Crisálida

Dansa | Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Paul Celan insistia en la naturalesa dialògica del poema (i per extensió de les arts en general), tot afirmant que un poema és quelcom que sempre s’està atansant, que sempre s’està adreçant cap a alguna cosa. Cap a alguna cosa oberta, ocupable, potser cap a un Tu assequible.
La qüestió és què passa quan aquest Tu no és assequible, sinó que més aviat s’ha eixugat, que s’ha oblidat de la seva capacitat essencial d’escolta i acollida.
Amb un dansar titubejant, Crisálida

 és una proposta que pretén desdibuixar els contorns d’allò humà, treballant elàsticament entre imatges recognoscibles i cossos per descobrir, per tal d’acollir no tan sols allò conegut, el nostre present esgotat, sinó també allò irrecognoscible i que encara ha de venir.
Com a complement a aquesta peça es podrà visitar una instal·lació viva, amb ballarins i ballarines en directe a La Carbonera (tardes del 8 al 10 d’abril).

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Crisálida

18/03/2021

Al límit del món

per Jordi Sora i Domenjó

Antes Collado es tancava en una estructura rectangular, al límit del món, en una de les naus del recinte fabril Can Trinxat de l’Hospitalet de Llobregat. “Crisálida” es diu aquesta nova proposta del coreògraf i ballarí, que en una extraordinària forma física desplega l’imaginari d’un personatge sorgit de la naturalesa, amb un marcat accent antropomorfista perquè amb les seves accions vol plantejar el difícil encaix entre la circumstància íntima i la social. I en un desplegament corporal d’alta intensitat, posa en evidència que aquells dos mons no sempre són coincidents i poden, fins i tot, ser contraris en interessos.

Té un punt angoixant aquell desplegament gestual, limitat en l’interior dels mateixos pensaments o dels temors i anhels de cadascú, experiència compartida si pensem en la nostra posició en els espais des dels quals habitem gran part de la nostra vida: potser l’habitació de l’adolescent, el pis petit, o les construccions mínimes que en diem casa pròpia. En connexió visual, per això l’espai on actua és transparent, i amb una realitat que l’envolta quasi infinita. I des d’allà exerceix definitivament un acte de l’aïllament. Per acabar en una compromesa escena final, d’alt voltatge metafòric i exigència física i que dona títol.

Publicat a El Temps de les Arts