A la dècada dels vuitanta del segle passat el llenguatge literari —i per tant el teatral també— era més transgressor del que és avui. El pas del temps —i parlem de quaranta anys!— ha endolcit la mirada crítica i, recentment, fins i tot l'ha autocensurat per por a les conseqüències de l'opressor de torn.
Per això, recuperar —no goso dir “descobrir”— el polifacètic Steven Berkoff a aquestes alçades és un bàlsam de rebel·lió i una airada de revolta que remou consciències i que, pel que fa al teatre, repta les noves dramatúrgies pretesament trencadores a mirar també enrere i beure de les fonts de la vella escola i passar de debò per damunt de qualsevol convencionalisme o intent de conducció artística des del poder, ja sigui ideològic, polític o econòmic.
Steven Berkoff (Londres, 1937) —dramaturg, assagista, actor de teatre i de cinema [“La taronja mecànica” o “Rambo”]— ha estat un d'aquests personatges que ha topat sovint amb la censura del sistema i que, quan se'n va adonar —després de rebre algunes negatives del teatre institucional anglès— va decidir tirar pel dret i fer el que ell volia fer.
Així va ser com va estrenar «Greek (Com els grecs)» al Half Moon Theatre de Londres l'11 de febrer del 1980, pel seu compte, com a autor, director i productor. A quaranta anys vista, l'obra manté una vitalitat trencadora que fa esfereir. I la posada en escena del director Josep Maria Mestres l'ha sabut revaloritzar com si sortís del forn avui mateix, amb un quartet extraordinari que continua mantenint la força interpretativa tan personal que desprèn Pablo Derqui, que treu mitja dotzena de cares de l'actriu Sílvia Bel, i que reforça amb dos pilars escènics com Mercè Arànega i Pep Cruz.
Partint del mite d'Èdip, de Sòfocles, l'autor Steven Berkoff va esgarrapar la societat del seu temps, del temps de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher (primera ministra de la Gran Bretanya entre el 1979 i el 1990), de la violència al carrer, del terrorisme de l'IRA, de la violència hooligan als camps de futbol, de la societat enclaustrada en els barris baixos, de la putrefacció de la vida als pubs, de la ultradreta hereva de Hitler i Mussolini, de l'homofòbia i del racisme. ¿Algú creu que després de quaranta anys el temps transcorregut ha canviat alguna cosa?
Per això «Com els grecs» sona tan actual. I per això també la “pesta” que Steven Berkoff adjudica als seus coetanis és la “pesta” de l'Esfinx de Sòfocles i és encara la “pesta” que plana sobre la societat del segle XXI. I als espectadors de «Com els grecs» no els queda més remei que emmudir, clavats a la butaca durant dues hores, en un muntatge d'un gran dinamisme, farcit de color, de tranvestisme actoral, de banda sonora impactant, d'elegant grolleria lingüística, d'esperpent i d'un constant moviment davant i darrere de l'escenari amb vestuari i attrezzo que deu posar a cent cadascun dels quatre intèrprets.
I no només és això perquè Steven Berkoff no s'està de servir un text complex, d'aire clàssic, amb aromes shakesperianes —aquí modelat per una versió catalana tan rica com planera de Joan Sellent— que no es conforma amb diàlegs breus i narracions inserides dins de narracions —com si els personatges llegissin una novel·la directament— sinó que també reserva quatre discursos en solitari per a cadascun dels quatre protagonistes.
L'obra «Com els grecs» s'ha disparat enlaire a les acaballes de temporada com un dels muntatges estrella de tot l'any. ¿Només un mes de representacions? Glups! Es mereix una nova temporada en reposició. Perquè més espectadors puguin assistir amb dosi de sorpresa al desenllaç d'una amagada i apassionada història d'amor en un embolcall volgudament grotesc. Per constatar com una bona trama teatral sacseja els espectadors en el moment menys esperat. Per viure quatre interpretacions de primera línia com la de Pablo Derqui, el jove Eddy de la història que es rebel·la contra el seu origen i que aspira al poder. Per redescobrir una camaleònica i suggerent Sílvia Bel, ara germana petita de l'Eddy, ara cambrera del pub, ara dona enamorada fins al límit. Per viure de prop els dos o tres personatges en què es desdoblen Pep Cruz (pare, gerent d'un pub...) i Mercè Arànega (mare, cambrera, Esfinx...); i per no perdre's l'escena de l'Esfinx que protagonitza Mercè Arànega en clau fantasy o les expressions, gestos i pauses congelades que fa en el paper de pare l'actor Pep Cruz.
«Com els grecs» és un muntatge de to roig encès... i no ho dic només pel color escollit de l'escenografia, un tancat de maons, que pot ser una representació d'un espai tant d'interior com d'exterior, metàfora del gueto d'un temps i d'un sector de la societat d'un país. D'aquell i del nostre. (...)
