Un tren de joguina, una casa de nines desplegable, uns telèfons mòbils, facebook en directe i molt de moviment amb una banda sonora que fuig de l'època original de l'obra i se situa en el dia a dia d'avui mateix, però com si el temps s'hagués aturat, que és una de les claus de rerefons de «L'hort dels cirerers», d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904).
La versió d'Ernesto Caballero posa més l'èmfasi en el “què” que no pas en el “com”. No té una especial preocupació per l'ambientació romàntica de la finca dels cirerers —aparentment l'escenografia és senzilla i funcional centrada en una tarima móbil— sinó per l'abisme que amenaça tots i cadascun dels personatges de l'obra.
Aquesta aposta del Centro Dramático Nacional té un perill: que el perfil de cada personatge es difumini en el conjunt de tots els altres i sigui difícil destriar qui és qui d'entre tots ells. Però també té un avantatge: que del conjunt de tots ells en fa un missatge únic que és el de la pèrdua del passat, la de l'oblit, la de la desfeta d'un nucli rural que aspira a créixer en l'urbs que és també la desfeta d'una col·lectivitat d'un temps que aspira a créixer en un món millor i diferent.
Els personatges de «L'hort dels cirerers» —d'«El jardín de los cerezos» en aquesta versió espanyola— arriben del carrer, baixen per les escales de la platea, entren a la finca i en surten gairebé com han arribat. Estan de pas. Són peces provisionals d'un trencaclosques humà que es fa i es desfà buscant en els seus orígens la via —la del tren segurament— que els encarrili cap endavant. I aquesta proposta, que ha tingut tantes i tantes lectures sobre el que va intentar explicar Txékhov, queda ben reflectida en el muntatge d'Ernesto Caballero un cop els espectadors acceptin que cada mirada nova sobre una determinada obra ja no és propietat de l'autor sinó del director i l'equip escènic que se la fa seva.
Fa gairebé deu anys que una versió catalana —la de Julio Manrique al Teatre Romea— va situar «L'hort dels cirerers» en el temps de l'Holocaust nazi. ¿Qui pot dubtar de la relació simbòlica que hi ha entre la pèrdua de la casa de camp, de l'hort ple de cirerers, del món aristocràtic, del passat i de la terra que t'ha vist néixer i créixer i l'intent de la crema d'una cultura com la jueva? L'amor i la mort que hi ha en «L'hort dels cirerers» quedava allà molt reflectit: l'esperit del nen ofegat, l'enamorament silenciat entre Varya i Yermolay Lopakhim, l'especulador immobiliari, fill de pagesos i esclaus, que vol fer cases d'estiueig; la frustració de la serventa de la casa que veu com desapareix l'home que creu que l'estima i de qui està enamorada; el vell majordom Firs que ronda com un fantasma per la casa fins a l'últim moment i que quan ja no hi ha ningú —aquí en un cop d'efecte fora de teló, en un bis final, de tu a tu amb els espectadors—, proclama que a ell i al petit ofegat, els han deixat oblidats a dins.
El rerefons de «L'hort dels cirerers», una obra estrenada fa més de cent anys, toca més de prop que mai la sensibilitat social contemporània. A fora del teatre, al carrer, els desnonaments per hipoteques no liquidades i lloguers impagats o els desallotjaments de finques okupades és a l'ordre del dia. Darrere, sempre plana l'ombra de l'especulador immobiliari. Aquí, l'especulador és Yermolay Lopahim (l'actor Nelson Dante), una mena de veu de la consciència —que en aquesta ocasió sona en dialecte argentí— que avisa constantment del que vindrà, que no vol ser escoltat i que acaba sent l'amo de tot perquè els temps han canviat i els que un dia van ajupir l'esquena sota el jou dels amos ara tenen els diners. I els diners sempre representen el poder.
Fa la impressió que el director Ernesto Caballero mogui els personatges de Txékhov com si fossin ninots de fira, incapaços d'entendre el que els espera, si algú els encerta amb la pilota de goma o els perdigons de l'escopeta: Lyubov Andreyevna (l'actriu Carmen Machi), estrella de la troupe, arriba de París i sembla que visqui en un altre món. Al seu voltant, el cap de la casa, Leonid Gayev (l'actor Secun de la Rosa), vagareja confiant que, a última hora, sempre hi haurà algú que els estendrà la mà per sufocar la subhasta. La discreta Varya (l'actriu catalana Miranda Gas) és lúnic personatge que contrasta amb el clima d'exaltació col·lectiva i que aporta un bri de raonament. I menció especial és la que es mereix l'actriu Isabel Dimas a qui la direcció ha confiat el paper del vell majordom Firs, asexuat, indefinit, en un joc de veu i moviment propi de teatre gairebé de gest i que, amb el seu bis, es converteix en un excepcional toc poètic que, després de prop de dues hores embolcallats per la frivolitat de la pressió de la família dels cirerers, reconcilia els espectadors amb el teatre de Txékhov. (...)
