Una idea pretesament enginyosa però que no aconsegueix
enfilar en cap moment. 'César & Cleòpatra' ha arribat al Romea amb l'esquer
de l'anunci del debut d'Ángela Molina en un escenari teatral barceloní. La
recordada intèrpret dels films de Buñuel o Gutiérrez Aragón i continuadora
d'una prestigiosa saga artística es presenta, a més, molt ben acompanyada per
un actor del prestigi d'Emilio Gutiérrez Caba. Tots dos encarnen els
protagonistes d'aquesta comèdia d'Emilio Hernández, dirigida per Magüi Mira,
que narra el retrobament de la reina d'Egipte i el poderós general romà als
llimbs de l'eternitat dos mil·lennis després d'haver-se conegut.
La proposta, complementada amb la presència d'Ernesto Arias
i Carolina Yuste que recreen els personatges en la seva joventut dins d'un joc
escènic a quatre, atrau un públic entre curiós i mitòman que sembla sentir-se
més interessat a seguir les evolucions de l'estrella que llueix uns esplèndids
60 anys que per l'interès didàctic de la història en si. La modernitat del
text, al qual cal reconèixer una bona base documental encara que pretengui
desenvolupar massa temes, juga des del principi amb un plantejament
legítimament comercial però xoca amb els tòpics més previsibles sobre uns
herois molt instal·lats en l'imaginari popular gràcies a les diferents versions
cinematogràfiques.
La mecànica dels diàlegs, amb una constant concatenació de
gastats i previsibles gags, provoca algunes rialles a la platea però acaba
devaluant la intencionalitat del relat, en què la seducció i el poder o, si ho
prefereixen, l'eròtica del poder o el poder de l'eròtica juguen un paper
determinant. L'obra, un híbrid que combina la paraula, la música i la dansa,
presenta a Julio César com el poderós executor de grans gestes militars, però
sobretot com un faldiller i gran amant. Un hieràtic Gutierrez Caba manté el
tipus del paper amb la seva acurada dicció.
Cleopatra exhibeix el seu poder de seducció amb una Molina
desenfada i de moviments ondulants que es llança a cantar desde boleros a una
peça de Händel. Potser estirant el fil del musical podria sorgir un espectacle
de to revisteril. Només aquí poden entendre frases com "Ai César, tens nom
d'amanida!" i altres semblants amb uns personatges que consulten les
tauletes i es fan selfies mentre aixequen el colze amb lingotazos de whisky i
disserten sobre l'amor, el feminisme o l'horror a la guerra. Dels joves actors,
destaca el desplegament de Yuste, però sense que la direcció aconsegueixi
conciliar eficaçment la connexió entre les dues parelles.
