El combat del segle

Fins al 22 de novembre es pot veure a la Sala Beckett El combat del segle, l'obra que Denise Duncan va escriure en qualitat d'autora resident i dirigeix ara amb molt de punch. L'espectacle, una coproducció del Festival Grec, el Centro Dramático Nacional i el Teatre Principal de Mallorca, està contingut dins el cicle De Grec a Grec.El combat del segle ens transporta a la Barcelona de principis del segle passat i a un conflicte racial net i cru. El seu protagonista és Jack Johnson (1878-1946), el “Gegant de Galveston”, un afroamericà ⸺fill d'esclaus alliberats⸺ que ben aviat va començar a obrir-se camí al món de la boxa i no va parar fins a conquerir, l'any 1910, el títol de campió de pesos pesants. Val a dir que la vida d'aquest boxejador ⸺que va tornar a estar d'actualitat l'any 2018 per l'indult que li va concedir Donald Trump⸺ va servir d'argument per a l'obra teatral The Great White Hope (1968) de Howard Sackler i la pel·lícula homònima de Martin Ritt (1970), i també per a la biografia Unforgivable Blackness: The Rise and Fall of Jack Johnson de Geoffrey C. Ward i el documental de Ken Burns (2004). Miles Davis li va dedicar un disc de jazz l'any 1970 i la productora HBO emetrà properament la minisèrie Unruly sobre la peripècia biogràfica d'aquest lluitador. Denise Duncan torna a demostrar, com a Negrata de merda (Teatre Tantarantana, 2019) i en obres anteriors, que domina els secrets de l'escriptura teatral, en aquest cas del tot orientada a una posada en escena trepidant, amb música de jazz, show cabareter, esbossos d'una lluita pugilística i recessos reflexius. Els anys de Johnson a Barcelona, de 1916 a 1918, són escenificats de forma sintètica i aproximativa, i coexisteixen amb nombrosos flaixos, tant retrospectius com prospectius, que procuren una efectista intersecció d’espais ⸺sovint mentals⸺ i d’èpoques. Ja d’entrada, ens rep el suggestiu espai sonor de Jordi Bonet, on coexisteixen una frenada de cotxe ⸺que no impedirà l'accident mortal⸺, una percussió corporal pròpia de la boxa i un inici de cançó. El boxejador, un imponent Armando Buika amb ostentós abric de pell, barret i guants blancs, acaba d'arribar a Barcelona. Es mou de manera estilitzada, fuma i exhibeix un riure escandalós. Tres cabareteres el condueixen fins a l'escenari de l'Excelsior. El fum, les rialles i la dringadissa de copes ambienten i habiten la flamant escenografia de Víctor Peralta, que es concreta en un ring expandit en diferents nivells, de factura i distribució perfectament simètriques, i solcat o compartimentat per l'eficaç il·luminació de Guillem Gelabert. Destaquen també la banda sonora, impecablement dirigida per Marco Mezquida, i l'acurat vestuari, a càrrec de Nina Pawlowsky, que assorteix els intèrprets d'elàstics vermells, indumentàries de dandi i botes de boxa vintage.En una Barcelona sense segregació racial, on va arribar després ser desposseït del seu títol de campió a L'Havana, Jack Johnson feia combats d’exhibició, exercia d'àrbitre a l'Iris Park, freqüentava els cabarets del Paral·lel ⸺com l'Excelsior⸺ i s’exhibia ricament abillat per la Rambla. Duncan se centra en aquests anys de l'“excampió en fuga” a la Ciutat Comtal, però recorre amb freqüència a salts temporals sota forma de breus al·lucinacions o sobtades, involuntàries rememoracions; particularment, irrompen una vegada i una altra, amb la insistència d’un malson o d'un record enutjós, fulguracions d'aquell famós “combat del segle”, la lluita decisiva en què Johnson va derrotar Jim Jeffries. A l'escenari conviuen i s'interrelacionen números musicals, entrenaments, rodes de premsa i combats intempestius. En una de les seves cròniques pugilístiques, el periodista i escriptor Jack London (The Johnson-Jeffries Fight, 1910) va afirmar que Johnson tenia un temperament despreocupat, lleuger i desimbolt com el d'un nen, i va exalçar el seu repertori de trucs, ganyotes extàtiques i comentaris jocosos. Armando Buika fa seus els gestos fanfarrons ⸺profundament autodefensius, il·lustratius d'una derrota íntima⸺, les rialles, les enginyoses rèpliques i la creixent vulnerabilitat del boxejador, que mostra també la seva part més crepuscular i fosca ⸺les pors, l'estat de fugida permanent, l'oblit dels orígens⸺, revers de l'alegre i despreocupada