El gegant del Pi

Nous formats | Teatre

informació obra



Intèrprets:
Pau Vinyals
Direcció:
Júlia Barceló, Pau Vinyals
Autoria:
Pau Vinyals
Sinopsi:

Posada en escena.

El gegant del Pi és una monòleg escrit per un actor, Pau Vinyals, i en aquest cas interpretat pel mateix autor. És un procés de creació per trobar les paraules de tots els silencis que habiten una família, un poble. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del Pi és una autoficció de l’herència rebuda, d’un intent per encarar la construcció d’una llar. Què ha fet la meva família per defensar les seves propietats? De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per salvar un fill?

La tribu pot servir per ajudar-nos mútuament o per agafar les armes i lluitar contra l’altre. Ens fa por i temem que ens prenguin el que creiem que és nostre, el que ens pertoca. Poques vegades ens preocupem realment per si estem ofegant l’altre. Ens fa massa por morir, veure morir els nostres i en aquest acte de salvació trepitgem el que ens fa nosa. Aquesta peça parla del feixisme que irremeiablement portem dins.

El meu avi va morir quan jo tenia 10 anys. El recordava meravellós i ple d’amor, com un home que sabia escoltar i estimar. Un dia, la meva mare, com qui no vol la cosa, em va explicar que als 28 anys, durant la Guerra Civil, havia decidit lluitar al bàndol franquista. En aquell moment, encara ben petit, em va semblar anecdòtic, que no tenia res a veure amb mi. Amb el temps, però, aquest fet m’ha generat una distància dolorosa amb el seu record. És de fet, aquesta confessió la catalitzadora del qüestionament de la meva identitat, l’educació rebuda, de les bases per construir el meu futur, per assentar els meus valors i gestionar els meus privilegis.

----

Lectura dramatitzada en format radiofònic

El gegant del Pi és una lectura dramatitzada en format radiofònic escrita i dirigida per Pau Vinyals, i interpretada també pel mateix Vinyals amb l'actriu Júlia Barceló. Arnau Vallvé, component del grup musical Manel, en signa l'espai sonor.

El gegant del Pi parla de l’herència rebuda i de com condiciona la construcció d’una llar. És un monòleg interpretat per l'autor i un procés de creació per trobar les paraules de tots els silencis que habiten una família. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per salvar un fill?

Crítica: El gegant del Pi

01/11/2021

Com ens marca la família?

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 29 d'octubre de 2021, al Teatre de Lloret de Mar

Com diu la sinopsi l'espectacle, en Pau, en primera persona, en explica la seva curta vida, començant per l'actualitat d'un noi de poble que s'instal·la definitivament a Ciutat Vella de Barcelona amb la seva companya. Però a partir d'aquí, coneixem la seva petita-gran història, tant personal com familiar. El poble on va néixer i créixer, i sobretot el seu paisatge humà: veïns, família i molt especialment el seu avi, ja finat, a qui ell anomenava de petit (i se li ha quedat) senzillament amb En Pi.

El relat del que ens explica és molt substanciós, molt ben estructurat des d'un punt de vista literari, i convertit en un monòleg amb el qual (potser no tot, però segur que en parts) ens podem sentir identificats tots els que formem part del públic. Conviure amb els fantasmes familiars de vegades no és fàcil. I menys si aquells dels quals descendim són a les antípodes del que som i del que volem ser com a persones. Ens hem de sentir culpables perquè la nostra família, i per tant nosaltres, sigui relativament benestant perquè un avantpassat va aprofitar la conjuntura política del franquisme (però podrien ser moltes altres coses!) per a prosperar?

El text és d'una gran potència, i evoluciona per a emocionar-nos, però sobretot per a qüestionar-nos i crear-nos dilemes. La família, especialment pares, mares, avis i germans, són el cercle més íntim, i no és fàcil (i possiblement no volem) desfer-nos-hi. Sobretot si han estat bons amb nosaltres i ens han ajudat a créixer com a persones i han tingut tota la cura del món amb nosaltres. Però ens corca saber certes coses...

Més enllà del text, sobre la dramatúrgia i especialment tota la posta en escena, només dir que hi ha coses molt encertades en els canvis i sobtades caracteritzacions, cançons amb micròfon de mà (de nens i de grans, de vegades tenen fantasies sobre ser estrelles de l'espectacle), i no vull deixar de referir-me a dos que em van agradar, una ja durant l'espectacle, i és la caracterització (senzilla però efectiva) de la seva pròpia mare, amb una bata de feines de casa. I l'altra, que comporta una reflexió posterior, la de Spiderman, que comporta entendre que les disfresses, especialment aquelles que ens tapen la cara, poden ser un mecanisme inconscient d'autoprotecció.

Ara bé, moltes altres les trobo que desvien l'atenció sobre la potència que en sí té el mateix text, i un apunt tècnic: de vegades, i molt especialment a les cançons quan es canten amb micròfon, no s'entenia el que deia prou bé. I això amb un text tan sucós, és una enorme llàstima.