Darrere la porta

Teatre

informació obra


Autoria:
Aurora Cayero, Wolfgang Borchert
Direcció:
Pilar Cayero, Aurora Cayero
Intèrprets:
Pilar Cayero, Aurora Cayero
Companyia:
Jove companyia el Plató de Cinema
Sinopsi:

Què passa als centres de menors? Aquestes dues actrius, també educadores socials, ens expliquen amb fets reals què passa als centres de menors, quines històries de vida podem trobar, com viuen els menors en un centre tancat, què senten els educadors, quines experiències tenen, què succeeix en tantes i tantes històries dramàtiques per explicar; perquè no quedin en el silenci, perquè algú les recordi, per a que els qui ho han patit no quedin en l´oblit. Amb aquesta obra de teatre pots riure, plorar, o totes dues coses a la vegada, perquè es mostren vides marcades per sempre, perquè en un lloc on manca el dret fonamental, que és la llibertat, es mouen moltes coses. Volent ajudar, educar, pel camí es transformen els educadors, s’adapten de vegades als menors tancats, no sempre. A través del teatre, aquestes dues actrius es despullen en una realitat no accesible per a tothom, no es pot saber sempre què passa darrere la porta d´un centre de menors. Totes les escenes i diàlegs de l´obra, així com algunes de les cançons i veus en off, són reals, fruit d´anys d'expèriencia de les actrius com a educadores socials en centres de justícia juvenil. 

Crítica: Darrere la porta

02/11/2015

Una dura visita a un centre de menors (sense oblidar l'humor)

per Toni Polo

Un botó de la Mostra de Teatre de Barcelona del Teatre del Raval. Aurora i Pilar Cayero (de la companyia Lasca Yero, esclar) ens agafen de la mà i ens introdueixen en un centre correccional de menors. Com a monitores i com a recluses, com a familiars i com a amics... totes dues donen vida als personatges que pateixen les condicions sempre dures d’un correccional.

Les dues actrius en un escenari nu. Només una taula i dues cadires. No hi cal res més. N’hi ha prou amb saber actuar i saber què dir. Amb humor (inevitable), ficant-se a la pell d’elles mateixes (recopilen vivències de la seva experiència com a monitores de centres de menors) i de presos (què són, si no?) reals, toquen tots els temes que s’amunteguen, sense que ningú en pensi, en qualsevol presó: racisme (“He dicho marroquí, no delincuente”, diu una noia de la seva parella); violència (“el bicho que llevo dentro y me domina...”, admet un jove); immigració (“Vine debajo de un camión, mis padres no saben que estoy ingresado...”, explica un altre); abús (en l’educador maltractador); il·lusió i solidaritat (de fet, quan hi ha una trucada per a algú, “es descontrola tot el centre”); família i amor (esfereïdors els àudios de reclusos explicant què és per a ells la seva mare); tragèdia (és gairebé absurd dir-li a un noi que ha d’intentar estar bé quan li comuniques que acaben de matar el seu germà a la presó)...

La posada en escena és tan sòbria com encertada. Les actrius es desdoblen en personatges sense que calgui ni sortir de l’escenari i juguen a representar una obra al centre correccional, on imiten els seus companys. Cal remarcar que la Pilar i l’Aurora, que han creat, dirigeixen i interpreten l’obra, saben de què parlen i (insisteixo) tenen clar el que volen comunicar. Així és molt fàcil, podríem pensar. Però em temo que no, que la tasca de triar, de rebutjar, d’interpretar i de donar vida i credibilitat als personatges és una feina titànica de la qual se’n surten amb nota.