Urati laboratori, companyia resident a la Nau Ivanow i seleccionada al concurs DespertaLAB proposa una acció poètica individual a partir d'un itinerari amb el que es van resseguint una filera de rocs. L'audioguia té un pròleg a l'escenari de l'Atrium en què un desplegament de rocs en suspensió pendulen a l'entorn del roc de major dimensions des d'on es projecta una llum aleatòria en un ambient contemplatiu amb una banda sonora llunàtica. Sembla que aquest element central retingui amb una certa gravetat els altres meteorits que pendulen sobre ella. De fet, la seva dimensió podria recordar al pensament gaudinià que, a Barcelona, cap edifici pot ser més alt que la muntanya de Montjuïc perquè l'home no té dret a superar l'alçada que va determinar Déu en aquest racó on s'implanta Barcelona, entre la mar i el Parc de Collserola, limitats pels rius Besòs i Llobregat. És des d'aquesta metàfora de Montjuïc que l'art es limita a ser una finestra per enfocar la realitat, el paisatge, el brogit somort de la ciutat.
Sortir amb una de les pedres que transiten per l'Atrium amb una petita guia en paper (en forma de targetes de joc més que de fanzine) té un quelcom d'excitant, per allò de transgredir l'ordre establert del visionat d'un muntatge (assistir en silenci, en la foscor i en comunitat a una acció realitzada presencialment en directe). El ritme de gaudir del material i la capacitat de deixar-se xopar per la proposta artística és individual i intransferible. Com en una funció convencional, però sense la tensió que genera el compartir la representació en directe amb altres espectadors. Això fa que aquesta intervenció pugui ser molt més superficial del que convindria.
La pandemia i el confinament domiciliari va portar la proposta de les audioguies (Que se la mengin els coloms) i també d'un cert teatre radiofònic (El gegant del pi). L'opció d'enfrontar en solitari una acció tenia l'ajuda duna trama, d'una intriga que capta l'atenció de l'espectador. Cridaran les pedres, en canvi, es remet a un passeig contemplatiu de veus que proposen imatges i conversa de la que agradaria participar-hi, però no hi ha ningú amb qui interactuar. És vàlid que la narració oral, sense una construcció física dels personatges, permeti imaginar molt més enllà. Es podia intuir a Los figurantes (TNT) en un preciós malson o bé a Allí donde no estamos (DespertaLAB 2021) en un muntatge fet amb una coreografia de moviments de recursos escenogràfics. Altres cops, s'ha utilitzat l'audio al carrer per aportar una certa intimitat de document però en un viatge que es comparteix en grup, entre desconeguts (Brilliant corners, Plácido Mo). Urati, en canvi, convida a escoltar una conversa, carregada de digressions, que si shi entra, pot transportar a un món d'idees fèrtil però que, deixant la pedra (l'espectador) sol, no hi ha gaires garanties d'assolir la catarsi. La pedra no flota en l'espai; és quotidiana i bruta com una paperera d'un parc un diumenge al vespre. La poètica és un potencial a descobrir, una equació en què no hi ha la suficient garantia que es pugui resoldre sense un suport de l'equip artístic. La pedra no crida, no dialoga, només hi és, inert. Urati ha volgut dfer una acció poètica, de revelació cedint les pedres a les mans dels espectadors. Aquests, si no la llancen contra algun aparador o mur per trencar una realitat aclaparadora, es deixen véncer per la veu sense interactuar (i sense que ningú per activa o per passiva en pugui rebre els resultats). És un laboratori en què es fa un experiment sense interès de conèixer quin és el resultat de la investigació. Falta un rapport final, un retorn d'aquests viatges solitaris a la via làctea que corre paral·lela a la intensitat del dia a dia més gris.
