El color de la llum

De vegades, no cal recórrer a la ficció per construir relats amb ànima, perquè saber copsar el batec d’una actualitat sovint amagada, capgirada o directament manipulada i ser capaç d’explicar-la d’una manera emotiva, sincera i amb la dosi justa de cruesa i humanitat pot esdevenir tan necessari com enriquidor. Especialment quan la imatge i la paraula es confabulen per actuar com a transmissores de saber o d’experiències només a l’abast d’uns quants però que cal fer arribar a tothom, com a eines de denúncia, com a motors de canvi social... ja que la fotografia ens mostra allò que només la càmera ha pogut captar i la paraula ens ho fa sentir allò que només el o la fotoperiodista ha pogut viure. Aquest és l’objectiu d’El color de la llum, una obra de Ferran Joanmiquel que va endegar el cicle de teatre verbatim –una variant del teatre documental nascuda a la Gran Bretanya a finals de la dècada dels seixanta que dona veu a testimonis reals–endegat per La Planeta, i estrenada dins el marc del Temporada Alta 2017 en unes circumstàncies realment singulars ateses les sorprenents coincidències que es produïen entre el moment històric que es vivia i el contingut del muntatge. I enguany hi ha tornat; abans, però, ha passat pel Teatre Municipal de Palafrugell, com una proposta més que idònia de la Biennal Xavier Miserachs, perquè El color de la llum es construeix a partir de les entrevistes a Samuel Aranda, Sandra Balsells, Joan Guerrero, Emilio Morenatti i Marta Ramoneda, cinc fotoperiodistes de renom internacional que són reeixidament “interpretats” per Jordi Subirà, Mireia Vallès i David Martínez seguint un laboriós procés de treball que, sense voler suplantar els protagonistes, reprodueix amb tota fidelitat les seves paraules, la seva manera de parlar, d’entonar, de respirar... i que mostra la complicitat establerta entre intèrprets i fotoperiodistes, reforçada gràcies als col·loquis amb què es tanquen totes les funcions i que, en aquesta ocasió, va comptar amb la presència i les interessants aportacions de Samuel Aranda i Sandra Balsells. El muntatge ens introdueix en un context absolutament actual centrat en la figura del fotoperiodista, una professió que sovint ha estat centre de debats i polèmiques relacionats amb la seva funció social, el risc físic o la seva ètica professional que el cinema, la literatura o el mateix teatre han tractat en vàries ocasions, però gairebé sempre des de la ficció. El creador gironí, en canvi, ho fa des de l’altra banda; donant-los la veu i mostrant-nos un doble vessant que ens permet descobrir el seu excel·lent treball professional a través d’una sèrie de projeccions no sempre fàcils d’identificar i el seu pregon component humà: la clarividència de S. Balsells, la curiositat de M. Ramoneda, la gràcia i l’optimisme d’E. Morenatti, la poètica de J. Guerrero, la visceralitat reivindicativa de S. Aranda... i la por, l’angoixa, la ràbia i la impotència que afloren davant de determinades situacions, però també la gratitud, la solidaritat, l’amistat... El muntatge –sobri i proper– confegeix un mosaic que compagina magníficament situacions, personatges i diferents estats d’ànim que van de la incredulitat a les situacions més divertides, alhora que ens fa o ens hauria de fer reflexionar sobre el món que tenim i el que volem. 

Els fotoperiodistes volen ser els ulls d'Occident enmig d'un conflicte. Volen apropar el dolor de les víctimes per mirar d'acabar amb la injustícia que pateixen. El seu treball, entregat, molts cops acaba sent frustrant. Perquè les agències demanen un reportatges fotogràfics millors que els seus companys (si els càmeres són col·legues que s'ajuden al territori, els seus impactes fotogràfics són material amb el que es baralla per aconseguir el mateix espai: les empreses els converteixen en competència). També és frustrant perquè la seva imatge potser serveix per il·lustrar un relat enganyós, interessat, que falseja la realitat. I és dolorós perquè molts cops els testimonis no arriben a tenir veu als mitjans occidentals. Són històries anònimes que s'han ofert per a fer denúncia públic però que la voracitat informativa les menysté imai les treu a la palestra.El color de la llum és la reproducció d'una conversa de fotoperiodistes. De les seves anècdotes (genial el capítol de Perejil!), dels seus pensaments transcendentals morals (què és primer el poeta o la persona?). I, sobretot de les seves decepcions. Però no abandonen pas la seva lluita desigual. A través del verbatim (provar de reproduir amb la màxima fidelitat el què han dit i el com ho han dit) es converteix en un preciós document. Com els fotògrafs, el dramaturg també tria un punt de vista. Triar un ordre en l'edició del material. Si fos exacte, no caldria que hi haguessin actors, directament podrien haver els fotògrafs conversant. Però el reportatge demana una forma, un relat, un ritme. I la dramatúrgia el situa en un espai indeterminat, que tant pot ser un menjador occidental com un escenari esventrat per una bomba. a finals del 2016, Clara Segura representava una fotoperiodista en dubte sobre el seu ofici (La treva). Ara, la veu és la dels mateixos fotògrafs. S'ha eliminat un filtre entre la realitat i el públic. Segueix havent construcció i, tot i la voluntat d'involucrar l'espectador traslladant els personatges puntualment al pati de butaques (mantenen molt bé el discurs mirant els espectadors  de fit a fit a curta distància), les realitats continuen a una certa distància. Mos maiorum, en canvi, repetint el format verbatim també parla de les víctimes que intenten superar la barrera del mar i la policia per arribar a Europa. I el públic es converteix en marea, en barrera, en foscor... El teate procura projectar la veu dels altres. Aportar nous punts de vista. El verbatim, i aquesta mirada concreta al treball dels fotoperiodistes, és una oportunitat de fer-ho de manera directa.