Drei Schwestern

El risc ha tornat al Lliure. La nova direcció de Juan Carlos Martel aposta en part de la seva programació per una sana obertura de les fronteres entre llenguatges escènics. El cicle d’espectacles ‘Katharsis’ ha augmentat l’ambició per uns dies presentant obres que porten la hibridació encara més lluny. És el cas de ‘Drei Schwestern’, una versió molt lliure de ‘Les tres germanes’ de Txékhov de la pròspera directora Susanne Kennedy, plat fort internacional servit en col·laboració amb el festival Sâlmon, una altra cita en curs on la creació més transgressora treu pit...LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ

És la vida un bucle sense fi , encara que sembli que la mort vingui a posar-li un final? Som ficats a un “loop” en sessió continua dins del qual tenim la sensació que el temps avança cap en davant, quan en realitat no fa altra cosa que donar voltes i més voltes de manera circular ? Potser la sensació de “déjà vu” que ens assalta de vegades deixant-nos perplexes i desconcertats, no sigui en realitat altra cosa que una fuga que evidència aquest bucle pel qual ens movem sense ser-ne conscients. Diu Nietzsche quan formula la seva complexa teoria de l’etern retorn que “haureu de viure aquesta vida tal i com la viviu ara i l’heu viscuda innombrables vegades. I no hi haurà res de nou. Cap dolor ni cap plaer, cap pensament ni cap sospir “. I si és així com funcionen les coses, cal deduir-ne que entendre l’existència d’aquest etern retorn ens dona la possibilitat fins a cert punt alliberadora  de millorar les nostres opcions vitals , o per contra ens condemna de forma aclaparadora a una repetició en la qual no existeix cap opció de canvi?Hi ha un personatge de “Les tres germanes” - la gran obra mestra txékhoviana que la creadora Susanne Kennedy agafa com a punt de partida per demostrar-nos que també elles estan ficades al “loop” nietzschià – que afirma que d’aquí 200, potser 300 anys ( per cert; ja n’han passat uns quants més de 100 des que el personatge va pronunciar per primer cop aquestes paraules a un escenari teatral) el món serà un lloc meravellós. Serà, en definitiva, el lloc en el qual la trista existència de les tres germanes plena de renuncies i sacrificis volguts o imposats, tindrà per fi un sentit. Així ho expressen elles mateixes a la colpidora última escena de l’obra original. Des del futur, aquest passat que per a elles era present es podrà entendre com una baula més d’aquesta cadena que condueix cap a un món millor . I pensar això, resulta sens dubte tranquil·litzador: donar-li sentit al patiment , sempre ho resulta. Però si les coses es mouen dins d’aquest etern retorn, potser d’aquí 200 o 300 anys ( i ja n’han passat més de 100) , l’únic que es farà, serà repetir les mateixes paraules en forma d’etern ajornament d’una esperança que mai deixarà de ser-ho.En qualsevol cas, també en mans de Susanne Kennedy aquell Moscou tan somiat i idealitzat per les tres germanes - el Moscou que evoca els dies alegres de la infantessa i representa la possibilitat de fer realitat els seus somnis - haurà de seguir esperant. I l’espera, es farà eterna. Susanne Kennedy agafa les tres germanes ( les presents, les passades i les futures; les que de tant en tant deixen anar frases del text original i les que semblen parlar un altre llenguatge però repeteixen potser alhora similars mancances) i els seus ocasionals acompanyants ( també ells , introduint puntualment escenes txékhovianes mentre es fan fotografies amb la tablet) . I els fica a tots plegats a una habitació blanca i asèptica penjada a l’infinit , i envoltada de canviants realitats virtuals dins les quals potser tampoc no canviï res perquè també elles foment part del mateix “loop”. Al llarg de 90 minuts, aquests personatges el rostre dels quals es presenta bàsicament amb forma de careta de làtex o de forat negre viuran 41 situacions :aquí quedaria fora de lloc parlar d’escenes. I aquestes situacions se’ns presentaran  separades alhora per cops de transició en la foscor acompanyats per una banda sonora que sembla estar repetint també una mena d’etern lament indesxifrable . Tot plegat, mitjançant un impressionant aparell tecnològic que requereix alhora una no menys impressionant coordinació humana , i que fa d’aquesta proposta una veritable exhibició de virtuosisme visual i sonor. Però que alhora, Kennedy controla amb precisió per tal que la tècnica no es mengi mai el discurs, i estigui sempre al seu servei.I el discurs, arriba amb una nitidesa ( i una insistència ; si som ficats a l’etern retorn, no es pot esperar altra cosa) absolutament inqüestionable. En mans de Kennedy, Txékhov es posa al servei de Nietzsche , sense perdre per això del tot la seva veu. La veu que, per exemple, arriba de tant en tant a traves del fil telefònic , amb forma d’una trucada que tornarà a repetir allò dels 200 o 300 anys que ens falten per assolir quelcom semblant a la felicitat mundial. Sempre ,dins d’aquesta habitació que, escènicament parlant, a mi em va recordar una mica aquella altra en la qual La Fura situava el seu esplèndid muntatge de l’òpera “Quartett”: també aquell quartet integrat només per una parella semblava destinat a una eterna repetició dels seus perversos jocs de seducció, flotant per damunt d’un no res farcit d’imatges virtuals. Però en el cas de la proposta de Kennedy , l’habitació em recorda encara més per raons obvies aquella altra habitació que Stanley Kubrick introduïa al fragment final de la magistral “2001: una odissea de l’espai”. Després d’un fascinant i psicodèlic viatge que més enllà de Júpiter condueix cap a l’infinit ( i també aquest viatge sembla escolar-se en un altre moment d’aquest espectacle) , l’astronauta perplexa es troba ficat en un espai enlluernadorament blanc i asèptic , sorprenentment decorat amb elements que semblen haver fugit d’una època barroca. El mateix temps barroc que a l’habitació de Kennedy fa acte de presència mitjançant una cadira. I cal recordar que l’astronauta de Kubrick també es diria que entra al cercle de l’etern retorn, envellint i morint en qüestió de moments, i retornant a la vida en forma de fetus planetari, mentre a la banda sonora sona ni més ni menys que la partitura que Richard Strauss li va dedicar al “Així va parlar Zaratustra” de Friedrich Nietzsche. Ho veieu, com es tanca el cercle? Serà veritat, que som al bucle? Pensem-hi, mentre seguim la notablement fascinant seqüenciació de la qual no poden escapar-se les tres germanes, i Kennedy ens recorda que el final no és mai el final, no és mai el final, no és mai...................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

