Cruz de navajas. El último Mecano

Un viatge a la nostàlgia dels 80 amb la tecnologia espectacular del segle XXI. Aquest espectacle és, en realitat, un concert de les cançons de Mecano versionades i amb un cos de ball nombrós i un desplegament tecnològic brillant, que evoca als shows dels grans concerts en estadis com el Camp Nou o el Sant Jordi. No hi ha ni un fil d'argument, ni de personatges, més que els propis cantants (flirtegen dos membres d'Eufòria, com a cantants en construcció). El concert aspira a situar Mecano al costat dels grans noms pop dels 80 com Tina Turner, Madonna o Queen. Si els Amics de les Arts s'han atrevit a fer reaitat el seu somni construint el seu musical amb cançons pensades específicament per a aquest objectiu (Pares normals), aquesta obra insisteix en la nostàlgia i no aspira a gaire més. El cert és que els germans Cano sí que han estat inquiets musicalment. José María Cano ha composat l'òpera Luna (1998, versió concert); Nacho Cano ha escrit els musicals A (2010), Malinche (2022, encras en cartell). Ell també va ser l'artífex del muntatge Hoy No Me Puedo Levantar (2005) amb una mínima construcció escènica sobre un grup dels ans 80.La revisió d'aquest Cruz de navajas, que es vol fer el simpàtic amb un to desenfadat entre cançó i cançó, és fruit d'una recnstrucció del mite dels Mecano. Sonen les músiques icòniques i es passen les tisores per algunes estrofes per donar major agilitat a la peça, aixo sí. Entre el públic, hi ha una certa satisfacció de sentir les cançns de joventut d'una generació però no es prova de fer cap connexió amb la joventut d'avui (que són més crítics amb les refrècies masclistes). Mecano és internacional, però amb la seu a la Madrid de l movida de Tierno Galván. Es veu anacrònic quan l'skyline de l'espectacle són les torres Bankia (conegudes com a les Portes d'Europa) i que la migrada referència catalana sigui la de Dalí ("Y en tu cerebro Gala, Dios y las pesetas./ Buen catalán anacoreta"). S'adreça a un tius de públic molt concret que, possiblement, sigui residual a la Barcelona cosmopolita del segle XXI. Però, cert, ho disfruta, i prova de gravar-ho (tot i la insistència dels acomodadors de sala a no fer fotos).

Després d'onze anys del primer intent, era el llunyà novembre del 2011, amb l'estrena d'una versió del musical «Grease» —cal recordar ara més que mai que aquella producció era en català—, la cúpula de Las Arenas torna a renéixer com a auditori teatral de gran format, amb 1.300 localitats —una bona notícia per al sector escènic— i la suficient capacitat de ser transformada en una pista o elevada amb diversos pisos de grades amb l'escenari a la italiana, segons les necessitats i característiques de cada espectacle.La nova aposta ha estat la recuperació d'un altre musical de gran producció que ja es va estrenar a València, que va passar per Bilbao i per Madrid i que ara ha estat revisat i ampliat, en alguns casos, amb la incorporació d'intèrprets locals com per exemple els joves cantants Clara Sánchez i Joan Liaño, provinents del popular programa «Eufòria», de TV3.   «Cruz de navajas» és el títol manllevat d'una de les cançons del grup Mecano, que forma part del disc «Entre el cielo y el suelo», publicat el 1986. Recórrer a Mecano, és homenatjar un dels grups musicals amb més èxit aquí i a fora, amb milions de discos venuts —quan els discos encara es venien abans que arribés Internet i les plataformes musicals— i amb un repertori que forma part d'allò que en diuen la banda sonora d'una o de més generacions. Cal tenir en compte que els Mecano —per cert, un nom que sembla que va sortir del popular joc de construcció infantil en relació a les diferents peces del seu repertori— es van dissoldre com a grup ja fa trenta anys. José María Cano i Ana Torroja —en els seus inicis parella a la vida real— es van aplegar amb Nacho Cano. Els dos germans Cano i Ana Torroja van crear un dels grups més agraïts de la música de l'últim quart del segle passat.Això de segle passat pot sonar a nostàlgia. I aquí és on la producció, el guió, la direcció, la concepció i, sobretot, la companyia en conjunt, aconsegueix que la temuda nostàlgia sigui només un flaix per a aquells que s'hi senten encara enganxats. Fora d'això, l'espectacle revaloritza més de trenta peces de Mecano —trenta-cinc segons el programa— que demostra que el temps no les ha malmès gens, ben al contrari, i les adapta a un macromuntatge que combina la música, el color, la il·luminació, la coreografia, el cinema, el mapping i les imatges en tres dimensions fent que, sense cap element escenogràfic tradicional, es creï una canviant i suggerent escenografia digital gràcies a la composició d'imatges.El director de l'espectacle i promotor de la idea, el músic basc Gonzalo Pérez Pastor —veterà productor d'altres espectacles musicals de gran format— adverteix que «Cruz de navajas» no té un argument unitari. I és així. Es podria dir que cada cançó de les escollides en el repertori, cada lletra, cada sensació que emet, es reflecteix amb un esplendorós treball de cant, ball i caracterització de vestuari des de l'escena de l'Antàrtida fins al bigoti de Salvador Dalí, el curt cinematogràfic animat de Nova York o diferents moments de relació amb altres estrelles de la música de mitjan segle passat com Elton John, Tina Turner o Michael Jackson.En no haver-hi una trama unitària, tampoc no hi ha una preocupació estrictament pròpia del que seria un espectacle teatral. Es prescindeix, doncs, del ritme. El que compta és cadascuna de les cançons i l'embolcall elegant i rigorós amb què es vol recordar i interpretar. És a dir, cada cançó és una història i cada història té una manera diferent de fer-la viure musicalment. Un musical en clau de vinyetes.Això, que té l'avantatge per als espectadors d'assistir a una gran diversitat d'accions i interpretacions musicals i coreogràfiques durant dues hores i mitja llargues, fa que a vegades les transicions entre cançó i cançó es facin amb un fosc massa llarg o una pausa massa impacient, i en algun cas amb intervencions solistes de mestres de cerimònies per animar l'auditori que ofereixen guspires de pista de circ, ja sigui amb imitacions de sons des de les grades dels espectadors, o amb aires acrobàtics o amb fugaços moments de cabaret a peu d'auditori.El resultat de l'espectacle en conjunt és una interpretació musical de primera fila, una actuació de cantants d'alt nivell, fins i tot quan —exclusiva de la funció d'estrena— en la segona peça, una mala passada tècnica emmudeix la guitarra del músic acompanyant i deixa la jove cantant solista “a cappella”, sola davant el perill, en una prova de veu excepcional. Fantàstica.L'espectacle puja de to a manera que avança el repertori. I esclata al final. L'auditori dempeus. Els mòbils a tota pantalla com si fos una d'aquelles fotografies insòlites del World Press Photo. Una estrena a l'alçada dels rams de les escales mecàniques que fan falta per arribar a la cinquena planta de la cúpula de l'antiga plaça de Las Arenas. Gairebé tocant el cel. Una cúpula que té forma de bolet gegantí i, en conseqüència, amb el risc que sigui al·lucinogen, tan al·lucinogen com ho pot ser també un espectacle com «Cruz de navajas» del Mecano més pur creat sota l'alambí de la mirada actual. (...)