Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme.
Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy.
La nissaga s'estén des d'avis a pares —aquí cal recordar l'espai físic del Bar London de la Barcelona antiga, que recentment havia heretat Carlos Raluy i que és on va començar el seu avi amb l'home bala— i continua fins a avui amb fills, néts i nebots. Tothom hi troba el seu paper des de la recepció, al bar dels carros de fusta o els assistents de pista. A pesar de les desavinences —com passa a les millors famílies— que han portat a la dispersió de carpes, és impossible trobar un dels circs Raluy que no tingui com a base el pes de la família.
A «Un viatge en el temps», com a mínim, des dels artistes més grans a la més petita, en són mitja dotzena a la pista. Però els números més espectaculars són d'artistes aliens a la família, tot i que alguns d'ells molt relacionats amb el Raluy com per exemple el pallasso portuguès Sandro Roque que, si no fos perquè surt a la pista, es diria que és un espontani del públic que s'ha posat a animar el personal en els intermedis.
És ell qui fa de pont entre cadascun dels números amb una remarcable interactivitat amb els espectadors a qui necessita per muntar un relat breu de cavallers, dames, rei i espasa, o per reactivar els aplaudiments a cop de xiulet dividint les grades i les llotges en dos. Números clàssics de pista que els més grans accepten com a inevitables i els més petits assimilen com a una de les seves primeres experiències.
Sandro Roque està amb els Raluy amb el seu germà Saulo Roque, excel·lent contorsionista, que protagonitza dos números totalment oposats: el de la granota, el més sofisticat d'il·luminació verdosa color de bassa d'algues i d'entortolligament absolut de cames i braços, i el més simpàtic, amb el titella de fil, un Pinotxo que surt d'un bagul i que el mestre de pista, l'italià Jessy —que ha agafat el paper conductor que feia Carlos Raluy— fa moure amb els fils gegants fins a desar-lo novament al bagul del qual ha sortit.
Els espectacles del Raluy són com un menú de fogons de cuina de casa, sense secrets, però refinats i de gourmet. Com els de les cordes aèries de l'hongaresa Loreta Hantal i la parella Ugo Togni, o els malabars (pilotes, arcs i bitlles) de la parella Willy Colombaioni, ell descendent de malabaristes i d'una agilitat sorprenent. O números espectaculars i recuperats del passat com la de l'Home Forçut, amb Enrico Robinson —fill del també forçut i ja desaparegut Arthur Robinson, que va estar al peu de la pista fins als 70 anys i de qui Enrico manlleva el número d'estirar la corda amb voluntaris del públic— o repenja a coll una enorme barra de ferro fent de gronxador on aguanta el pes de les dues ballarines de pista, i el número que obliga a mantenir l'alè en suspens de tota la carpa quan doblega la barra de ferro a la cuixa de ple al múscul femoral central o quan rep l'impacte de la gruixuda bala de més de 30 quilos disparada des del canó a poca distància del seu pit.
Finalment, el pallaso august Francis 'Billin' Raluy, amb una petita neboda de la nissaga, ajusta el to poètic de l'espectacle amb un número de músic ambulant que passa la gorra i que no arreplega ni quatre xavos, però finalment acaba regalant a una de les criatures del públic, quan ja se n'anaven, l'únic tresor que la petita té: una nina de drap.
Els espectacles del Circ Raluy deixen sempre un regust de nostàlgia que s'afegeix al romanticisme del museu sobre rodes de les caravanes antigues de fusta que envolten l'acampada de la troupe. Com més temps passa, més evident es fa que als novíssims espectadors se'ls ha d'explicar com era el circ abans que entrés a la pantalla i s'hi desvirtués per sempre. I això només és possible si s'està disposat a entrar, com diu el títol de l'espectacle, en el túnel d'un viatge en el temps. (...)
