Cuentos de azúcar

informació obra



Coreografia:
Eva Yerbabuena, Rafael Bonachela, Lorena Nogal
Direcció Musical:
Paco Jarana
Músics:
Paco Jarana, Alfredo Tejada, Miguel Ortega, Antonio Coronel, Kaoru Watanabe, Rafael Heredia
Intèrprets:
Fernando Jiménez
Escenografia:
cube.bz
Il·luminació:
Fernando Martín
Vestuari:
López de Santos
Text:
Horacio García, Popular d’Amami
Sinopsi:

Hi ha alguna manera que persones que parlen llenguatges diferents i que provenen de contextos culturals que tenen poc a veure arribin a entendre’s? Eva Yerbabuena i els artistes amb els quals treballa ho han fet utilitzant llenguatges universals com la música, la dansa i, especialment, una espiritualitat que tant amara el flamenc que ella coneix bé com la cultura asiàtica, protagonista d’un espectacle en el qual es combinen instruments musicals de tradicions diferents. I és que les textures sonores del flamenc i la tradició oriental tenen un punt de trobada en un seguit d’imatges potents i universals: des d’una onada a uns tambors de guerra. La cantant japonesa Anna Sato és qui va introduir Eva Yerbabuena en la cultura pròpia de les illes Amami, al sud del Japó, i l’ha ajudat a crear l’espectacle. Escoltareu cants populars d’aquesta zona, d’on prové Sato, una de les artistes que millor representen la nova generació d’intèrprets de les Amami i que s’està esforçant a donar a conèixer a occident els shima uta, el llegat musical de les illes, que tot i formar part del Japó conserven un dialecte i una cultura pròpies.

Ara, Eva Yerbabuena comparteix experiència artística amb Anna Sato, que ja havia col·laborat amb coreògrafs de tant de prestigi com Sidi Larbi Cherkaoui.  Yerbabuena és una intèrpret que ha sabut combinar el flamenc amb els registres de la dansa contemporània i que ha protagonitzat una carrera meteòrica que l’ha convertit en una de les bailaoras i coreògrafes flamenques més renovadores i interessants del moment. Vista al Grec per primera vegada el 2007, quan va presentar Santo y seña, va tornar al festival el 2010 amb Lluvia, ja convertida en un valor reconegut de la dansa. Ara, visita el Mercat de les Flors amb un apassionant intent de lligar orient i occident amb el fil de l’art.

Crítica: Cuentos de azúcar

28/07/2018

Intenció no del tot assolida

per Montse Otzet

L’escenari resulta atractiu. Un espai circular es veu encerclat per unes petites figures metàl·liques similars a l’arroba de l’email. En aquesta zona  hi té lloc bona part de l’acció cantada i ballada de l’obra. Fora d’aquesta  petita plaça de braus estan situats uns músics.  Plegats, ballarins i intèrprets musicals inicien un espectacle en el qual convergeix orient i occident.

La història d’aquesta obra s’inicia quan Eva Yerbabuena, la bailaora de rompe y rasga, escolta la cantant japonesa Anna Sato interpretar cançons populars de l’illa d’Amami, situada en l’arxipèlag de Ryukyu del Japó.  La melodia i sonoritat de la música japonesa és totalment oposada a la força i potència del flamenc.  I aquest antagonisme atrau Yerbabuena com per liderar un muntatge que si bé té molts ingredients per fer-lo més que interessant, el resultat no assoleix la intensió inicial.

A Eva Yerbabuena i Anna Sato, malgrat els separa cultures i idiomes, les uneix, segons explica el programa de mà, les ganes de jugar, de pesar-s’ho bé compartint tradicions dancístiques i musicals. I això es percep, si bé l’engranatge dels fragments no arriba a encaixar i a construir una globalitat narrativa i dramàtica de pes.  De totes maneres, de forma individual hi ha moltes parts que captiven pel seu contingut i la seva plàstica.

Anna Sato es mou de manera alada, amb tanta elegància i finor que sembla una nina de porcellana, mentre que Yerbabuena  és tota terrenal i el seu ball, por tarantos, cañas i cartageneras, entre altres pals del flamenc, assoleix ritmes endiablats, especialment en un zapateado delirant,  alhora que el seu cos envaeix l’espai amb moviments continguts i desbordants.

Les cançons que interpreta Sato, amb la seva aguda i delicada veu, parlen de temes populars, des d’una cançó de bressol fins a unes dones que acomiaden als seus homes que se’n van a la guerra, sense oblidar el simbolisme que hi ha en un ocell negre que plora i que pronostica un mal auguri.  

Fernando Jiménez defensa, amb bona tècnica i entrega, la seva participació en el ball, mentre que el quadro format per sis músics, entre cantaores, intèrprets de bateria, cajón, guitarra, congues i  taiko, l’espectacular timbal japonès, aporten qualitat a un muntatge ben dirigit musicalment per Paco Jarana.