D'orfebreria. Complicité afronta el repte de reproduir un monòleg interior de la protagonista durant tres hores en les que barreja la poesia obscura i premonitòria de William Blake (1757-1827) amb el cant naturalista de la polonesa Olga Tokarcuzk (premi Nobel de literatura 2018) i la forma coral pròpia de traslladar reflexió i paraula a l'escena. La novel·lista recrea un thriller per fer un veritable cant a la responsabilitat humana cap a la salvaguarda de la Terra. I la protagoista (Janina) n'és un clar explonent. Com a anatagònics, s'erigeixen dos púlpits des d'on l'agredeixen (els amagatalls de guaita dels caçadors, amb els que perpetren carnisseries, veritables quadres dantescos de sanguinària borratxera) o la menystenen (sigui a la policia local o a l'església, on es venera que l'home sotmet a la Natura per ordre divina des de la Creació). Els fets venen precedits pels versos místics de Blake, molt crític amb el Poder polític i la religió, extrem que coincideix amb la cosmovisió de Janina i dels seus amics (veritables supervivents del sistema, des del veí amb dificultats comunicatives (amb "Síndrome Testoterònica", segons paraules de Tokarcuzk) a Boros, o Izzi i Bona Nova. Tots ells la consolaran per la pèrdua de les nenes i seran signes de bondat en l'espècie humana.
Si el poblat fronterer de Polònia amb Txèquia hi governa una maldat depredadora que pràcticament ningú qüestiona, l'exenginyera de ponts i professora d'anglès a la canalla, fins que la van prejubilar, sotmet l'obra a través del seu pensament interior. Ella és la veu que narra, que interpreta, que disposa la informació. I els altres nou membres de la companyia ballen al ritme que disposa la trama d'intriga ("No has vist mai CSI?") Complicité és intel·ligent i endolceix la peça, que podria ser d'una duresa implacable i d'una forta pesantor amb l'astrologia i l'univers boirós i preromàntic de Blake, amb la ironia i reforçant la tesi de novel·la policíaca. El micròfon central, certament, l'acapara ella i només puntualment el cedeix a Boros sobre els seus coneixements d'entomologia o a Bona Nova, perquè narri la seva contradicció universitària. En canvi és el president el que s'hi abraona i l'aparta per poder interpretar un dels moments culminants de l'obra. Com a L'enemic del poble (però en una posició 180 graus adversa: El president de la Societat Micològica defensa la importància del progrés i relativitza el canvi climàtic. "Si s'escalfa la Terra uns quants graus, no haurem d'anar tant abrigats" diu, cínic, a un veïnat que, durant sis mesos, pateixen la duresa de l'hivern; el fred impedeix pràcticament vida humana en aquella vall de la mort).
El públic (com el lector de la novel·la homònima) va provant d'equilibrar la lucidesa i radicalitat de la protagoonista amb la bogeria pel seu comportament asocial. Ja des del principi, un flaix per una fotografia revela una veritat que necessitarà prop de dues hores i mitja a comprendre (temps de digestió d'una crueltat). Els cops de flaix s'aniran repetint encegant el públic, com si fossin descàrregues doloroses de la Veritat. Són marques que procedeixen de les seves tesis astrològiques, o de la seva convicció al respecte dels animals com convé fer amb els homes. La tesi de l'obra és que els animals estan venjant les seves morts. I cap policia és capaç d'entendre la lògica d'unes morts violentes sempre en estranyes circumstàncies sense marca de l'arma homicida ni un mòbil clar.
Complicité porta 40 anys de trajectòria i ha vingut en comptadíssimes ocasions a Catalunya (Master and Marguerite i Beware of pity 2012 i 2017 respectivament). Aquest és el seu debut al Temporada Alta. Coneixent la capacitat de persuasió del festival cap a grans referents internacionals (des d'Ostemeier a Krystian Lupa, Oskaras Koršunova o Christiane Jatahy, i Angélica Liddel) només cal preguntar-se quan temps trigaran a tornar al festival de tardor de Catalunya.
