I tu, a què ets addicte? Potser, així, d’entrada , la teva resposta un xic molesta, sigui dir que no ets addicte a res , i que la pregunta et sembla impertinent. Però potser també , a la que et posis a rascar una mica la superfície, vegis aflorar dins teu alguna que altra addicció a la qual ni li havies posat aquest nom. Potser fins i tot resulti que et addicte als caramels, o als dolços en general. I és també ben sabut el paper substitutori que el sucre pot arribar a adquirir per a un addicte en procés de desintoxicació o per a un addicte que no té a mà en aquell moment la substància que li obra les portes del paradís i de l’infern, tot alhora. El sucre desencadena una quantitat prou important d’opioides i dopamina en el cos com a poder crear momentàniament el miratge substitutori, encara que el miratge tingui una duració molt limitada... tret que siguis precisament addicte al sucre.
En qualsevol cas, ja pots anar revisant mentalment la mena d’addiccions físiques o emocionals que et roseguen per dins abans de degustar el caramel que ens ofereixen les germanes Peya i Pablo Messiez , perquè el primer que fa Clara Peya tot just iniciar-se la nova proposta escènica de Les Impuxibles és preguntar-te sense buscar resposta quina és la teva droga. I ho fa sortint de les ombres abans d’instal·lar-se davant aquest piano que sembla formar part ja del seu mateix organisme, en un moment teatral que a mi em va fer pensar en aquella altra irrupció que realitza el dealer a la recerca de client a l’inici de la magistral obra de Bernard-Marie Koltès “En la solitud dels camps de cotó”. Aquell dealer sap perfectament que qui s’arrisca a entrar en segons quins indrets “a l’hora de les relacions salvatges entre els homes i els animals...l’hora en la qual l’home i l’animal es llencen salvatgement l’un damunt de l’altre ”(gloriós Koltés!) és perquè desitja allò que no té, i que ell sí pot proporcionar-li. Tant se val del que es tracti: només cal que li verbalitzis al dealer quina és la teva droga. O, ni això: només cal que reconeguis que el desig provocat per la teva addicció t’ha portat fins aquí; ell s’encarregarà de tota la resta.
El cert és que la colla d’addictes que pul·lulen per aquesta proposta escènica prefereixen apartar-se d’aquells perillosos camps de cotó externs habitats per dealers que pretenen saber massa de nosaltres mateixos, buscar aixopluc a un bar de copes en el qual cap cambrer et mirarà malament si després d’haver demanat una copa en demanes una altra tot seguit, i recórrer quan calgui al seu camell de confiança. Aquests nàufrags de la nit van entrant al local després d’haver travessat un espai amb parets translúcides que deixa entreveure les seves siluetes però no els seus rostres: els rostres només es faran del tot visibles a un interior en el qual tots els clients es poden reconèixer uns als altres encara que no es coneguin de res, perquè tots comparteixen alguna mena d’addicció. I aquí dins serà on les coreografies dissenyades per Ariadna Peya i els monòlegs escrits per Pablo Messiez es repartiran protagonisme de forma acurada , mentre l’excel·lent treball musical de la Clara embolcalla tant el moviment físic com les paraules dels addictes... sense oblidar les paraules de qui, sense ser addicte, ha patit les conseqüències d’una addicció materna que ha marcat per a sempre la seva existència. Joan Solé i Sandra Pujol se n’encarreguen amb notable talent de posar-li veu (en el cas de Solé, també veu cantada) i gest a aquestes paraules.
Val a dir que malgrat la seva qualitat, els bons monòlegs de Messiez no arriben mai a l’excel·lència ni resulten creativament especialment originals, però s’integren de forma ben orgànica a l’apartat musical i coreogràfic de l’espectacle ,i configuren juntament amb ells un espectacle que supera amb escreix les limitacions de “Harakiri” sense arribar, però ,al punt d’intensitat de “Suite TOC num6”. Val a dir també que el muntatge ( l’estrena del qual ha vingut a coincidir amb l’estrena de la sèrie “Jo, adicto”, que tanta expectació ha originat, que està protagonitzada per un Oriol Pla excepcional i que aborda el tema des d’una altra perspectiva) sembla per moments massa marcat per una negror que potser involuntàriament s’apropa en excés i amb desesperança a una mirada un punt moralista al voltant de les addiccions. Val a dir alhora que , malgrat l’exquisidesa i el talent amb el qual està interpretada, la coreografia resulta per moments lleugerament reiterativa. I val a dir, ja posats, que el dos anys de treball que la companyia ha invertit per tal de recollir testimonis al voltant de les addiccions no es tradueixen escènicament en un ventall prou ampli de mirades al voltant d’elles. Unes limitacions que no impedeixen reconèixer que som davant una proposta plena d’encerts escènics potser no addictius però si estupendament materialitzats.
