Què passa als centres de menors? Aquestes dues actrius, també educadores socials, ens expliquen
amb fets reals què passa als centres de menors, quines històries de vida podem trobar, com viuen
els menors en un centre tancat, què senten els educadors, quines experiències tenen, què succeeix
en tantes i tantes històries dramàtiques per explicar; perquè no quedin en el silenci, perquè algú les
recordi, per a que els qui ho han patit no quedin en l´oblit.
Amb aquesta obra de teatre pots riure, plorar, o totes dues coses a la vegada, perquè es mostren
vides marcades per sempre, perquè en un lloc on manca el dret fonamental, que és la llibertat, es
mouen moltes coses. Volent ajudar, educar, pel camí es transformen els educadors, s’adapten de
vegades als menors tancats, no sempre. A través del teatre, aquestes dues actrius es despullen en
una realitat no accesible per a tothom, no es pot saber sempre què passa darrere la porta d´un
centre de menors. Totes les escenes i diàlegs de l´obra, així com algunes de les cançons i veus en off,
són reals, fruit d´anys d'expèriencia de les actrius com a educadores socials en centres de justícia
juvenil.
Crítica: Darrere la porta
24/05/2017
Teatre social, realista, i artísticament molt notable
De vegades un es troba amb sorpreses. Aquestes dues actrius, que
alhora treballen i han treballat durant anys en centres de menors,
porten a l'escenari una història (podríem dir un collage de petites
històries) del que passa dins d'aquests centres. I sona tan a veritat, a
retrat honest, amb els seus moments més dramàtics, més còmics, més
esperpèntics... i a la fi, tan humans, que un experimenta una sensació
poc viscuda davant d'un espectacle:
Poques vegades durant la
durada d'una obra teatral pots resistir la temptació de 'desconnectar'
durant un o varis moments. És lògic i és natural. No tot té el ritme i
l'intensitat que t'atrapa en els moments més brillants. I podria
resultar contraproduent fins i tot. Aquí no, aquí és totalment natural.
Poques vegades la necessària teatralització de les escenes i dels personatges et sona tan veritable com la veritat mateixa.
Poques
vegades, sense apenes producció, un espectacle concebut, dirigit i
interpretat per les mateixes persones aconsegueix atrapar i agradar tant
al public. Tothom sortia amb la sensació d'haver assistit a un trosset
de vida, propera o llunyana a cadascú, i li havia emocionat.
I és
que la Pilar i l'Aurora se'ns van posar a la butxaca des del primer
moment. Perquè han sabut retratar -repeteixo- la profunda humanitat i la
veritat -senzilla, que tots podem entendre- dels nois i noies que hi
van a parar, les seves històries, tan tristes de vegades, el seu humor,
la seva lluita per la supervivència, també les educadores, els
vigilants... i sense fer-ne un pamflet. Passant per mil i un personatges
amb un petit detall de vestuari o sols amb el seu gest, mirada i veu.
Vaja, teatre pur.
Em fa reflexionar, a la sortida, de l'enorme
talent que tenim a Casa Nostra, entre les múltiples propostes 'low cost'
que posen en peu artistes gairebé anònims sense cap ajut. I un pensa
que la feina dels que tenen responsabilitats en la cultura del país (que
tant es vanta de la seva cultura) hauria de ser veure'ls, tots i
cadascun, i procurar que tinguin un amplificador adient a la grandesa
del seu talent.
Això mateix m'ha passat fa poc amb 'Generació de merda' al Teatre Gaudí, i també la agradable sorpresa que m'he dut al saber que 'Sugar, el musical'
estarà unes setmanes al Tívoli, just el lloc que es mereix un altre
dels grans resultats artístics que no tenia el ressò que es mereix.
Molt
recomanable per a tota mena de públics a partir dels 12-13 anys, i
especialment per als joves que entren en l'adolescència, protagonistes, o
testimonis, de les conductes de risc que sovintegen en aquesta etapa
vital.
