Dear Winnie

Teatre | Nous formats

informació obra



Sinopsi:

Durant la lluita contra l’apartheid, el lluitador del Congrés Nacional Africà (ANC) Maurice Mthombeni va escriure una carta a la seva confident, Winnie Madikizela, més coneguda com a Winnie Mandela. Aquella carta va ser interceptada pel règim de l’apartheid i publicada als diaris de tirada nacional de Sud-àfrica per tal de sembrar la divisió dins l’ANC. Maurice Mthombeni va haver de fugir a Europa, però va continuar la lluita des de la llunyania.

El seu fill, el director i rostre visible del KVS (Koninklijke Vlaamse Schouwburg o Reial Teatre Flamenc, de Brussel·les), Junior Mthombeni, va tenir al cap, durant molt de temps, el projecte de crear un espectacle sobre Winnie Mandela. Ara, veient el clima de desunió que regna a Europa i que enfronta els uns contra els altres, ha trobat el moment just per utilitzar la figura de Winnie Mandela com a font d’inspiració en escena. I és que la representació no només fa referència a aquesta dona que, malgrat la humiliació, l’abús i l’exili, va continuar resistint contra el règim de l’apartheid amb una determinació infatigable, sinó que també posa l’accent en allò que podem aprendre avui del seu característic esperit de lluita.

Aquest cop no mirem la història a través d’una lent blanca sinó a través d’una de color. El KVS envia Mthombeni, Fikry El Azzouzi i Cesar Janssens (tots tres formen el trio Jr.cE.sA.r) a la recerca de respostes juntament amb nou actrius, cantants i intèrprets de la diàspora africana. Quan ens hem de revelar? Quan ens hem de sacrificar per una causa més gran que nosaltres? Junts, autors i intèrprets donen la volta al cànon blanc, masculí i eurocèntric, denuncien la manca de representació i critiquen les versions oficials de la història.

No, Winnie no és un personatge sense màcula. Va ser una dona negra que va haver de viure en un món de supremacistes blancs. Potser va tenir ensopegades i va cometre errors, però mai no es va rendir. I per això és un exemple per a tantes persones, tant blanques com negres. Encara avui continua atorgant a la gent el poder de lluitar contra la injustícia. Aquest espectacle, precisament, no vol ser cap lliçó d’història sinó una manera de compartir aquest poder.

Després dels aplaudits espectacles Rumble in da jungle i Malcom X, Winnie Mandela era una font d’inspiració evident per al col·lectiu escènic Jr.cE.sA.r i KVS. Ells voldrien que Dear Winnie sembrés les llavors de l’esperança entre els espectadors i espectadores. Deixeu que aquesta història inspiradora us transporti, gràcies a una representació plena de vida i de música.

Crítica: Dear Winnie

16/07/2021

Viure i transmetre pel broc gros

per Jordi Bordes

El teatre que respira Àfrica busca una connexió amb el públic constant. Ens va costar arrencar, pràcticament tota la funció, en l'estrena. I se les notava desorientades davant del silenci I és que, tot i que la peça s'hagi produït a Brussell·les, També tereny europeu) les platees són molt més diverses que, per ara, les nostres, avui en dia. El seu discurs era intens, com les de La Re-Sentida, amb Paisajes para no colorear. Els sobretítols no donaven a l'abast (aixìo quan no parlaven amb altres llengües, en les que volgudament no es traduïa.

Aquesta peça s’expressa a través de discurs, però sobretot de cançó i de ball. Sigui produït al continent africà o al cor de Brussel·les. Una carta real adreçada a Winnie Mandela (que va propiciar l’exili del seu autor, que és el pare del director d’aquest muntatge) és el punt de partida. Però no interessa quina podria ser la resposta d’aquella líder sud-africana en temps de lluita contra l’apartheid, sinó com encara ara les seves línies ensenyen que les desigualtats de fa 25 anys a Sud-àfrica encara es mantenen a Europa, aparentment demòcrata.

La potència de les nou actrius africanes (professionals establertes a Europa) és un veritable vendaval. El poder dels militars (com les botes que retronen) i el periodístic (com la rotativa que no s’atura com una sínia empesa pel corrent d’aigua) manté la seva quota de poder. Elles, però, s’amaren de la humanitat amb la roba penjada que ha caigut a terra i reclamen que el poder sigui per al poble. Finalment, el públic aplaudeix com una tempesta al final de l’espectacle.

La presencia masculina és de mínims, pràcticamnt a l'ombra amb alguns instruments. Fins que apareix un moment i, ridiculitzat es convereix enuna mena de nou esclaui. I li cauen tots els prejudicis que històriacament han rebut els negres, arran del colonialisme. El vendaval de la interpretació també es reproduia a escena. Elque viuen i se'n lamenten ho transmeten pel broc gros. Sentir-les en la lluita, serveix per escoltar,. aprendre'n i, en darrer camp, acaba encoratjant (perquè tots hauríem d'aspirar que el Poder fos administrat pel poble i per al poble).