No li posis nom. No l’ubiquis a cap lloc específic del mapa geopolític mundial. No l’identifiquis amb cap grup racial concret, amb cap religió determinada, amb cap llengua dominant o dominada . Oblidat de la divisió que parla del primer món, del segon món, del tercer món. Més enllà de totes aquestes etiquetes i de totes aquestes fronteres , el primer que et toca fer, el primer que fan els invisibles treballadors compromesos en tasques humanitàries que realitzen el seu treball en zones altament conflictives i que a l’escenari es visibilitzen a través la veu i el cos de quatre professionals de la interpretació, és entendre que, en realitat, el món es divideix només en dos blocs radicalment diferenciats. A una banda, tens el món possible; el món en el qual de ben segur t’ubiques també tu, lector o lectora. En aquest món et pots tenir que enfrontar a tots els problemes que et vinguin ara mateix al cap . Però encara els hi pots trobar respostes racionals, encara et pots sentir més o menys protegit per la xarxa de seguretat que et dona una normalitat més o menys controlada. Però a l’altra banda es troba el món impossible. El món en el qual el conflicte de la mena que sigui ha fet saltar pels aires l’aixopluc que et dona l’aparent racionalitat de la normalitat. El món en el qual allò que et sembla impossible que pugui passar, passa a cada moment. Un cop travesses la frontera, tal i com fan aquests treballadors vinculats a associacions humanitàries, la cara B de la humanitat es disposa a ensenyar el seu pitjor rostre, sense complexos, sense límits, sense gastar manies. I aquest món impossible que sembla inconcebible fins que et trobes ben immers en ell, és precisament el que ens conviden a recórrer al llarg de dues hores els poliglotes protagonistes d’una proposta escènica de Tiago Rodrigues a la qual, ja per començar, i com indiquen els mateixos personatges , costa posar-li nom. Un espectacle? Es pot dir, que això és un espectacle? Tenint en compte que entre els quatre protagonistes tenim una gairebé enemiga declarada de teatre , no és estrany que ella mateixa esmoli el seu escepticisme a l’hora de definir això que tenim davant nostre.
Però en una cosa sí estan molt d’acord tan ella com els seus companys escèniques: si tinguessin que ubicar la seva experiència en un lloc concret, aquest lloc seria una d’aquestes grans tendes ambulants que costen tant d’aixecar, que després de la feinada que dona aixecar-les poden quedar ensorrades com si res amb un bon cop de vent, i que et trobes infal·liblement al costat de qualsevol ciutat destruïda per les bombes i necessitada d’un hospital de campanya , de qualsevol camp de refugiats o de qualsevol indret travessat per milers de fugitius que ho han perdut tot mentre fugien de la llar per no perdre la vida. Doncs, dit i fet: si aquests testimonis consideren que una gran tenda ben subjecte a l’escenari és el decorat que millor s’acobla a allò que experimenten quan s’endinsen a l’impossible, Tiago Rodrigues els hi ofereix una d’enorme , l’alçada i amplada de la qual aniran ajustant ells mateixos a mesura que avança això que passa a l’escenari i que podem o no qualificar com a espectacle, perquè com ja ha quedat demostrat, un cop et mous pels territoris de l’impossible, les categories perden els seu sentit. La tenda, per cert, amaga dins seu una potent sorpresa musical: la rotunda percussió de Gabriel Ferrandini s’encarrega de posar-li banda sonora als escenaris dantescos que ens tocarà travessar ,posant-li alhora nosaltres mateixos esgarrifoses imatges a les esgarrifoses paraules d’aquests testimonis. I quan ja no hi hagin paraules capaces de seguir l’itinerari, la percussió vindrà a donar-li forma sonora a totes les veus al llarg del tram final del no-espectacle.
