Dreamtime

Òpera | Nous formats

informació obra


Producció:
Òpera de Butxaca i Nova Creació
Sinopsi:

DREAMTIME és l’última creació de Luis Tabuenca, una “hipno-òpera” que et portarà a visitar sis poemes/escenes onírics. Es tracta d’una obra multidisciplinària concebuda per una ballarina, dos sopranos, un percussionista, electrònica i vídeo.

Tabuenca convida a diferents persones vinculades al món de l’art a registrar metòdicament els seus somnis, no només la seva trama, sinó també el seu paisatge sonor i visual. D’aquest material neix un Meta-llibret amb poesia de Gonçalo Tavares i que, entreteixit amb les pautes estructurals, conceptuals i estètiques, dona forma a DREAMTIME. Així, converteix als somiadors i els seus somnis en actors, espectadors i autors de la seva pròpia obra.

*********


Ho diu Gonçalo Tavares, un dels noms més rellevants de la més innovadora literatura lusitana actual, i l’autor dels sis poemes construïts a partir de sis somnis aliens que donen forma al nou espectacle de Luis Tabuenca: massa sovint, l’art sembla haver renunciat al pensament. Massa sovint, l’art es recolza en la nostra fam d’escoltar i veure històries, i se n’oblida d’aquelles altres narratives situades més enllà del relat lineal. Llavors l’art corre el perill de deixar de ser-ho de debò, i transformar-se en “música per a dormir”. Precisament el tipus de música que mai no podrem trobar en una partitura de Tabuenca. I és que fins i tot quan construeix una hipno-òpera els orígens de la qual es troben en els paisatges onírics recorreguts per sis persones molt properes a ell, Tabuenca ens convida a estar tota l’estona ben desperts, per tal d’escoltar allò que no es deixa escoltar fàcilment; per tal de parar l’orella, i percebre fins i tot la quantitat de sons que s’escolen per les escletxes del silenci. Aconseguir-ho, comporta sovint posar-se a inventar o reinventar instruments de percussió capaços de generar un teatre dels sons com el que ens espera en aquesta obra, més propera a la tradició operística i al llegat que ens va deixar el barroc del que les aparences ens puguin fer creure. I pel que fa a aquesta capacitat d’atorgar-li nous estris a la percussió, Tabuenca segueix l’exemple de qui ha estat un dels seus grans mestres i continua sent un dels seus més fidels còmplices: l’extraordinari percussionista nord-americà Steven Schick. És precisament ell qui afirma que la música té l’obligació de ser quelcom estrany, perquè les persones tenim també estranys pensaments i racons foscos: si la música no és capaç d’activar-los, la seva funció està fallant. I Tabuenca, que no pot estar més d’acord amb aquestes paraules, es disposa a posar en marxa l’activació , tot recorrent espais onírics travessats per ensomnis projectats damunt un cos en dansa.

Ramon Oliver



Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Dreamtime

21/09/2022

Percussió volàtil, gravetat terrenal

per Jordi Bordes

Luís Tabuenca planteja una sessió d'hipno-òpera amb aquest Dreamtime, estrenada dins del cicle feedback de la Fabra i coats (i amb el suport d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions). pel format i experimentacó, ben bé odria esrtar programada al Noves Escenes de L'Auditori. El percussionista s'ha inspirat en sis poemes onírics i ha aconseguit que els sons en directe mantinguin una verticalitat. Per una banda, hi ha la seva interpretació que s'enlaira al costat d'unes projeccions volàtils com la gasa on són projectades. Un cos ingràvid, prim, blanc, que es mou i es congela amb una poètica ben propera a les dones d'aigua. També ñés vertical el so final (nbo en volem desvetllar la naturalesa) que accepta les nomes de la gravetat i que repica sobre uns micròfons, donant per acabat el moment del somnni.

a l'escena, una ballarina, meitat muntanya, meitat arlequí (Èlia Genís) deambula sobre d'un llit que va perdent el cobrellit. I les veus de les sopranos Adriana Aranda i Montse Solà s'entortolliguen com els llençols en una nit agitada i xafogosa d'estiu. El moviment fa que el pes de l'escena l'acapari la ballarina en les diferents intervencions i el propi espai (en cada transició). El mòbilde sabata i figura geomètrica transporta a la buidor dels maniquins de Chirico. I les dues cantants amb un paraigües oberts al surrealisme més dalinià i de René Magritte (com aquell Nubes d'Aracaladanza). Tabuenca és honest i fuig de la trama i prefereix refugiar-se en el tema, ben diferent d'altres produccions des d'òpera de butxaca, en qjuè s'insisteix en una història (més o menys excèntrica, però que és una ajuda per acompanyar al públic) com pot ser els casos de Je suis narcissiste, Oficina per a una vidapostidèntica, 4 Carmen...

La posada en escena d'aquesta partitura és exageradament frontal. Probablement, hi hagués ajudat tenir el músic en un lateral per compendre d'on i com efectuava els sons i que l'acció tnguès algun pla de fuga. Perquè la visió a la italiana és la més propera a la realiat dogmàtica, a l'objectiviat més analítica, i el somni convida al surrealisme , a trobar punts d'escapatòria. Tot i així, els canvis de plans (amb les cortines que varien la delimitació de l'espai) atorguen una profundiutat interessant que compensa aquest poema musicat implacable.