facilitat per al gaudi que exhibia al ring. L'única objecció que se li pot posar a l'esplèndid treball actoral de Buika són alguns problemes de dicció en català, que resten seguretat a la seva composició.Un magnífic, imbatible Àlex Brendemühl interpreta els diferents antagonistes de Johnson, del qual acaba esdevenint una mena de doble o enemic íntim. El rol principal que assumeix és el de Jim Jeffries, “La Gran Esperança Blanca”, que va abandonar el seu retir de campió invicte davant la demanda creixent, per part de l'Amèrica racista i segregada, d'un boxejador blanc que derrotés el púgil negre i demostrés la supremacia blanca. London el definia com un home de ferro, simple, callat i honest, i en destacava la seva serietat brusca, ressentida i lúgubre. L'actor adopta un posat convenientment amenaçador i impertorbable ⸺gest adust i mirada ferèstega⸺ i serveix amb vehemència les intervencions aspres i despietades del contrincant. Amb la mateixa solvència interpretarà Cravan, el poeta dadaista, en un estat hilarant d'embriaguesa i deliri, i assumirà també el company de cel·la a la presó de Leavenworth, així com el fiscal que, emparant-se en la legislació popularment coneguda com a llei Mann Act, va conduir l'acusació contra Johnson a Chicago l'any 1913. Les fabuloses Knockouts ⸺Léa, Aisha i Clo⸺, tres cantants i cabareteres de tornada de tot, exerceixen de mestres de cerimònies. Amb el seu guiatge musical i profètic, aquestes tres moires sàvies, sensuals i juganeres il·luminen diferents passatges o moments de la vida de Johnson. Andrea Ros fa el paper de Léa i el més dramàtic de Lucille, la dona de Jack. Yolanda Sikara és Aisha, la protectora del gegant a l'Excelsior. Tot i l'esquematisme d'algunes escenes i accions, s'entenen perfectament les necessitats i reivindicacions d'aquestes dones gens convencionals que van saber imposar el seu desig en una societat opressiva. En aquest sentit, Queralt Albinyana, en el rol de l'alliberada Clo, proporciona metàfores tan felices o escaients com la del gat arreplegat ⸺“Si un dia deixéssim de donar-li menjar i aigua ens clavaria les urpes”⸺ i protagonitza uns números musicals espaterrants, com la interpretació que fa de l'estàndard de blues Nobody Knows You When You’re Down and Out. A banda, les tres actrius assumeixen intermitentment els rols de periodistes esportius i comentaristes d'instint carronyaire.Les sentències recurrents que marquen i emmarquen l'espectacle ⸺“Jo no he nascut per menjar la pols”; “Les corones de llorer es podreixen”⸺ contribueixen a dotar la peça d'una estructura circular. Entre els moments més destacables, sobresurt l'estrafolari duel entre dos púgils maleïts, Jack Johnson i Arthur Cravan, aquell acte dadaista perfecte ⸺en paraules de Julià Guillamon a Jamás me verá nadie en un ring (2014)⸺, el mític i circense combat entre un supercampió que llegia Shakespeare i un poeta boxejador ⸺un “colós místic”, segons Mina Loy⸺ que en la posada en escena de Duncan desvarieja i recita com posseït el seu poema Hie!. Una de les escenes més vigoroses i emocionals és el comiat de la mare ⸺una Yolanda Sikara que és pura energia⸺, en una trobada màgica i onírica que té lloc a la psique del Gegant de Galveston i que el fa viatjar als dies de la infantesa i el púding de pa: “Jo no volia ser un gegant. Jo m'hauria quedat al teu costat”. Més endavant, les tres parques s'alineen: s'alternen frases de Lucille a Barcelona ⸺el knock-out de l'abandó⸺ amb la retransmissió de la victòria de Johnson a Reno, que al seu torn es confronta, en una conjunció de moments clau, amb la mort del boxejador l'any 1946 a Carolina del Nord.Jack Johnson, figura central d'aquest centrifugat de temps i espais, apareix retallat com un heroi mític ⸺tot i que gens edificant⸺, sobredimensionat a través de múltiples i plàstiques fogonades. La seva derrota a mans del supremacisme blanc es reactualitza amb cada nova irrupció fantasmal de Jeffries, que sintetitza i condensa el racisme encara imperant: “Qualsevol mico amb guants és un pugilista?”; “Aquest paio és un mal negre i es nega a veure la realitat, té deliris de grandesa.” L'insidiós, recurrent retorn de l'antic rival ha d'entendre's també com un desdoblament o ⸺per dir-ho amb paraules de Joyce Carol Oates (On Boxing, 1987)⸺ com una “distorsió onírica” de Johnson. El seu enemic més irreductible no és sinó ell mateix, i per això l'adversari d'ombra allargada funciona com una mena de veu de la consciència ⸺“Ets el gegant però tu sempre perds”; “Són més feliços els morts que ha provocat que els vius que l'envolten”⸺. Al capdavall, un i altre no han estat altra cosa que bocs expiatoris que “aguanten el dolor personalment perquè aquesta merda de societat continuï funcionant”. Article publicat a Núvol l'1 de novembre de 2020

