De una en una [versos sobre un tejado errante]

Métrica Bárbara juga amb teules. Les utilitza com a element d'equilbri, de contrapès, per projectar so. Tres noies es mouen donant ànima a unes teules velles, ennegrides pels fongs i amb les puntes gastades per les pedregades i la pluja. El seu encert es anar destapant noves facetes d'unes teules que, des de bon principi, es veuen fent vorera en l'espai escènic, una sobre l'altra. Al capvespre, els focus (a peu pla) projecten ombres i la seva acció amb aparent neutralitat guanya en màgia, en poètica. I sí, hi ha la sorpresa. Perquè tot i que pugui ser mecànic el moviment de recollir teules (com aquella dels cubells d'Abacus) hi ha moments de girs sonors. Costa percebre si hi ha alguna teula que està microfonada o si hi ha micròfons estesos per l'escena que recullen la paràbola de les teules en les mans de les ballarines que les voltegen.També és misteriosa la pintura, com esmaltda, de les mans de les ballarines. Com si fossin màquines, o com si la duresa de les teules les hagi imprès aquest color més aviat metàl·lic. Són petits enigmes que atrapen i que ajuden a intuir possibles relacions entre les tres persones, en la situació viscuda. La peça té un tall notable cap al final. No hi ha una argumentació per aquest gir, però sens dubte, aconsegueix una intensitat quasi inquietant. No hi ha fantasi en la mirada de les tres artistes. Només treball i mans aspres pel tacte amb les teules. D'una intensitat similar a la de Carla Farreny a Tour. O Maduixa teatre a Migrare. O, és clar a aquell mirar nostàlgic d'Alter dels Kamchàtka: Amb molt poc aconsegueixen expressar molt. L'escena de trenta minuts, evita imaginar les inclemències que pateixen les teules, com són la calor o, sobretot, la pluja. L'aigua és un element catàrtic a l'escena tot i que, possiblement, si la peça té una posada en escena de carrer no deu fer gaire viable instal·lar-hi un sistema de reg que en fes l'efecte. En canvi, surten amb les teules a les espatlles. Com qui carrega una motxilla que li carrega les espatlles. És un equilibri que té dosi de contemplació. El públic no gosa aplaudir encara que hagin sortit d'escena i estiguin passadís per l'escola d'art Ondara perquè se'ls veu per les finestres. La intensitat connecta amb l'ànima dels espectadors. La peça, està constatat, commou des de l'aridesa i la distància.