenari cada dia, en l'escena dels fanals i dels paraigües que val per totes, es recicla i es reutilitza cada funció.Aquesta és només una de les moltes sofisticacions tècniques que té aquesta producció que, segons Nostromo Live, s'ha aixecat amb un pressupost de 2,5 milions d'euros i que reuneix cada funció una cinquantena de “treballadors” de l'espectacle, entre intèrprets, ballarins, músics i tècnics. S'hi fan 190 canvis de vestuari, 75 canvis d'escena, 300 canvis d'il·luminació i s'hi destinen 50.000 vats de so. Sembla un tòpic o un clip promocional dir tot això, però és important tenir-ho en compte perquè els espectadors poden perdre'n el compte, seduïts per l'espectacle que se'ls ofereix.Uns canvis, una interpretació i una coordinació tècnica que no perden pistonada en cap moment, que tenen un ritme encadenat a la perfecció, que compten amb una mirada irònica a un clàssic del cinema de mitjan segle passat —la mítica pel·lícula d'Stanley Donen i Gene Kelly és del 1952 i el primer musical teatral al London Paladiu, dirigit per Tommy Steele, del 1983—, i que podria decaure si no es “reciclés”, com l'aigua, i se n'aprofités tot el que té de fons, tal com han fet des de la traducció i adaptació del dramaturg Marc Artigau, fins a la direcció del tàndem Àngel Llàcer- Manu Guix que ofereixen un espectacle per a totes les edats, totes, totes, sense excepció.Cal remarcar-ho perquè és un espectacle de gran dignitat per a un públic madur però també de gran dignitat per a un públic primerenc, amb humor blanc, caricatura farsesca dels inicis del cinema sonor, amb pel·lícula extra en blanc i negre inclosa, «Cavaller duelista»!, escenes romàntiques d'un altre temps que no fan cap mal. Precisament, escolto el conseller de Salut, el doctor Argimon, el matí de l'endemà de la funció, que diu que la gent ja es pot fer petons. Alça, Manela! I penso en el pioner petó, llarg, però llarg petó, de la parella protagonista del musical! Números de cabaret clàssic, elegància coreogràfica, brillantor i diversitat de vestuari, escenografia mòbil detallista i multièpoca entre els feliços vint i l'art déco posterior fins als cinquanta —les cinc màquines d'escriure no són negres Underwood com correspondria a les màquines d'oficina de principis del segle XX—, i una esclatant il·luminació i un acompanyament musical molt ben integrat amb el ball, amb fugaços tocs de claqué —menys claqué que en la versió original de la pantalla— i amb el cant dels principals protagonistes.No és només tot això el que fa de «Cantando bajo la lluvia» un gran espectacle sinó també l'aposta pels intèrprets que integren la companyia i que alternen noms habituals formats aquí i d'altres espectacles de la colla Llàcer-Guix amb noms manllevats d'altres perifèries i companyies.L'actor, cantant i ara també ballarí —si voleu— Ivan Labanda hi fa de protagonista absolut en el paper de Don Lockwood, un actor de ficció de cinema mut. Em sembla que es recordarà per molt de temps el seu número de ball i cant més conegut tant de la pel·lícula com del musical entre un bosc de fanals, acompanyat d'una part del cos de ball, i amb una pluja de paraigües, sota un to d'il·luminació blavosa d'ambientació nocturna.La coprotagonista és l'actriu Diana Roig, en el paper de Kathy Selden, l'actriu de ficció de teatre amb aspiracions d'estrella que s'ha de guanyar la vida fent de nina de carn i os de pastís de festa. Diana Roig ja va destacar en l'última producció de Nostromo Live, «La tienda de los horrores» i continua aquí la seva línia ascendent.Però tot gran espectacle dóna sorpreses interpretatives. I aquí les dues sorpreses vénen, una, de la mà de l'actor Ricky Mata, en el paper de Cosmo Brown, l'amic inseperable de Don, que aporta el to d'humor i la picaresca amb imitacions de teatre dins el teatre i amb una no gens improvisada espontaneïtat (“no puc més”, deixa anar) que és l'única frase catalana de l'espectacle que, creat sisplau per força en espanyol, pensant en la seva posterior distribució terres enllà, no deixa de ser un toc d'alerta per als que el voldrien en català, “comme il faut” i com en temps d'or del musical català. La resposta és clara: si es vol i es creu en un projecte artístic en català, s'hi ha d'apostar i s'ha de córrer el risc. Rascar-se la butxaca —ja sigui pública o privada— per a la cultura pròpia sempre és una inversió que, a la llarga, es recupera amb escreix. El teatre català és cosí germà de l'audiovisual de trista llei en procés de discussió: o es protegeix o s'anirà esllanguint lentament.I l'altra sorpresa interpretativa de «Cantando bajo la lluvia», sobretot aquesta molt impactant, és la del personatge de l'actriu Mireia Portas —¿cal dir que és de la troupe del «Polònia», etètera, etcètera... i que també és “actriu”?— que en el paper de l'estrella del cinema mut, Lina Lamont, es guanya l'admiració i l'entusiasme de tot l'auditori amb les seves hilarants escenes de dicció lingüística i veu d'espinguet a més de les escenes en què ella hi poso el geni i la figura i l'actriu suplent (Diana Roig / Kathy Selden) li posa la veu i les cançons, sense oblidar els moments que té de baixar a la platea que recorden aquella altra interacció de passadís que va patentar el mateix Àngel Llàcer en un altre musical de cèlebre història de la mateixa productora, «La jaula de las locas».La llista d'intèrprets destacats seria inacabable, cadascun en els seus papers, algun fen doblet: Bernat Cot, Clara Altarriba, José Luis Mosquera, Oriol Burés, Júlia Bonjoch... i menció especial per al cos de ball que proporciona alguns dels quadres més vistosos i que cal recordar que darrere de la direcció coreogràfica tenen la mà experimentada de Miryam Benedited, de llarga trajectòria vinculada sobretot a espectacles musicals de televisió.Després de dues hores i mitja d'espectacle ningú no pot evitar de sortir del Teatre Tívoli taral·lejant o sil·labejant la popular «Singin' in the Rain». Quan en teatre passa una cosa així, és una mostra de la millor garantia de la capacitat seductora d'un musical que farà història. Llàstima que al carrer Casp, del centre de Barcelona, amb tantes obres de remodelació d'edificis nobles i grans centres comercials, ja no hi hagi fanals a les voreres per fer-hi, amb paraigua o sense, ni que sigui una mica, de Gene Kelly... o d'Ivan Labanda, vaja, que és més “nostrat”. (...)