Molt abans, quan aquest to just començava, els quatre testimonis se’ns han presentat fent fins i tot una mica de broma, parlant-nos -amb els llums de sala encara encesos- dels nervis que els hi donava posar-se a xarrar davant nostre, desmitificant-se tant com és possible davant la tendència a mitificar-los que ens ataca sovint, deixant clar que no en tenen res d’herois, que l’etiqueta heroica que els hi pengem no va amb ells, que el que fan no deixa de ser al cap i a la fi un treball pagat, que també el seu món té una cara B amb racons foscos, i que com passa a Las Vegas, sovint també allò que passa al seu territori impossible es queda al seu territori impossible. Però feta la declaració de principis, el que ens arriba tot seguit és un encadenat d’incursions en aquest univers impossible en el qual mai s’esmenta el nom de cap lloc concret o paisatge recognoscible. Potser vosaltres, espectadors, els ubicareu per associació d’idees. Però aquest quartet se n’està molt de batejar-los . Per contra, us resultaria impossible contabillitzar la quantitat de vegades que es pronuncia la paraula “impossible” per tal d’englobar en ella tota l’amalgama de territoris desolats que inclou el seu testimoni. Molt puntualment, això sí, aquest grapat de treballadors humanitaris retornen al món possible. Però llavors, se n’adonen que aquest, s’ha convertit alhora pràcticament en impossible per a ells, perquè allò que les hi demanen els seus habitants , no respon a allò que transmet la seva experiència vital.
Però arribats a aquest punt pot ser que a tu mateix, espectador o espectadora, t’acabi assaltant el mateix dubte que em va assaltar a mi, mentre escoltava aquets testimonis presentats amb un embolcall teatralment impecable. I dirigits amb el talent que li és habitual pel mateix Tiago Rodrigues que, depurant al màxim totes les possibilitats de la senzillesa, a “By Heart” convertia la lectura i memorització d’un Sonet de Shakespeare en un acte col·lectiu de reivindicació de la necessitat de preservar el poder de transmissió de les paraules i la cultura com a garants de la nostra llibertat. Que, jugant una mica també amb Shakespeare i posant-li banda sonora d’Alex North, feia de “António e Cleópatra” una sorprenent incursió en els territoris de la memòria, la dualitat i les trobades i els desacords de la vida en parella. Que a “Sopro” li retria un sensacional homenatge al molt teatral ofici d’apuntador o apuntadora. I que a “Catarina e a beleza de matar fascistas” li plantava cara a l’avanç de l’ultra dreta ,en família, i amb la contundència que ja deixa entreveure el títol. Doncs Tiago torna a deixar constància aquí de la seva intel·ligència teatral , tot embolcallant la brutalitat d’aquests testimonis amb la força d’aquesta gran carpa que es va aixecant davant nostra, amb la coreografia col·lectiva que exhibeixen els protagonistes quan deixen de parlar individualment i es presenten fent pinya, amb el meticulós treball d’il·luminació que acompanya les seves paraules i els seus moviments, o amb el magnetisme que transmet un moment de cant també col·lectiu que podria adoptar les formes de gran final (però que, ben mirat, potser podria ser també un gran final una mica massa èpic i una mica contradictori amb el tarannà general que vol adoptar la proposta.
Però alhora, Rodrigues no pot evitar que t’acabis preguntat si és possible transmetre de debò allò impossible. Potser, senzillament, aquesta transmissió oral tan ben guarnida, està fins si tot massa ben guarnida. Potser les paraules dels treballadors humanitaris prendrien més força des de l’austeritat a la qual tan de profit li ha sabut extreure Tiago en d’altres ocasions. Potser , com passa sovint amb propostes d’aquesta mena, l’acumulació de testimonis, enlloc d’accentuar-ne la intensitat, tendeix a provocar certa dispersió. Potser el metratge de la proposta es revela un xic excessiu. Potser, malgrat les desmitificadores paraules inicials, el muntatge adopta finalment una postura massa tímida a l’hora de mostrar la cara B del col·lectiu , els seus punts foscos , les seves pràctiques més qüestionables o les disbauxes sexuals i/o etíliques apuntades també molt de passada. En aquest sentit, la denuncia de pedofília que un treballador presenta envers qui abans habitava el mateix lloc en el qual ara ell habita resta massa reduïda a ocupar un espai dramatúrgic un xic anecdòtic. Res d’això li resta valor a la proposta. Però tot plegat, apuntala la possibilitat ja esmentada: potser, malgrat el valuós esforç, el muntatge de Tiago Rodrigues deixa constància de l’enorme dificultat que implica fer del tot tangible en el món possible allò que té lloc a l’abismal món impossible.