No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana.El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força. Aquest parell d'anècdotes, la de la Monumental i la referència de l'Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI.Dic això perquè si el boxejador Jack Johnson (Galveston, Texas, EUA, 1878 - Raleigh, Carolina del Nord, 1946), com a campió negre que era, rebia aleshores insults tractant-lo de “mico” o “negre de merda”, ara que la boxa ja no és esport massiu com aleshores i ha estat substituït pel futbol, hi ha hagut també casos recents d'insults similiars contra jugadors negres de primers equips en uns termes molt semblants, com si en cent anys no hagués canviat res.«El combat del segle», de Denise Duncan s'inscriu en una d'aquestes obres que des de l'escenari lluiten per canviar la percepció subconscient de segons quins prejudicis i, de rebot, sobre la reticència del sector teatral a optar per intèrprets negres en muntatges on no facin només de “negres” perquè encara tenen dificultats per tenir les mateixes oportunitats que els blancs.Sentint-se com se sent, Denise Duncan, també protagonista de la immigració moderna, l'autora fa de l'obra una barreja natural del personatge principal, Jack Johnson, interpretat per l'actor negre Armando Buika, nascut a Palma, fill d'exiliats polítics, o l'actriu i cantant Yolanda Sikara, nascuda a Barcelona, de mare guineana i pare català, al costat de tres intèrprets més amb extensa trajectòria com Alex Brendemühl, Andrea Ros i Queralt Albinyana.Fetes les presentacions, cal dir que «El combat del segle» és un muntatge que ha posat de panxa enlaire la sala gran de La Beckett amb una escenografia de ring força sorprenent que posa contra les cordes els protagonistes de la mirada que Denise Duncan fa sobre una època i uns personatges que no van passar desapercebuts del seu temps. Hi ha, a més, un treballat disseny d'il·luminació i de so, que matisa cadascuna de les accions i escenaris de la història —ara els EUA, ara Barcelona, ara el cabaret, ara el ring...— i una remarcable banda sonora original que esclata només arrencar l'espectacle amb les tres cabareteres que després es convertiran en tres dels fantasmes que assetgen Jack Johnson i recorden alguns passatges de la seva vida.Cal remarcar, més que en altres ocasions, la posada en escena, la música, l'escenografia, el so i la il·luminació perquè són elements importants del muntatge, un muntatge que en certs moments fa patir per la falta de bona dicció de segons quins passatges del text, però que es compensa amb petites peces de regal com els solos de Queralt Albinyana —actriu d'un llarg recorregut en musicals—, les intervencions de diferents papers de l'actriu Yolanda Sikara, també assídua en musicals —el de madama, el de la mare de Johnson, inclòs el de la borratxera de cabaretera— o el paper forçosament més discret perquè és més dramàtic, d'Andrea Ros —parella de Johnson—, sense deixar de banda el regal d'Alex Brendemühl amb un solo de saxo —habilitats musicals amagades—, a més de diversos papers com el de contrincant de Johnson, el rival Jim Jeffries.Hi ha ring, sí, hi ha guants de boxa i hi ha cordes. Però que ningú es pensi trobar-hi estrictament un retrat biogràfic del boxejador negre ni tampoc assistir a un combat de debò amb sang i fetge i queixals a l'aire d'un ganxo esquerre perquè la dramaturga Denise Duncan ha optat per insinuar metafòricament tant les interioritats del personatge com la lluita, només amb unes pinzellades, deixant que l'obra s'impregni més de la simbologia de la necessitat de l'estima contra la por que perseguia tot un “Gegant de Galveston”, tal com s'anomenava de renom Jack Johnson, bon vivant, elegant, ricatxo, corpulent, triomfador i, sobretot, símbol del poder negre sobre el blanc. (...)

