L'any 1927, el cinema mut - que, d'altra banda, per aquella època havia desenvolupat un llenguatge propi altament creatiu al qual no li feien cap mena de falta les paraules - rebia una ferida de mort amb l'estrena d' "El cantor de jazz", considerada oficialment com la primera pel·lícula sonora de la història . Pel mateixos dies, aquell cabaret berlinès que tan popular s'havia fet durant la República de Weimar assolia el seu més alt grau d'esplendor, aplegant al voltant seu un bon grapat dels artistes més avantguardistes del moment .
No és doncs estrany que, quan la directora escènica Suzanne Andrade i el vídeo creador Paul Barrit es van posar a buscar-li un nom a la petita companya teatral que tots dos s'havien proposat fundar, acabessin batejant-la com a companya 1927: Andrade i Barrit compartien la mateixa passió pel cinema mut, per les grans avantguardes creatives del segle XX, i pel cabaret transgressor nascut a la capital alemanya entre una guerra i una altra guerra, i ja de pas per la música en totes les seves manifestacions i pel món del còmic. L'any 2007, aquella petita companya es va convertir en una de les grans revelacions del Fringe del Festival d'Edimburg gràcies a un espectacle titulat "Between the Devil and the Deep Blue Sea" , que ja combinava l'acció real amb les imatges projectades d'una pel·lícula d'animació, i en el qual els crítics hi van reconèixer també petjades del cinema de David Lynch i de les il·lustracions d'Edward Gorey: com veieu , el bagatge cultural d'aquesta gent va molt més enllà de la seva compartida devoció per aquelles imatges silents que havien fet del cinema mut un art universalment popular.
El cas és que, contemplant embadalit una representació d'aquell primer espectacle , el director d'òpera Barrie Kosky - que és alhora el director de la Komische Oper de Berlin- va arribar a la conclusió que aquella gent que havia connectat tant amb les seves pròpies passions artístiques , era la gent més adient per tal d'aixecar juntament amb ell un muntatge de "La flauta màgica" de Mozart que no s'assemblés a cap altre muntatge anterior d'aquesta meravella mozartiana. I la va encertar de ple , com podeu ara comprovar al Gran Teatre del Liceu amb el retorn d'un espectacle que ens va deixar enlluernats quan es va estrenar en aquest mateix escenari fa un parell de mesos, y que es proposa tornar a enlluernar durant uns pocs dies durant inici de temporada.
Doncs, creieu-me: si voleu començar la temporada amb una d'aquelles propostes que et fa sortir al carrer amb la sensació d'haver gaudit de quelcom memorable que t'obra les ganes de seguir gaudint de més i més teatre ( i de més i més òpera, i de més i més cinema, i de més i més avantguarda lúdica ..), aquest és el vostre espectacle. Això sí: oblideu-vos del Egipte irreal en el qual les piràmides es transformen en grans símbols maçònics que habitualment associem a La Flauta. I disposeu-vos a ficar-vos vosaltres mateixos dins la mateixa pel·lícula en què han quedat enxampats els personatges del conte. Al bons cinèfils , no els hi caldran les explicacions que dona el mateix Kosky per reconèixer que aquest cop Papageno s'assembla d'allò més al genial Buster Keaton, la princesa Pamina llueix el "look" de la vampiressa Louise Brooks, i el malvat Monostatos es presenta sota una aparença molt similar a la d'un altra mena de vampir més terrorífic , però també seductor a la seva sinistra manera: el terrible Nosferatu. Tot plegat, mentre la Reina de la Nit, enlloc de lluir les seves millor gales sota un cel d'estels ( una altra imatge icònica associada a l'obra) , es mostra com una aranya digne de figurar en el repartiment d'alguna d'aquelles magistrals aventures per episodis que filmava Fritz Lang durant els anys d'esplendor de l'expressionisme. I certament, i com no podia ser d'altra manera tenint en compte els referents, l'expressionisme juga un paper important dins l'eclosió d'imatges que ens proposa la pel·lícula al voltant de la qual s'estructura tot l'espectacle, i en la qual hi caben picades d'ull a un grapat d'altres grans moviments artístics dels darrers cent anys. Tot sempre recorregut per un humor juganer que ens fa anar de sorpresa en sorpresa , i en companya d'un gatet que sap també com guanyar-se la seva quota de protagonisme entre tanta imaginació . Per cert , fixeu-vos en el detall: aquí, quan arriba la part parlada dels recitatius, no es pot sentir paraula : en el seu lloc , ens hi trobem els clàssics rètols del cinema mut. Una cosa és posar-se a cantar una música màgica, i l'altre , posar-se a xerrar en termes prosaics. Decididament, aquest muntatge és una veritable festa!
