Un monòleg ple de girs i sorpreses
Sobre un pedestal blanc i asèptic, impol·lut, hi ha col·locada una aspiradora. No es tracta d’una obra d’art, sinó de l’escenari-utillatge ‒amb truc incorporat‒ d’una performance comercial executada per la dona de mitjana edat que se’ns adreçarà durant tot l’espectacle. A partir d’aquesta imatge o figura de la dona i l’aspirador(a) ‒que ofereix moltes lectures possibles: la dona, “aspirada” o xuclada pel sistema; la dona que aspira i s’empassa tota la porqueria del món‒, Helena Tornero construeix un monòleg ple de girs i sorpreses. Míriam Escurriola Peña interpreta un personatge sensible i culte que treballa a contracor en una empresa de màrqueting. El que comença com una conferència performativa ‒a l’estil de Sobre els danys del tabac d’Anton Txékhov, text en què s’emmiralla l’autora‒ acaba esdevenint una cosa radicalment diferent.
El personatge exhibeix primer l’energia pròpia d’una venedora a comissió ‒amb coreografia de Madonna inclosa‒, per adoptar després un to més íntim, de confidència, i parlar-nos del vincle amb el seu nebot, un jove molt conscienciat pel que fa al canvi climàtic. El discurs i la implicació del noi seran el motor de la seva transformació. A poc a poc ‒ens explica, en retrospectiva‒ va començar a mirar-se les coses d’una altra manera, fins que va decidir comprometre’s més activament per lluitar contra el col·lapse. Com diu un dels personatges amb qui es topa, sentir tristesa o angoixa davant la situació del planeta és signe de lucidesa, però no n’hi ha prou: cal actuar. L’actitud catastrofista consisteix a no fer-hi res, com argumenta l’enginyera i activista Yayo Herrero a les seves xerrades.
La consciència es va construint, com les conviccions: comença amb petits detalls i acaba vertebrant la manera d’estar en el món
El seu nebot li escriu missatges inspiradors des d’Amsterdam, on no hi ha anat precisament a fer turisme. I Vincent van Gogh, recurrentment citat als missatges que li envia, no interessa només com a artista sinó també com a visionari. Tot i que en cap moment s’hi al·ludeix directament, tots recordem que el seu quadre Els gira-sols va ser l’objecte d’una de les accions de Just Stop Oil el 2022 per obligar els mitjans a parar atenció a les seves demandes. Com el pintor neerlandès, la protagonista té els cabells rogencs ‒”cabells del dimoni”, signe de bruixeria o de bogeria‒, i això fa que la directora de l’empresa, que li veu alguna cosa de “bèstia salvatge”, la compari amb el panda vermell de l’Himàlaia que tenen exposat com a mascota en una sala de l’edifici. Els colors són importants aquí, des del verd llampant de la roba de la protagonista fins a la descripció de determinades escenes ‒l’ascensió cap al Jardí Botànic de Montjuic, una marxa activista, etc.‒ com paisatges en moviment i en termes pictòrics.
La preocupació per l’emergència climàtica, que apareixia de forma tangencial a El futur (TNC, 2019) de Tornero, està aquí tematitzada. L’autora insereix molt bé, entre els plecs de la trama, continguts de temàtica ambiental i ecofeminisme. Queda clar que la consciència es va construint, com les conviccions: comença amb petits detalls i acaba vertebrant la manera d’estar en el món. I resulta entranyable que aquesta dona generosa i sincera, del tot entregada a la tasca d’explicar-nos ‒i de reviure‒ el seu despertar a l’ecocompromís, es declari en deute amb el seu nebot, a qui ella mateixa va educar en l’amor per les paraules i la natura. També està molt bé que, de retruc, resulti revalorada la figura de la tieta, que, en aquest cas, a banda d’aportar valors humanístics i de cura, es mostra del tot receptiva al que la generació més jove, la del seu nebot, pot ensenyar-li.
L’amplificació gestual i l’excés lumínic del principi donen pas a una progressiva minimització dels recursos retòrics i energètics
Assistim a la peripècia d’una dona valenta que no vol treballar més a les ordres d’una directiva que trepitja tot allò en què ella creu ‒i que, a més, practica el greenwashing‒; ni pot, tampoc, continuar sent una consumidora acrítica. Ha arribat el moment de desfer la composició inicial ‒aquella artificiosa figuració al costat d’una aspiradora‒ per harmonitzar-se de nou amb els elements de la natura. Dins el joc metateatral proposat ‒pel qual els espectadors esdevenen, en funció del moment, potencials compradors de l’electrodomèstic, còmplices de les confidències i públic de l’espectacle‒, l’amplificació ‒gestual, lumínica, etc.‒ del principi, que resultava adequada per a una presentació comercial, dona pas a una progressiva minimització dels recursos retòrics i energètics, fet que confirma, a més d’una total sintonia entre fons i forma, la coherència de la proposta quant a sostenibilitat.
Helena Tornero ens toca la fibra sense alliçonar-nos, a través de la història, molt ben explicada, d’una presa de consciència. Podreu veure una Míriam Escurriola pletòrica, i també íntima, captivadora, fins al 12 de maig a la Sala Beckett.
Crítica publicada a El Nacional.cat el 7 de maig de 2024
