Magí Serra suma una companya en la seva recerca intima de la coreografia. Si anteriorment, s'havia provat fent equilibris amb elements inanimats (a Esvorell i, posteriorment a La mesura del detall), ara és el cos de l'altre el que permet fer l'equilibri, I trencar la lògica del caminar sobre dos peus a terra, o que en una parella el portor sempre sigui l'home. La tria de la parella, Anamaria Klajnšček, és tota una declaració d'intencions perquè és més alta i més prima i proposa que l'equilibri pugui ser molt més inestable, en no tenir dos cossos proporcionats entre ells.
El contact que practiquen no és a base de cops i salts espectaculars, si no com qui trepitja amb cura les pedres per travessar un riu sense caure-hi. Atenent la resposta de l'altre cos i confluint en una nova figura: Un carrega sobre l'altre (alternant-se entre ells) i aconsegueixen unes figures d'equilibri que s'apropen a la sintaxi de les verticals circenses: calcular bé el contrapès per poder anar transformant la figura amb el mínim contacte a terra. S'intueix un profund treball per anar empalmant figures. I que trenquen, moemtàniament, adrçant-se al públic perquè també puguin ballar, tot ondulant festivament els braços en la seva íntime torre de dos.
Aquest treball s'alterna amb el gaudi de veure un ball en què es desplacen a partir dels buits que crea l'altre amb el tronc, les cames i els braços, fent una mena de peça que, sense tocar-se (en aquests passatges de transició) es converteix en una roda que exerceix un moviment en contínua transformació, alternant la verticalitat amb l'horitzontalitat: comencen drets i poden acabar rodolant per terra i tornar-se a alçar sense que hi hagi contacte. S'intueix un profund treball per anar empalmant figures i buscant que l'obra mantingui instans de joc, de repte amb aquests altres de major intensitat; amb l'instant final d'una tendresa absoluta.
Magí Serra a La mesura del detall jugava amb una contrucció que podria evocar a les de Jordi Galí (Abscisse) o de Joan Català (Pelat) però després decidia ballar-hi, pervertir-la en l'error, endur-se l'escultura. Ara, no hi ha altra element que l'espai, i el cos de la ballarina. L'un és l'element (l'objecte) sobre el que fer l'acrobàcia de l'altre. D'una organicitat absoluta. En el seu viatge de soleda (el comiat del seu pare, ara es percep el recolzament amb l'altra: tots junts miren l'horitzó al final (qui sap, potser recuperant les figures del passat i mirant-se-les amb un dolor menys angulós i més reconfortant).
