Any 2088. Catalunya. La crisi econòmica lluny de millorar s’ha agreujat, l’atur s’ha disparat... Davant les insurreccions populars el govern ha endurit la repressió. Dins aquest univers immoral i violent en Robert Cervera realitza una estafa aprofitant-se de la precarietat laboral. Inventa un sorteig inexistent d’una plaça de funcionari. Aquest fet serà el detonant que farà que totes les parts implicades treguin els seus pitjors instints.
Més enllà de l'afectació real que aquesta llarga i incabable crisi econòmica té en un sector ja de per si força precari com el del teatre, és evident que la manca de recursos no afecta ni a la creativitat ni a les ganes d'explicar històries. A més, són molts els autors que no renuncien a parlar del què passa, d'oferir una mirada al seu voltant, transformant els problemes, dificultats i drames que tots veiem i fins i tot vivim en textos carregats de sarcasme, ironia i molt d'humor...encara que sigui negre...
I és en aquest context, i seguint un model proper al de les companyies argentines sorgides durant la crisi del «corralito», amb moltes ganes, imaginació i ni un duro, en què cal encabir El judici, la primera proposta de la companyia PeixosPeixeres Teatre, que fins ara s'ha pogut veure, entre d'altres llocs, al Centre Cultural Albareda, a l'escola de Swingcom Spank the Baby, a l'Atic22 i fins i tot a l'Ametlla del Vallès.
Escrita i dirigida per Ramon Pros y Fanny Ferran, El judici s'autodefineix com una «tragicomèdia en cinc microescenes» que s'ambienta en un futur gairebé apocalíptic. Imagineu-vos alguns dels problemes actuals, com l'atur, la precarietat laboral, el control gubernamental o la ineficàcia de la justícia, multiplicats fins a l'infinit.
Tot gira al voltant d'una estafa, la venta d'unes places de funcionari, i en cada escena descobrirem com ha afectat aquest fet a una sèrie de personatges, patètics fins a límits de vergonya aliena, però fàcilment reconeixibles malgrat la caricatura. L'ordre de les cinc escenes és independent, i és el públic que en fa la tria a l'inici de l'espectacle. Així, cada funció és diferent, i és l'espectador qui haurà d'ajuntar les peces i les connexions entre cada història.
D'entrada cal avisar que és un espectacle molt ambiciós, sobretot en la temàtica i el format, però podriem dir que està en fase beta, en rodatge, afinant peces a cada nova funció. Això, sumat a la barreja d'actors experimentats (fins a una dotzena d'intèrprets a escena) amb d'altres de novells, perjudica en certa mesura la proposta, segurament massa llarga, que combina escenes molt ben resoltes (la principal, la del judici, és la millor de totes i la més ben interpretada) amb d'altres amb molt de potencial per explotar (la de la parella que s'assebenta que ha perdut tots els estalvis) i algunes que tenen molt poca força (la de del director de cinema no aporta gaire).
Com a punts destacables, més enllà d'un humor negríssim molt ben aconseguit i enginyós de la història, hi ha també l'energia dels actors. Malgrat es nota una falta d'equilibri entre els intèrprets i no tots estan a l'alçada de la història, el conjunt funciona com una màquina precisa a la que només falta engreixar les peces i retallar allò que no és imprescindible.
Si us l'heu perdut i voleu dictar sentència, podeu seguir la pàgina Facebook de la companyia per estar al cas de les properes actuacions. De moment ja han confirmat una nova actuació el 7 de novembre al Centre Cívic Urgell.