Caridad

Teatre | Nous formats

informació obra



Vestuari:
Angélica Liddell
Escenografia:
Angélica Liddell
Direcció:
Angélica Liddell
Autoria:
Angélica Liddell
Sinopsi:

Angélica Liddell puja sempre a l’escenari per cridar la seva llibertat absoluta com a creadora i persona. Ho fa sense concessions, sense pactes. Fa de la transgressió i la incomoditat un manifest artístic que genera reaccions igual d’extremes. També, el seu últim projecte sobre la caritat i la pietat (que estrena al Temporada Alta) és una invitació al públic a mesurar la seva capacitat de compassió. L’art es mereix la mateixa compassió que un homicida. Potser més. Liddell demana situar l’art sobre la llei. Vol una estima sense límits. Vol la compassió absoluta.

Crítica: Caridad

11/10/2022

Caríssimi, caríssima Caridad

per Jordi Bordes

Angélica Liddell sempre ens agafa amb el peu canviat. Ens sorprèn la seva proposta implacable, però contradiu el que podria ser raonable. És austera i és excessiva. És provocadora i (sembla) abonar-se a un relat pla, simple, sense girs quan apel·la a què l'art ha de tenir capes i volum, contradiccions (i girs per anar-los cosint, forçosament).

Caridad és un espectacle en el que Liddell torna a brutejar. Instal·la una càmera negra en comptes d'un ciclorama. No hi ha aquell esteticisme a la màxima potència de Terebrante o de The Scarlett letter. Sembla que La Bíblia li remet a escenes crues comen aquell Génesis, 6 6-7 o els espectacles dedicats als seus pares (Una costilla sobre la mesa. Madre; Una costilla sobre la mesa. Padre). Manté, pràcticament tota l'estona la mateixa llum general en un espai, aclaparadorament buit. Els actors esperen a les cadires del voltant i van apareixent.

La caritat és un gest d'entrega, d'ajudar una persona necessitada. Liddell s'entrega al teatre procurant eliminar tots els filtres. Aquesta peça l'ofereix als espectadors que hi han de veure un revulsiu per a un hipotètic examen de consciència. Però Liddell s'excedeix amb la demanda artística (caríssim). És desmesurat. El Temporada Alta, que respecta i revivindica el teatre del dolor i la coça de la Lidell (Caríssima) ha acceptat l'estrena i s'ha trobat amb una peça que, tot i la senzillesa en què es podria narrar la història, hi acaba entaforant 22 artistes, una gillotina, un clavicèmbal i encara una bàscula (?) dues màquines de rentar el terra i mitja dotzena d'ovelles (que surten només a saludar).

Està molt bé que la guillotina presideixi l'escena. Representa la llei que coarta la llibertat i el llibertinatge. És l'amenaça del càstig social. Hi és. No sabem si arribaria a escapçar algun lliri o la quarta vèrtebra d'un condemnat. Però hi és. Iago Pericot (Adam i Eva) va convocar fa uns anys a un espectacle de catarsi, d'una certa desobediència amb una peça de carrer amb Oriol Pla de speaker. La Guillotina de Pericot alliberava. La de Liddell condemna. La mateixa fulla, resultats oposats en funció de la voluntat creativa de dos personatges amants de la plasticitat, de dir veritats a cops de puny a l'escena. però amb una mirada de la vida oposada.

Liddell s'embranca amb Georges Bataille i l'horror perpetrat per Gilles de Rais que res té a envejar als quadres més truculents de Joc de trons. Liddell justifica l'aparició d'aquest capítol perquè s'alinia a què els personatges que han expressat caritat cap a Jesús (Maria Magdalena, per exemple, o la dona que li renta els peus amb els seus cabells) se les té per prostitutes, per dones que venen el seu cos. La caritat, doncs, permet vincular erotisme i mort (les prostitutes eren lapidades; Jesús mor per la humanitat). Dus puntals des d'on fer palanca i arrencar la crosta del politicament correcte, de la bondat uniformitzadora i alienant d'aquest segle XXI.

Liddell considera que, com a artista, és el seu deure i és la seva llibertat. No li interessa (diu) quina és la lectura que en fa el públic (alienat, segons aquesta mateixa tesi). Ella es desenten de procurar un discurs lúcid, que es faci entendre per a la majoria dels espectador.s només planta la guillotina, hi esquitxa escenes d'impacte. Redueix el seu relat (que sap que sempre és feridor i igualment aplaudit) i deixa que cada espectador tregui les seves conclusions. És lícit fer-ho. Però, en aquest cas, no cal tant dispendi ni de posar a l'abisme persones per la seva diversitat (els paralímpics d'esgrima, l'avi amb caminador, els tres malats que els hi han practicat una laringectomia, la persona cega): sembla apel·lar al món dels freaks, encomptes d'humanitzar-los.

Liddell evoca el quadre de Rubens de la filla que amamanta el pare pres en una cel·la (Caritat romana). Però el tenyeix d'eròtic i es dissipa aquella tendresa del quadre. Una bondat que també trobaria a El raïm de la ira, d'Steinbeck, per cert. Liddell cau atrapada en les seves pròpies metàfores plàstiques. Aquesta Caritat es poc caritativa amb els arristes i amb els espectadors. La plàstica queda pervertida i la brutalitat, tacada amb una blanca lletjor, quasi bufonesca.