El gran mercado del mundo

informació obra



Adaptació:
Xavier Albertí
Dramatúrgia:
Albert Arribas, Mireille Camier
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marian García Milla
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Ajudant de direcció:
Roger Vila
Producció:
TNC, Compañía Nacional de Teatro Clásico
Intèrprets:
Cristina Arias, Alejandro Bordanove, Antoni Comas , Rubén de Eguía , Roberto G. Alonso, Oriol Genís, Lara Grube, Sílvia Marsó, Jorge Merino , Mont Plans, Aina Sánchez, David Soto Giganto
Autor:
Nora Chipaumire
Coreografia:
Nora Chipaumire
Direcció:
Mireille Camier
Sinopsi:

La Fama fa una crida perquè tothom vagi al gran mercat del món. Cadascú té un talent per comprar-hi el que vulgui, i l’haurà d’utilitzar per poder ser feliç. La Innocència i la Malícia acompanyaran els compradors. Entre els venedors, desfilaran figures com la Supèrbia, la Humilitat, el Plaer, la Penitència o el Desengany. Al mercat s’hi pot comprar de tot, des del Pensament fins a la Culpa. Mentrestant, la Música s’ho mira tot i va marcant els ritmes.

Calderón de la Barca va escriure aquest auto sacramental amb una funció explícitament litúrgica, en un context europeu de forts sacsejos ideològics. Sovint els trasbalsos dels nostres temps actuals no volen parlar amb els preceptes morals d’altres èpoques, però els personatges al·legòrics que protagonitzen El gran mercado del mundo continuen poblant les nostres realitats. I el nostre món, cada cop és un mercat més gran.

Finalista a espai escènic. Premis de la Crítica 2019

Crítica: El gran mercado del mundo

18/05/2019

Del tenebrisme religiós al cinisme contemporani

per Jordi Bordes

Des de la Compañía Nacional del Teatro Clásico demanen posades en escena revolucionàries que centrifuguin la literatura el Segle d’Or español i el resituin a la pantalla del segle XXI. Aquesta és la seva missió i és d’agrair que no s’acontentin en tirar dels clàssics de sempre (El Caballero de Olmedo, lliure, 2014) i de presentar-los, de forma arqueològica, sense revisió crítica.  El treball de Xavier Albertí s’emmarca en aquesta voluntat. I per això, transgredeix tot un Auto Sacramental posant-hi personatges transvestits i, sobretot, l’aire de la revista del Paral·lel. En realitat, però és un impacte de focs d’artifici però, darrere el fum i l’espetec, no hi queda gaire res. Nihilisme. És de celebrar el cinisme existencial, que trenca amb tots els cànons de la Bondat més estèril, però li falta discurs que superi el “yo creo”  del Buen Genio i que revaloritizi el “yo dudo” del Mal Genio. Anem a pams.

Albertí és estrictament fidel al vers de Calderón de la Barca. El perverteix, és clar, intercalant-hi música seductora i transgresora alhora. Però és només d’estètica. Que la lascívia sigui un personatge transvestit només consolida el tòpic ben conservador que aquelles persones que no siguin heterosexuals són unes pecadores. Si es vol posar aquest perfil, millor seria donar-li un personatge protagonista. I que serveixi per superar el text bíblic. Si es vol reforçar la idea que en la culpa, en realitat hi ha el dubte i això és la llibertat de decidir, el motiu del Renaixement (l’Home al centre de l’Univers ha desplaçat Déu) cal ensenyar-ho obertament, donar-li una sortida airosa a la derrota que sentencia la paràbola dels talents bíblics. La posada en escena, provocadora, no trenca amb l’hegemonia del discurs religiós, el caricaturitza però sense desactivar el seu discurs.

Albertí té un dispositiu espectacular. Dels que agraden tant a la Sala Gran. I que eren el màxim reclam del poble en l’època de Calderón, argumenta el director (l’Església havia modernitzat la seva pedagogia i, dels capitells del Romànic i les pintures i capelles havia trobat la representació i els efectes especials de l’època per persuadir els seus feligresos). Però costa molt que arrenqui el primer tram de presentació del conflicte (després de la sorpresa de la Fama, una mena d’àngel anunciador dels Pastorets, que també podria ser aquell àngel negre d'Àngels a Amèrica).

L’obra és coral i els intèrprets doblen personatges amb naturalitat. Respiren, sobretot, quan apareixen les coreografies i les cançons. Però ni l’aparició de l’atracció de fira, remou la direcció de l’auto sacramental. Tot i l’expectativa d’un planter com Oriol Genís (Qué fue de Andrés Villarrosa), Mont Plans (Gente bien), Roberto G. Alonso (A mi no me escribió Tennessee Williams),  Antoni Comas (Dancing with frogs) o Jordi Domènech, el que sorprèn marcant-se un ball de discoteca és Jorge Merino demostrant que hi ha molt més actor que l’intèrpret dels versos inicials en el paper de pare desvagat

Compte amb l’spoiler (si encara no l‘heu vista!): L’epíleg (cantat i coreografiat) és l’oportunitat per fer aquell pas de més. I sí, la Fè/Jesucrist mor en la Creu novament i només l’abraça el personaje de la lascivia (reproduint la Maria de La Pietat) i el Buen Genio es mostra desubicat, quan el pare li atorga el paper d’hereu però no com a Déu, ni com a rei, sino com a capitalista (un J.R. insignificant en el Regne dels Cels). Bona troballa, aquesta sí, això que sigui el personatge de la fama el que decideixi quan s’acaba l’èxit. Capriciós, decideix apagar-lo a mitja tornada, com si fos un director d’orquestra!