Diòptries

Us ha passat mai que sou a un lloc i penseu en com seria estar a l’altre? A ‘Dioptries’ us ho preguntareu i, afinant la vista, provareu de tafanejar què passa a l’altra banda de l’escenari, d’on també sortiran els aplaudiments del públic, però en altres moments i fruit d’accions que intuireu diferents. De fet, en algun instant, en l’obertura del cortinatge aconseguireu veure alguna cosa, però us deixarà més descol·locats encara. Què coi estan fent? S’han canviat de roba? Ho veurem on som “nosaltres” després? La resposta només es pot esbrinar d’una manera: repetint. Però amb una sola representació ja us deixaran satisfets, és completa per funcionar per si sola. La idea de base recorda el ‘Despistats’ que van protagonitzar fa uns anys el mateix Toti Toronell –creador i director de l’espectacle– amb Pepa Plana, però evoluciona cap a altres senders. Si allà cadascú explicava “la seva història”, ‘Dioptries’ és un constant anar i venir de personatges a l’estil del vodevil, un joc al que s’hi afegeix l’exhibició circense. D’aquí la innovació de la proposta: la comunió de dos llenguatges que es retroalimenten. Jessica Arpin damunt la bicicleta i Mon Mató i Maria Palma amb exercicis de mans-mans i bàscula mostraran la seva destresa, unes habilitats que està clar que, encara que ho intenten –bé s’ha de reconèixer!–, no tenen els pallassos Pere Hosta i Toti Toronell. En tenen d’altres, com fer-nos riure amb els seus intents i absurditats. Diuen que parlen de broma perquè el món els prengui seriosament. Hi ha escenes surrealistes a l’estil d’’Escargots’ d’aquest tàndem Hosta-Toronell (Slow Olou), números de clown clàssics que mai caducaran i que s’encavalquen amb enginyoses troballes per a l’ocasió (no farem spoilers) i un admirable control del ritme que equilibra el moviment trepidant amb l’estampa més poètica. Hi contribueix la música, bonica i diferent per a cada entrada, encara que al final del número pot acabar esgotant amb la seva idiosincràtica repetició. I hi ha també, molt, molt humor. Els acròbates participen del treball d’actor amb una vis còmica que podria explotar-se més, però que no deixa de fer girar l’engranatge, un motor que troba punts comuns per adreçar-se alhora als dos segments de públic: de cara, d’esquena, de perfil... i cap per avall. A la vida, tot depèn de com t’ho miris. I a vegades la decisió ni tan sols depèn de tu. És l’atzar. Com en aquest espectacle. Quin costat veuràs? 

Toti Toronell i Pere Hosta s'han trobat feliçment fa un temps. Sobretot, arran d'Escargots i fent de companys d'aquell assaig de Tortell Poltrona al Circ Cric de fa uns anys. Ara, tornen a fer un nou espectacle que recull, en part, una idea mig desenvolupada entre Pepa Plana i Toti Toronell (Despistats). I que coincideix amb el joc de Laberint Striptease sobre teatre de Joan Brossa i ideat per Roberto G. Alonso. El repte de la troupe és convertir la pista en un circ amb dos escenaris impossibilitant que una acció el vegi la meitat del públic. Una provocació. Semblaria una oportunitat per doblar la durada de l'espectacle (per permetre que es vegi els dos sectors en diferent ordre). Però, en realitat, les accions són diferents i quasi mai es deixa alçat el teló per veure el que succeeix a l'altra meitat.Amb música en directe (fins i tot a cappella "amb dues culleres no es veu res, res de res"), amb la màgia de les acrobàcies dalt d'una bici (que ja vam veure abans en el Circ d'hivern, dirigit peer Guillem Albà del 2016), amb salts a la banquina. I amb els artilugis tant artesanals com imprevisibles de Toti  Toronell i Pere Hosta. I sí el joc de la mirada, és un recurs divertit, desproporcionat, que funciona i que diverteix. També la sessió d'oculista coreografiada pels braços del públic.  Sempre es podrà dir que aquesta peça és incomplerta perquè s'ha vist només amb un ull. Faltaria veure l'altra cara de la lluna per comprendre tot el satèl·lit. De fet, la vista amb dos ulls dóna la capacitat de la tridimensionalitat. Deu haver un veritable codi de circulació per no descuidar cap de les dues bandes (sobretot perquè són sis els actors i músics els que van intercal·lant-se ii, encara, amb canvis de vestuari). EL mèrit de tot plegat és que aquest garbuix sigui fàcil, que l'artiis superi el tràngol de recordar el seu itinerari particular. A partir de llavors, tot sonarà com una entrada de circ mil·limetrada de pallasso i permetrà respirar amb el públic el millor moment del gag.