COSA: Intervenir un cos

informació obra



Autoria:
Macarena Recuerda
Sinopsi:

Cosa és la peça que tanca la meva trilogia sobre l’IL·LUSIONISME, investigació que m’ha dut a pensar com la il·lusió connecta amb l’essència del fet teatral, exposant sobre l’escena la convenció i la màgia, la realitat i el seu doble, l’acció i la ficció. Aquesta investigació que va començar el 2017 ha resultat en peces com !AY¡ !YA¡ (2018), una investigació sobre les imatges perceptives pensades des del cos, i The Watching Machine (2020), una investigació sobre les imatges perceptives pensades des de la llum, l’ombra i el reflex. En aquesta ocasió, a COSA. Intervenir un cos, investiguem les imatges perceptives des d’allò escenogràfic. Amb aquesta intenció, hem pensat el cos com un material més, cosificant-lo fins a convertir-lo en atrezzo.

Cosa és una peça de dansa composta per un cos de ball objectual.

La coreografia de les coses.

Macarena Recuerda Shepherd és el pseudònim de l’artista Lidia Zoilo. Aquestes són les seves peces: 

2010: Thatʼs the story of my life, pel·lícula realitzada en directe. Una producció de MiCarteraPatrocina, amb l’ajuda del CoNCA i la col·laboració de BilbaoArte, Teatre Lliure i Antic Teatre, peça que ha girat per tot l’Estat espanyol i Portugal. 

2012: Greenwich Art Show, un documental realitzat en directe. Una producció de MiCarteraPatrocina, Festival NEO, CAET i Antic Teatre. I “Greenwich Art Show – The Installation”, Beca Atrio Alhóndiga de Bilbao. 

2013: Whose are those eyes?, site specific i intervenció urbana que s’estrena a la Fira de Tàrrega 2013, Escena Poble Nou 2013 i Festival Bad 2013. Ha rebut la Beca Laboratori Fira de Tàrrega, la residència que ofereixen conjuntament Escena Poblenou i Antic Teatre; i la residència de Bilbao Eszena. 

2015: El Experimento Ganzfeld. HPC consonni (Bilbao).

2016: Collage y Acción, laboratori d’investigació. És un laboratori intergeneracional que pretén crear un espai comú tant per a divertir-nos, com per a la recerca artística. Jornades d’“Encuentros Collage”, espai per a l’art i pensament del collage al cinema, literatura, músiques, art i acció. Una trobada per conèixer, intercanviar i proliferar en un espaitemps comú. 

2018: ¡AY! ¡YA!, una peça de dansa performance per a tots els públics. Una producció de l’Antic Teatre, Festival Grec, Gobierno Vasco, Festival BAD, El Graner, Sala Baratza i La Fundición Bilbao. 

2020: The Watching Machine, és una peça plàstica i escènica. Una producció de Festival BAD, Antic Teatre, Gobierno Vasco, El Graner, Harrobia i Azkuna Zentroa (Bilbao). 

Actualment es troba treballant en un projecte d’art i educació sobre l’art de la llum a partir dels materials d’aquesta peça.

Crítica: COSA: Intervenir un cos

26/05/2023

Empaquetar la llum

per Jordi Bordes

Macarena Recuerda completa la seva trilogia sobe il·lusions òptiques amb aquest treball; el més opac de tots. Després que es jugué a l'engany visual a partir de dos cossos creuant-se les jaquetes del xandall, a Ay ya (Ai Ja!), i que es doblessin parts del cos d'una persona a partir del simple efecte d'un mirall, a The watching machine, ara empaqueta la investigació en aquesta COSA. Intervenir un cos.

L'element principal de recerca són les diverses formes de cartró. Des del tub rígid a l'ondulat que protegeix l'element a embolicar. Sense ni una paraula i, pràcticament circulant invisibles per les estructures que ballen composicions de música clàssica o un auster silenci, Macarena Recuerda (el nom artístic de Lídia González Zoilo) i Maia Villot signen una coreografia dels objectes. Fan un pas més a l'exercici instal·latiu i, amb el seu desordres, van transformant l'escena de castellet (per on emergeixen mans i peus i algun rostre puntual de mirada desconfiada) a un teatrí de mida natural. És un joc divertit, tranquil, còmplice amb el públic que somriu cada postal (sovint executada des del silenci) o travelling (amb la música clàssica de fons, que li dona el ritme del moviment). Guarnides amb unes malles i una jaqueta amb caputxa marronosa (color cartró) quan emergeixen els seus rostres tenen l'aire de follet enutjat, com si algú els hagués desendreçat el magatzem on guarden els regals de Reis d'orient empaquetats.

La mirada externa de Jorge Dutor del muntatge es fa indispensable per poder estudiar la reacció des de platea. entaforades dins de les seves estructures de cartró no poden palpar les sensacions dels espectadors. Un element tant industrial com és el cartró cobreix pràcticament el cos humà. Només, en tot cas, deixa escapat uns peus o unes cuixes (dins d'una estructura que es doblega com si es coronés amb u rostre amb uns ulls enroscats cap endins.

L'Il·lusionisme inicial s'ha perdut però emergeix un paisatge, igualment còmplice. La llum potencia els volums amb les ombres d'un material rugós (com el paper d'envelar que era paisatge a Indestructibles) i que , ara agafa una alçada màgica (com aquell cap de cavall de Mazùt, de fet). La desaparició de les intèrprets (que no de personatges perquè se sap que són aquests follets els que habiten aquell espai) dóna pas a una instal·lació narrativa. No utilitzen el relat com Allí no estamos dels Monte Isla. En tenen prou en empényer cartrons mecànicament però al ritme expert del que empaqueta somnis (el món del consum) en un servei de compra per Internet. No tanquen res. tot és prou opac. Els és innecessari completar-ho amb el precint d'amazon (juguen amb el precint de pintos, en tot cas, per fer rodolar màgics carruatges creuant l'escena. Revolucionen la definició de teatre de Peter Brook (teatre és una persona creuant l'escenari i algú mirant-s'ho). Ara és teatre només el fet que rodoli un cartró de punta a punta. Els espectadors quasi aplaudeixen d'entusiasme insòlit.