L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer».
Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer», doncs, literàriament, va formar part d'aquest boom de l'últim quart del segle passat.
Si bé aleshores, com deia, dues autores van renunciar a formar part del conjunt de relats, el veto o autoveto femení ja fa temps que s'ha superat. I una mostra recent és l'espectacle «Diskòdrom 0,0» que parteix de quatre relats eròtics escrits per quatre autores. Quatre històries que poden semblar ficció però que ja se sap el que diuen: la ficció supera sovint la realitat.
Tothom qui més qui menys coneix la lletra de «Deu pometes té el pomer», una cançó infantil que deu amagar el seu misteri eròtic perquè els d'Ofèlia Dracs el triessin com a títol: «Deu pometes té el pomer / de deu una, de deu una./ Deu pometes té el pomer / de deu una ja en caigué. / Si mireu el vent d’on ve / veureu el pomer com dansa. / Si mireu el vent d’on ve, / veureu com dansa el pomer.»
Doncs, això. A l'espectacle «Diskòdrom 0,0», ho aclareixo de seguida, no sona aquesta cançó popular infantil perquè la pista del Teatre Gaudí Barcelona —pelada d'escenografia— s'ha convertit en la pista d'una discoteca i les actrius no es conformen a amanir les seves intervencions —quatre monòlegs de gran complexitat pel contingut— amb el que expliquen sinó que també suen la cansalada movent els malucs a ritme de discoteca i una il·luminació de Waka Waka, que no s'ha de confondre amb la malaurada polèmica que envolta actualment la discoteca Waka de Sabadell.
Aquest espectacle, una barreja de festa de discoteca i teatre de text, una discoteca, per cert, a la pista de la qual els espectadors són convidats a saltar per participar-hi afegint-se a la ballaruga de les quatre protagonistes —i molts ho fan—, aquest espectacle, deia, no té, com es diu popularment, pèls a la llengua. Les seves autores, que ja havien publicat altres relats eròtics, exploren totes les inquietuds, les fílies, les fòbies, els recursos i les fantasies eròtiques des del punt de vista femení.
En una estructura dramàtica de quatre cantons, on la il·luminació hi té un paper essencial, cadascuna de les protagonistes fa una confessió en veu alta de la seva relació amb el sexe i l'erotisme. En conjunt, un recull d'històries aparentment fresques, algunes sòrdides, i que no amaguen tampoc un desenllaç a vegades agredolç.
L'espectacle, que han adaptat dramatúrgicament i també dirigit, les dues ànimes del Teatre Gaudí Barcelona, Ever Blanchet i Maria Clausó, parteix de la impressió que els dos van tenir en una lectura d'un premi literari de relats eròtics fa set anys protagonitzada per una de les autores, Deniz Çelik, que havia guanyat amb el relat «Benvinguda Júlia».
La fusió d'erotisme i ambient de discoteca és una convenció que lliga la primera intenció —ara ja molt allunyada d'aquelles «Deu pometes té el pomer» d'Ofèlia Dracs— amb un espai viu, jove i actual com és el de la discoteca. Un espai que, malauradament, cada dos per tres, és a l'ull de l'huracà per les denúncies d'agressions, submissions a noies adolescents mitjançant drogues o violència per mor de l'alcohol. Aquí, per descomptat, a la Diskòdrom del Teatre Gaudí Barcelona, la cua del títol de l'espectacle ho deixa ben clar: alcohol 0,0, o el que és el mateix, «Diskòdrom 0,0» (...)
