Dormifestació

informació obra



Direcció:
Roger Bernat /FFF
Sinopsi:

Notificada l’autoritat competent, els participants són convocats a un acte de reivindicació que consisteix a fer una dormida col·lectiva. Per reclamar el dret a ser improductius. Per reivindicar el poder curatiu del son. Per compartir somnis. Perquè, donada la situació de perill extrem, cal fer-se el mort. Perquè, com que ja no és possible pagar un sostre on poder descansar, toca dormir a la intempèrie. Per deixar de ser actors d’aquest drama i reclamar el dret a ser simples espectadors. Perquè dormir és la vaga més antiga. Per reclamar el dret a dormir, que és com acaba a diari el drama de viure. I perquè despertar és, cada dia i invariablement, una merda.

Crítica: Dormifestació

12/09/2022

La son com a protesta

per Jordi Bordes

Roger Bernat juga el rol d'enfant terrible, a desenvolupar projectes a partir d'idees ben simples. Això el converteix en una capsa de sorpreses, on tant pot caure en un ridícul poc favorable (Terra baixa), com en un exercici de lucidesa: Numax-Fagor-Plus; Please continue (Hamlet); La consagració de la primavera, Domini públic...) A Dormifestació, es queda en un espai intermig. Probablement, per la mateix mandra a ser improductiu. No cal fer res; declarem-nos en vaga. Sens dubte, a ciurt termini, la inacció possibilita un cert reordenament de la Natura (com es va veure en ple confinament domiciliari, ara fa un parell d'anys).Però fer una manifestació improductiva a l'hora d'anar a dormir no és res més que insistir en allò que fa la majoria de la humanitat per les nits: descansar. és doncs, una vaga de baixa intensitat. si el moti no és massa rellevant, ho podria ser el seu seguiment. Si hi ha centenars de milers de persones defensant una idea (per absurda o lúcida que sembli) tindrà molta més validesa que la seixantena que ens vam estiar al bosc de Sant Eloi. Tot i això, se li adverteix la sornegueria juganera im sobreot, en desconvocar la vaga, a les set del matí del dia següent, es proclama l'arribada "d'un dissabte de merda".

A Tárrega,com en totes les manifestacions convocades, l’organització pot dir que va vendre totes les entrades i l’agent de seguretat que vetllava pel material hauria de confessar que no superaven la seixantena. I, aquest cop, les dues dades són reals. La manifestació es va desconvocar a les set del matí i, com en algunes manis, al final hi va anar la policia i va fer fora el personal que encara mandrejava. Hi va haver veïns de Tàrrega que s’hi van afegir sense entrada i que van poder aprofitar els llits: a Sant Eloi, hi havia molt menys soroll que a la plaça de les Nacions: el silenci podia compensar ben bé el fred. La nit va ser calmosa. La mandra convidava a no prendre apunts i deixar que el sol s’aixequés pel darrera de l’arbreda. I la comitiva va acceptar els roncs veïns com si fossin consignes inapropiades però que tenien dret d’expressar-se.

No és el primer co que fira Tàrrega proposa un bivac col·lectiu com a acció artística. Ada Vilaró va inaugurar la Fira, el 2017, amb UrGENTestimar, una acció de 40 hores a la plaça Major que pretenia relaxar la tensió del centre de la ciutat (i ho aconseguia) retransmetent el batc de la pròpia artista durant tota l'estona. L'artisata, de fet, ja havia treballat una peça contemplativa similar (amb una extrema duresa actoral) en què aguantava 24 hores asseguda en un lloc atenent la gent que se li apropava. Com si fos una estàtua que vol acollir i atendre, sense jurjar res (Públic present 24 hores). Evidenten t, Bernat no aspirava a aquesta profunditat. Era més una rebequeria. si hagués volgut fer una manifestació en contra el sistema, en horari laboral, seurament tindria més punch. De fet, Molar, de Qim Bigas respondria prou bé a les proclame que els dormidors van deixar escrits en cartrons en un pulcre silenci des de quarts de dues de la matinada a set del matí.