És una oportunitat que no pot ser l'última. Denise Duncan torna a parlar, sense embuts, sobre la presència de negres en els continents en què els blancs són els que controlen el poder. Ho fa, partint d'un fet històric, el cas de Jack Johnson, el primer boxejador negre que va ser el campió mundial dels pesos pesants. Tot i que hi ha moments que la peça ressoni a biopic, Duncan no és amable amb el gegant, perquè deixa clares les seves ànsies de provoca el rival i de tenir pocs miraments amb les dones, la beguda i les drogues. Però la peça peca massa de voler ser narrativa, d'insistir en una manera de ser del protagonista (també del seu contrincant, la Gran Esperança Blanca, James J Jeffries). En aquest personatge, hi clava totes les dosis de racisme dels Estats Units de principis de segle. I rebat el confrontisme entre els dos galls del ring, com si necessitessin faltar-se al respecte per ser més boxejadors. Els retrata, i els descriu però no ensenya la seva evolució. I des de dalt del ring, i el seu món distant del dia a dia (amb anades als cabarets exclusius i gastar sense manies), no es genera cap tipus d’empatia, i mínima identificació.L'autora i directora aprofita els 5 anys que Johnson va escapar-se dels Estats Units perquè visqui èpoques a Barcelona. Certament, el Paral·lel en període d'entreguerres va ser un espai molt procliu als combats de boxa. Però aquesta avinentesa (no queda clar fins a quin punt és una llicència artística o biogràfica la presència de Johnson a Barcelona) queda, també, superficial. En canvi, sí que és de celebrar el treball de l’espai escènic, de vestuari i del so, així com l’actuació del trio musical Knock Out del cabaret. Perquè en les despreocupacions d’aquests personatges es poden intuir les seves pors, en realitat. Molt més erràtica á la construcció de la dona de Johnson, incapaç de superar el ninguneig impúdic del boxejador. Però segurament es deu a una escriptura que no ha sabut queixalar prou en les frustracions de la parella i queda com comparsa del passeig triomfal (i decadent) de Johnson.Johnson encarnava un dels primers referents negres que reivindicaven el dret a ser tractat com qualsevol altra persona blanca. Però mantenia el privilegi (i n’abusava) de l’home envers la seva dona. És en aquesta contradicció on la peça hagués trobat molt més plecs de la situació. Però, tot i que El combat del segle hi transita per sobre, el punt culminant acaben sent unes escenes de combat que només serien èpiques amb el soroll de l’ambient, els plans dels cops i la sang i la suor regalimant esquenes avall. És una llàstima aquesta aparent superficialitat en una peça que compta amb l’altaveu del Grec. Duncan feria més en el Negrata de merda, estrenat al Tantarantana. On la recordem amb major intensitat va ser a la Nau Ivanow, en una de les seves primeres peces professionals, Está linda la mar. De fet a El combat del segle, el Catolicisme i el mar en la seva vessant poètica també hi entren puntualment, posant punts de suport a una història poc pròxima a l’espectador. La dificultat del càsting (trobar un actor negre corpulent a Barcelona, Armando Buika) s’ha salvat, però potser no s’ha tingut en compte treure-li el pes de la peça (i traslladar-la al món femení amb unes ambivalents Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara , per exemple, que guanyaria una capa de dramatúrgia). Per la seva banda, cal destacar d’Àlex Brendemühl, la seva interpretació al saxo i unes intervencions aspres i lacòniques d’una duresa impúdica.Duncan és una veu imprescindible a la cartellera de Catalunya. Perquè vol normalitzar la presència de tot tipus d'actors (sexe i color de la pell) a escena. Una situació que necessita millora als repartiments del país. De fet, no cal construir personatges de negres i blancs, si no donar el pper que millor s'adeqüi a cada perfil d'intèrpret, sense necessitat de justificar res. Cal trobar, això sí, un element que vulgui atrapar l'espectador i el faci mirar-se en un mirall, tingui la pell que tingui.