El Comte Arnau

Perquè una peça remeti bé a l'aire medieval d'aquest 1300 que es narra és imprescindible una música trovadoresca. La peça té l'encert que siguin tres trovadors qui, amb els seus instruments, desgranen aquesta història fosca, d'ambicions descontrolades que aixequen odis assassins. Els tres actors i músics presenten una peça molt ben acabada, amb un desplegament escènic molt ben aprofitat i vistós, i, sobretot una partitura àgil, en aquesta posada en escena que busca els punts de comicitat sense voler ensenyar gaire les conseqüències d'aquell egoisme del Comte i aquells dos estranys companys roïns. Si sovint la integració del músic en una dramatúrgia fa patir perquè no sap adoptar diferents personatges i fer-los creïbles, en aquesta ocasió trenquen el motlle. La narració arriba molt fluïda amb continu paper de personatges utilitzant una àmplia gamma de formes de representar (fins al treball de màscara) i amb la música com a element clau. Genial partitura de cops de martell a la pica i le spedres per fer les escales que portin el Comte al convent més amaggat de la contrada.El Comte Arnau es ven l'ànima al diable per una jove. Capriciós no sap valorar l'esforç que imposa als seus vilatans, que acaben fent una revolució. Es tracta d'un mite, que remet a un noble tirà que recorda aquel llunyà tema musical, Conte medieval, d'Els esquirols. Quan, habitualment, les llegendes defensen herois (com el de Sant Jordi, sense anar més lluny) aquesta mostra un notable odi cap  a un noble,que potser explica en part la històrica tradició a mantenir controlat el Poder polític a Catalunya. En tot cas, la voluntat de traslladar aquest mite fosc i un punt terrorífic a un públic familiar demostra la valentia de la producció i la voluntat d'ensenyar aquells personatges que van abusar del poble, sense preocupar-s'hi gens.

“Cavaller de fosca armadura condemnat a vagar eternament pels seus dominis cavalcant a llom d’un cavall en flames...” El llegendari Comte Arnau ha tornat als escenaris per donar-se a conèixer a un públic que, fins ara, potser li havia quedat més llunyà: el familiar. L’atractiu del personatge i el mite que l’envolta és evident, per això són molts els qui l’han recollit en diversos formats i suports, com ara a la televisió (TV3 va emetre’n la sèrie ‘Arnau’ l’any 1994, reposada el 2001) i al teatre (destaquen la memorable adaptació que Herman Bonnín va dur a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya el 2011 amb la contribució especial del Cor de Cambra del Palau de la Música; l’espectacle en hendecasíl·labs que Lluís Soler va estrenar al Festival Grec 2005 amb direcció d’Antonio Calvo i, encara, el cicle estival de representacions que se celebra des de fa vint anys al monestir de Sant Joan de les Abadesses). Ara, el Teatre de l’Aurora s’ha llençat de cap per difondre la figura d’Arnau als espectadors a partir de 5 anys. El muntatge, dirigit per Joan Arqué i produït per la mateixa sala independent igualadina, arriba amè als petits de la mà d’uns trobadors de llegendes que recreen amb astúcia una versió de la història de les moltes que hi ha. Se serveixen de la narració oral, el so i la música en directe amb un munt d’instruments i materials naturals, diferents tipus i tècniques de titelles, el gest, el clown, les màscares, les ombres... Aquestes múltiples disciplines encaixen perfectament i, amb encertades dosis de collita pròpia que descongestionen la trama, el relat avança a bon ritme i millor absorció. És especialment admirable la interpretació i la coreografia dels actors, que experimenten contínues metamorfosis de personatge i arriben a manipular conjuntament el titella d’Arnau, sens dubte el més sorprenent de tots. Construït tan sols pel cap i dos braços, es presenta solemne als ulls d’una platea que se l’imagina altiu i dèspota, però alhora humà i víctima de la seva maldat. ‘El Comte Arnau’ combina moments de distensió i divertiment amb d’altres que requereixen la màxima atenció i assoleix moments de gran intensitat, tant narrativa com visual i sonora. Amb ben poc, l’escenografia transporta a la vida rural del Ripollès d’ara fa un miler d’anys i el seu element mòbil dota el clímax d’una gran força escènica. La confiança, la injustícia, el més enllà... són algunes de les qüestions que planen sobre el mite i que cadascú desgranarà segons la seva edat i voluntat d’endinsar-se en l’anàlisi. Una proposta excel·lent per revisitar la llegenda i apropar-la a les noves generacions. Els passis previs a l’estrena –que tindrà lloc el proper 15 d’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa– han obtingut molt bona acollida i tot fa presagiar que serà una d’aquelles produccions que, tot i el pas del temps, perduren a la memòria lligades a la història i símbols culturals del país.