El Cantador

Teatre

informació obra


Autoria:
Serafí Pitarra i Pau Bonyegues
Companyia:
ITNC - Jove Companyia del TNC
Intèrprets:
Cristina Arenas, Marçal Bayona, Oreig Canela, Queralt Casasayas, Bruna Cusí, Mariona Ginés, Ricard Farré, Andrea Martínez, Arnau Puig, Josep Sobrevals, Pau Viñals
Ajudantia de direcció:
Marc Chornet
Escenografia:
Laura Clos
Vestuari:
Laura Clos
Il·luminació:
Laura Clos
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Direcció:
Xicu Masó
Sinopsi:

La primera obra que treballarà la Jove Companyia del Teatre Nacional és El cantador, de Serafí Pitarra i Pau Bonyegues. Subtitulada «Gatada cavalleresca en dos actes, en vers i en català del que ara es parla», es tracta d’una paròdia del drama romàntic El trovador d’Antonio García Gutiérrez, gran èxit del teatre espanyol de 1836 que inspiraria el llibret d’Il trovatore de Giuseppe Verdi. El cantador va ser escrit l’any 1864 en col·laboració amb Pau Bunyegas, pseudònim de Conrad Roure, una altra figura imprescindible per entendre el renaixement teatral i cultural del moment.

Situada al segle XV, El cantador representa la venjança de la gitana Magdalena i del seu fill secret, el cantador Don Manric, sobre la família de Don Nunyo, la qual havia fet cremar la mare de Magdalena per bruixeria. L’enemistat de Don Nunyo i Don Manric, que es disputen l’amor de Donya Leonor, desembocarà en una rivalitat còmica que agafarà camins absolutament aliens a les nocions d’honra i honor promogudes pels codis narratius del teatre en castellà.

Crítica: El Cantador

03/04/2014

Billar a tres bandes amb El cantador, Institut del Teatre i TNC, i la direcció impulsiva de Xicu Masó. Divertida grolleria

per Jordi Bordes

El cantador és una operació del TNC de billar a tres bandes.  Perquè suposa la reivindicació d'un autor i un text que el teatre català hauria d'abrandar com la literatura s'encomana a l'Oda a la Pàtria d'Aribau. Perquè crea una companyia de joves actors sortits de les darreres promocions de l'Institut del Teatre. I perquè troba la connexió del teatre popular i emergent del 1864 amb la manera de fer de molts grups d'aquest segle XXI. Si abans es trobaven en una rebotiga, ara ho fan en tot tipus de locals (més o menys institucionalitzats, com poden ser les fàbriques de creació a Barcelona). També volen imprimir a escena allò que els atrapa ara, com abans insistien amb pujar a les fustes "el catala que ara es parla", sense floritures.

El resultat del treball és divertit, tot i que hi hagi alguna clau del text que avui és sobrera (s'hi insisteix massa en qui son els pares d'el cantador, un noi de casa humil que ha prosperat com l'escuma). El grup d'actors en la primera sessió escolar demostrava diferents maneres d'estar a escena, i apareixia poc focalitzada, amb soroll pels voltants. Tot i això, hi ha instants brillants d'interpretació i alguna sorpresa com la noia que diu que estudiava al Conservatori (que, efectivament es marca una partitura ben lírica en el moment menys pensat)  o la comicitat puntual dels criats. En l'obra, el director Xicu Masó ha decidit doblar els papers protagonistes, repartint versos heptasíl·labs el que dóna major acció a l'escena (quan podria haver estat un llast per al ritme, és un trencament que funciona).

No és una obra pensada per a grans intel·lectualitats. Ben al contrari, camina a ran de terra i juga a un punt de grolleria amable. Fins i tot, davant de la falta d'actors per a significar els exèrcits, contagien el públic a corejar la rima. Quan no escampen un cap divertidament per la platea. Ai, l'amor, ai, la mort de pega. Pitarra es riu de l'èpica sense el més mínim complexe.