El bon policia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Ricard Farré, Arnau Puig
Autoria:
Santiago Rusiñol
Interpretació musical:
Joel Riu
Escenografia:
Enric Romaní
Il·luminació:
Adrià Aubert
Vestuari:
Carlota Ricart
Sinopsi:

El bon policia és una afilada comèdia de Santiago Rusiñol que en la seva estrena l’any 1905 va provocar un gran enrenou de crítica i no va deixar indiferent al públic de l’època. 
115 anys després, la història de supervivència de dos amics en un temps (també) de crisi, l’amor i un seguit d’embolics hilarants tornaran a posar en evidència els prejudicis socials i l’arbitrarietat de la justícia.
En un un joc que trenca totes les convencions, només dos actors interpreten tots els personatges de l’auca convidant a l’espectador a riure plegats del món que ens ha tocat viure.
Una humorada còmica per lluir “el cuerpo”!

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El bon policia

17/02/2021

El fregolisme de les forces de l'ordre

per Ramon Oliver

Què dur resulta , això de fer complir la llei a tort i a dret, i anar per la vida  detenint a dojo delinqüents i conspiradors! Bé: de ben segur que per a moltes i molts integrants dels cossos de seguretat, enxampar el transgressor  o la  transgressora de torn en nom del compliment de la llei i conduir aquesta persona  cap a la garjola, no suposa cap problema ni causa cap mena de conflicte ètic . Però al bon policia que protagonitza aquesta farsa de Santiago Rusiñol tan mal rebuda al seu moment que des de llavors (1905) ningú s’havia pres la molèstia de rescatar-la de l’oblit,  se li fa una muntanya. Això d’entrar – a les bones , o si cal per la força- a cases alienes (fins i tot, encara que els seus habitants es trobin gaudint del dinar!)  , i emportar-se cap a comissaria al lladre reincident que l’ha feta grossa, o a l’aspirant a revolucionari que es passa la vida escrivint pamflets subversius ( o rapejant rimes anti borbòniques, posem pel cas), no està fet per a ell. Però quan tens dues criatures a les quals alimentar, i el mercat laboral en va més aviat mancat d’altres possibilitats, la paga que t’ofereix “el Cuerpo” se’t presenta com l’única sortida possible.

Això sí: el bon policia, a banda de les criatures, té també un molt bon amic amb el qual comparteix la seva vida ( i que cadascú tregui les conclusions que vulgui sobre aquesta convivència, perquè els responsables d’aquesta adaptació de l’obra de Rusiñol no li tanquen les portes a cap armari). I entre el bon policia ,i el bon amic disposat a donar-li un cop de mà per tal que no faci el ridícul davant dels seus superiors, es munten una bona gresca habitada també per un munt d’altres personatges. Però defensada només per dos únics intèrprets que, com si no en tinguessin prou amb això d’estar canviant a cada moment de pell, són també els responsables d’aquesta versió del text, i alhora , la dirigeixen: Ricard Farré i Arnau Puig.

Tot i que com deia abans l’obra no havia tingut un retorn oficial a la cartellera des de fa 115 anys, el cert és que només en fa dos, sí va ser inclosa dins el volum “Teatre polèmic de Santiago Rusiñol”, que va ser publicat per l’Avenç coincidint amb l’estrena al TNC d’ “Els jocs florals de Canprosa”. I que, per esmentar dues peces més recuperades pel Nacional en aquests darrers temps, inclou també el text de “Llibertat!” i “L’hèroe”. Ambicions creatives a banda – les d’aquest policia resulten potser més discretes, i es troben més a prop del divertiment popular sense notes massa dramàtiques de per mig-  , el cert és que no costa gaire trobar la connexió polèmica entre elles. I és que també aquí, fent tota la broma que calgui, es ve a qüestionar això d’uns poders establerts que , ja per començar, interpreten sovint l’idea de justícia amb una laxitud que acostuma a mostrar-se molt més implacable precisament quan més lluny del poder ( o més oposat a ell)  es troba la persona que ha de ser jutjada. Això sense oblidar que per la trama argumental de l’obra ensenyen el nas tant  aquella picaresca fruit de la misèria que no deixa masses opcions, com també  aquelles eleccions laborals presses a desgrat que si fa o no fa, son fruit de la mateixa falta d’altres sortides.

En qualsevol cas, aquests apunt més punyents no venen mai a imposar-se al pur divertiment que ens ofereixen Puig i Farré amb excel·lent recursos interpretatius farcits de marxa fregolista, l’ajut d’un tan senzill com enginyosament efectiu artefacte escènic,  i un sentit del ritme que es manté sense ni una defallida al llarg dels setanta minuts de representació. No sé si “el Cuerpo” podrà sentir-se orgullós dels pocs ortodoxes mètodes del seu bondadós membre. Però el cos de l’espectador, sortirà  ben rialler de la funció.