Clarissa ha tocat fons. Tot s’ha desmoronat. I què pots fer quan tot canvia i la nova situació és massa bèstia, massa terrible per enfrontar-la? Intentar fugir. Però fugir no és fàcil i pot sortir-te fatal.
I així, de fracàs en fracàs, Clarissa trobarà la llum, o acceptarà la boira.
Una història sobre salut mental, alzheimer, cotidianitats trencades, crosses, amors trobats i xines.
Una sola actriu vestint la tragèdia d’humor.
Forçosament, el títol ja insinua que ha de tenir un cert aire de comèdia. Perque algú que compta fins a set temptatives de fallida és un persontage antiheroi per excel·lència. I només pot produir riure a l'escena. En realitat, aquesta Clarissa té una trama (que no desvetllarem), que queda apuntada amb la informacio mínima: Se saben les manies que tenen les seves veïnes, però no, per exemple, què fa al llarg del dia (treballa, estudia, habitualment volta pels parcs?) En aquests buits hi habita el veritable drama que funciona de disparador. Un element insòlit que no s'atreveix a exposar mai públicament, més que en els seus pensaments de llargues divagacions. El pare li adverteix però no es vol deixar clar fins a quin punt és deliri d'un o de l'altra..
De fet, l'actriu Clara Garcés juga a uns a parts constants en què pot desempallegar-se momentàniament del personatge per adreçar-se a públic i donar un toc afegit de comicitat. Clarissa parla atropelladament. amb uns pensaments caricaturescos; una manera de riure's se la seva poca traça. En comptes de fer teràpia en un despatx de psicòleg, desgrana les seves penes (les superficials, en realiat) a la cadira de la perruqueria. Allà veu que Adriana, la seva examiga íntima, ja no ve perquè la perrquera l'ha amenaçat de cremar-li les orelles amb l'aparell de fer ondulacions als cabells. Les raons, les trobareu enmig de la funció. La mirada de la directora Lali Álvarez i del dramaturg Carlos Be, fa que aquesta cadira icònica sigui el punt des d'on es desgrana la història i tots els intents haguts i per haver (fins a set patacades sarcàstiques a l'orgull).
Sense tenir un coneixement previ del muntatge, es podria pensar que Clarissa és una gata (per allò de les set vides). Ara, veient la cadira de barber i coneixent la trama ve al cap aquella dita: "Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar". De fons, s'escola una malaltia, amb comicitat de persona oblidadissa, com aquella mare de Ramon, com aquella vida incomprensible d'El pare. Marta Brceló va decidir que el seu personatge (també femení) decidís fer el viatge desitjat a Abans que arribi l'alemany. La Clarissa del muntatge, amb el seu tràgic patetisme i alhora les sorpreses que sap agafar de cara i compartir-les, deixa obert el final: Optar al suicidi fins el dia que sigui massa tard. En realitat, és un cant a la vida tanty desesperat com imprescindible tot i les contrarietats que es produeixin i que en dificultin una trajectòria convencional, plàcida. Clarissa juga a guardar la seva darrera fitxa (o següent intent) per dotar d'incertesa el seu destí fatal.
