El declive

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Nelson Valente
Intèrprets:
Enrique Amido, Cristina Pachi Molloy, Carlos Rosas, Lide Uranga
Ajudantia de direcció:
Leandro Calcagno
Producció:
Gabriela Marsal, Leila Barenboim, Mireia Gràcia
Companyia:
Nico
Autoria:
Oriol Vila
Sinopsi:

A partir d'un realisme cru, l'obra aborda interrogants i conflictes universals de l’ésser com el valor de la llibertat, el desgast propi de les relacions interpersonals o els mandats que s'acumulen al llarg d'una vida. 
La peça es desenvolupa a l’entorn del vincle entre dos matrimonis d'adults madurs, que transformaran un diumenge rutinari i avorrit en un obscur caos on les misèries més profundes de cada individu surten a llum.


El declive proposa així una reflexió sobre com construïm la felicitat i la possibilitat de canviar de paradigmes en l'últim instant.


Crítica: El declive

05/11/2018

Equilibris emocionals reveladors

per Jordi Bordes

Era un diumenge ensopit com qualsevol. Les dues parelles d'amics s'havien trobat i feien alguna millora de bricolatge en una casa, senzilla però acollidora. Un cap vespre sense massa brou però càlid i amb la ironia de l'humor negre, dels que obliden coses i dels que els agrada posar en entredit l'altre, com una picada d'ullet innocent. Però, de sobte, una cita que es podria haver pronunciat molts altres cops en sobretaules similars aixeca una tempesta, un vendaval. I l'equilibri resulta impossible. tot rodola pendent avall i arrossega el del costat, Un precipici sense fons que revela la hipocresia i, sobretot, les soledats mal acompanyades.  Cau el pladur i es veu tota la paret tacada d'humitat que amenaça runa. Ja res fa gràcia. Tot és dolorós i impossible de corregir-ho. Els caràcters es radicalitzen i es descobreixen antagònics els uns dels altres. No saben perquè han aguantat tant temps en parella ni aquesta amistat que, té un punt d'esgotadora, de corrosiva. 

Nelson Valente (El loco y la camisa) manté un quarr dins de l'àmbit familiar. Ara en una mena de cuina office. entre dos parelles d'amics de sempre. que se segueixen trobant i ajudant encara no saben ben bé per què. La conversa divertida i educada de les dones queda tapada quan apareixen els homes que passen a dominar l'escena. I que demostren el seu egoisme només escoltant-se a así mareixos i volent-se fer més interessant i honestos que els altres.  De sobte, la gran veritat de treballar sempre pels altres. I adonar-se que, tot i el tracte  sempre a favor cap a un mateix, no s'hi han dedicat prou temps. I decideixen aprofitar els temps que els queda. No sense abans trencar amb totes les cordes que els subjectaven a una còmoda vellesa. Valente continua en l'àmbit domèstic realista (no necessita el realisme màgic prou habitual en el teatre argentí), amb uns personatges, per moments, excèntrics, que escupen pensaments i discurs a sobre dels altres. Sense pensar massa en les conseqüències de tot plegat. De fet, aquesta peça coincideix amb L'omissió de la família Coleman, de Claudio Tolcachir,  i amb el retorn, d'aquí ben poc de 4 d'òptic de Javier Daulte.

De debò que diumenge vinent tornaran a quedar, després de la sessió de pesca?