El fill que vull tindre

La compañía valenciana El Pont Flotant ha vuelto a demostrar en Tárrega que tiene magia. Saca la varita y toca la fibra del espectador desde la sencillez y la cotidianidad, hilvanando con maestría escenas y cambios de roles, y construyendo paisajes emocionales de gran plasticidad. En Tàrrega se sacaron de la chistera un final precioso, aprovechando que el espacio que acogía la obra tenía una puerta que daba al campo, donde salieron a corretear felices los niños y personas mayores que participan en el montaje. Hablan de los hijos, de la dificultad y el esfuerzo de educarlos, de la responsabilidad de la paternidad y la maternidad, de las expectativas, del diálogo intergeneracional... No cuentan nada nuevo pero sí de forma brillante, a veces con recursos superimaginativos, como cuando nos explican cómo dos padres se enzarzan en un duelo sobre cómo educar a sus hijos, convertidos estos en un cubo y una pelota de plastilina que juegan en el parque. Absolutamente genial. Hay mucha ternura, sensibilidad y humor (a uno de los niños de plastilina le dan cagarrinas y ahí salen...) y cuadros estéticos espléndidos como el que simboliza la extenuación de una madre que debe tirar de sus hijos (vemos a la actriz Pau Pons tirando de toda la compañía) o un alegre chapoteo de los críos y mayores haciendo de críos sobre una lámina de agua que aparece, ante el espectador, por arte de magia. También los pequeños hacen magia decorando la escenografía con sus dibujos, llenándola de vida. Vemos una escuela, un parque... y poco a poco los tres actores, con el apoyo de 10 niños y un puñado de jubilados, van conduciendo al público a esos lugares comunes que nos revuelven el alma. Conmueven sin necesidad de grandes dramas ni aspavientos, con historias suyas y nuestras. Un paseo por la vida. Simplemente. Para este montaje la compañía trabaja con niños y mayores de las localidades que visitan, con apenas unos cinco días de ensayos, lo que permite adivinar que en Valencia, donde cuentan con unos participantes fijos, el resultado es aún más redondo. 

Plantejat com un taller escènic a la població on es representa, s'ha vist a Fira Tàrrega la que podríem dir doble versió en català/valencià occidental: actors originaris del País València i els amateurs de la ciutat de l'Urgell. I naturalment es van entendre a la perfecció, no només des del punt de vista lingüístic -una obvietat- sinó també perquè la qüestió que planteja El fill que vull tindre és tan generalitzable, que el dia que trobem una civilització més enllà de l'espai conegut, podrem afirmar que és universal: les no sempre fàcils relacions entre mares/pares i fills/filles. I aquest no és un tema qualsevol, perquè es problematitza o s'ignora. No hi ha punt intermedi. La companyia El Pont Flotant opta per la sensibilitat a l'hora d'abordar la qüestió. Allunyats de qualsevol intel·lectualitat. Tot el contrari que Woody Allen faria amb un material com aquest. Nens i adults, protagonistes de les seves particulars peripècies, interactuant entre tots ells el millor que saben i vivint la quotidianitat, que no és altre l'encàrrec que la societat fa a les famílies. Pel mig, les contradiccions, les disputes, els dubtes i alguna incomprensió. O no és així com s'esdevé tot plegat? Un pessic d'humor, un altre de reflexió, una mica d'improvisació ben assajada dels targarins i uns actors ben solvents al capdavant del projecte, fan de tot plegat un producte sòlid. Malgrat aquella sensibilitat, esclar! Perquè qui entra a l'ull de l'huracà, corre el perill de ser arrossegat. I el pròleg, amb unes imatges projectades, probablement és un d'aquests moments. Compensa l'honestedat de tot plegat, però l'escena final i una imatge que generen a l'escenari, meravellosament resolta, dóna pistes de la fortalesa de la seva aposta: ni volen adoctrinar ningú amb teories estrafolàries sobre com educar els infants, ni tampoc culpabilitzar: i això és el més agraït de tot plegat, el gran encert. Perquè és una obvietat que costa pair, especialment als tecnòcrates i somiatruites, però si hem de ser sincers sobre tot plegat haurem d'admetre que sobre la cosa més important de les humanes, no tenim ni llibre d'instruccions ni camí dibuixat. Ni pare, ni fill que vulgui tindre, sinó només una realitat inapel·lable, distinta en cada família.