El cartógrafo

informació obra



Intèrprets:
Blanca Portillo
Direcció:
José Luis García-Pérez
Autor:
Aurora Bertrana
Dramatúrgia:
Josep M. Fonalleras
Sinopsi:

Per Varsòvia corre una llegenda, la del cartògraf del gueto. L'ha sentit la Blanca, una dona encuriosida per la història d'un ancià que, mentre el gueto jueu de la ciutat anava desapareixent i els seus habitants marxaven cap a la mort, es va entestar a dibuixar un mapa de la zona abans que aquell paisatge urbà no s'esvaís completament. Massa vell per sortir al carrer i recollir la informació que havia de plasmar en el seu mapa, el cartògraf confiava en una nena que, amb les seves anades i vingudes, li subministrava les dades necessàries per completar el seu treball. Sí, és una llegenda. Però la Blanca la prendrà com a realitat i començarà a buscar per tot Varsòvia aquell mapa inexistent. Ho farà de manera obsessiva i sense adonar-se que, segurament, no va tant a la recerca d'un mapa com de la pròpia identitat.

Interpreten els personatges protagonistes Blanca Portillo (vista al Grec per última vegada el 2014 defensat el monòleg de Colm Tóibín El testamento de María) i José Luis García-Pérez, uns actors que traspuen virtuosisme i que es mouen en un escenari auster que ells aconsegueixen convertir en un prodigi d'expressivitat. Tot per explicar una història nascuda de la ment de Juan Mayorga, director i dramaturg amb obres traduïdes a una vintena d'idiomes i que ha obtingut els premis més prestigiosos durant la seva carrera artística. Va concebre aquesta història durant un viatge a la capital polonesa, en veure una exposició amb fotografies de l'antic gueto i adonar-se que, en el temps present, resultava impossible situar les imatges sobre un mapa.


Crítica: El cartógrafo

09/07/2019

Desbrossar el mapa o l'empatx del GP's

per Jordi Bordes

Juan Mayorga és un dramaturg que li agrada anar posant capes a les seves trames. La d'El cartógrafo arrenca d'un situació personal (com també succeia en una peça estRenada recentment a la Beckett, El chico de la última fila). Que el convida a fer unes reflexions profundes sobre les diverses cosmovisions que es poden dibuixar amb dos mapes d'una mateixa ciutat. Els mapes, com el teatre (Si supiera cantar, me salvaría, El crítico), juguen a destacar un element i deixar en l'anonimat altres. Dos puntals del teatre de Mayorga són la història i la concepció moral de la humanitat (Himmelweg La paz perpetua, La tortuga de Darwin). Aquesta obra hi incideix directament. 

La posada en escena és molt suggerent, construïda des del buit, amb un univers de color vermell terròs que ho esquitxa tot (vestuari, taules, cadires...). La peça parla del gueto de Varsòvia propiciada per la impunitat nazi. Un regust amarg que recorda a La nit d'Helver. I que sap fer un mirall a la memòria històrica espanyola de la Guerra Civil. Els dos intèrprets es desdoblen en una pila de personatges. És un exercici generós però que queda massa fictici. Tota una Blanca Portillo i José Luis García-Pérez són autèntics i atrapen el públic en els cinc minuts abans que preparen l'espai. O, quan diuen que tal escena no se senten en dret de representar-la (i la diuen des de la fredor). Es tracta d'una obra de molt èxit, que té molta  teca que supura, d'escena a escena. Però que, queda masa boirosa. El teatre prefereix el mapa de paper, amb les carreteres ben nítides i no perdre's en la borratxera de viaranys possibles del GP's...