La tecnologia que es desenvolupa en aquesta proposta és digna del millor mag escapista. Perquè aconsegueix l'efecte que un quadre canviï de personal amb pocs segons i sense un bri de soroll. El museu per on ens convida a transitar Susanne Kennedy és ben aclaparador. No hi ha opció a un bri d'esperança. El destí està pautat i tot es repeteix en bucle: The end is never the end. Per fer aquesta reflexió implacable fa servir les protagonistes de Les tres germanes. Que les aventuren que, en 200 anys, el món serà fantàstic i que els ciutadans agrairan l'esforç de les seves generacions predecessores. Però, per una altra banda, es constata que els personatges no tenen expressió ni rostre, en prou feines la seva veu és humana (amb un regust a veu passada per una taula de so que les robotitza). Tot és estàtic, immòbil com un quadre etern. I, per tant, aquest canvi d'aquest 200 anys utòpic sempre serà això: un somni. Kennedy hagués pogut agafar el mite de Sísif de Shell de Projecte Nisu (Grec, 2014) en comptes de la trama de Les tres germanes, i funcionaria pràcticament igual.És evident que la proposta busca la innovació en la forma i no tant en el contingut (tot i que és bo i necessari que tanta tecnologia digui a una reflexió coherent i ambiciosa). La fredor, ben alemanya, de l'escena obliga a mirar amb afecte aquella proposta tant lúdica com metalingüística de Germinal. no sempre les màquines són fredes.Rimini Protokoll va fer que el públic del Temporada Alta 2018 aplaudís un robot a Uncanny valley. La transformació de la veu humana a una més artificiosa i l'ús del vídeo és molt més càlid en una proposta que està aquests dies a la cartellera i que és molt més recomanable: La infanticida. Alguna cosa d'insinuant deu tenir la història de Les tres germanes perquè va ser una companyia japonesa la que va decidir transformar un personatge en un androide.El treball de perspectives, de sorprses audiovisuals, sens dubte, és un veritable inventari de tot el que pot desplegar la tecnologia. Amb projeccions que quadren l'exterior del cub/quadre amb l'interior, amb punts de vista únics degut a la diferent percepció a través dels miralls laterals. Hi ha moments en què el so (el trepitjar pausat dels personatges que trenca l'estaticisme) sembla gravat . Altres, costa averiguar qui s'expressa (un personatge del quadre, l'autor, una mena de Déu..?) Les cites són breus i, en molts casos, aparentment, ratllant l'absurd. Però transmeten un distanciament profunc, com si la perspectiva del fons es multipliqués amb un comportament quasi robotitzat, que es fragmenta en quadres i transicions, que més semblen motiu de tècnica que de dramatúrgia.Les tres germanes s'avorrien en aquella ciutat de províncies, tot somniant arribar a Moscou. Al final, els soldats marxen i perceben que la seva buidor serà encara més gran. Que l'ensopiment les adotzenarà irremeiablement. Ara, dins d'aquest quadre-cub tant sofisticat, de quadres en perspectiva i una quietud silenciosa, l'ensopiment acaba desbordant a la platea.Perquè encara que els canvis de quadre siguin constants, la fragmentació escènica no és suficient motiu per captivar-se amb el seu nihilisme.