El loco y la camisa

No cometeu la bogeria de no anar-hi! Què és un boig? El límit entre la bogeria i l'estupidesa humana és el tema de "El loco y la camisa" (quin títol més inspirador, no?). Des d'Argentina, un cop més, ens arriba una manera de fer teatre en estat de gràcia. Un text brillant, divertit i alhora amarg, i uns actors que haurien d'escriure el seu nom en majúscula i lletres de neó. L'estrena d'ahir a la nit va acabar amb el públic dret. L'única pega és que només s'hi estan fins diumenge a La Villarroel. Si fos empresari, que no ho sóc, faria l'impossible perquè aquesta companyia tornés ben aviat a omplir més platees.

No cometeu la bogeria de no anar-hi! Què és un boig? El límit entre la bogeria i l'estupidesa humana és el tema de "El loco y la camisa" (quin títol més inspirador, no?). Des d'Argentina, un cop més, ens arriba una manera de fer teatre en estat de gràcia. Un text brillant, divertit i alhora amarg, i uns actors que haurien d'escriure el seu nom en majúscula i lletres de neó. L'estrena d'ahir a la nit va acabar amb el públic dret. L'única pega és que només s'hi estan fins diumenge a La Villarroel. Si fos empresari, que no ho sóc, faria l'impossible perquè aquesta companyia tornés ben aviat a omplir més platees.

No cometeu la bogeria de no anar-hi! Què és un boig? El límit entre la bogeria i l'estupidesa humana és el tema de "El loco y la camisa" (quin títol més inspirador, no?). Des d'Argentina, un cop més, ens arriba una manera de fer teatre en estat de gràcia. Un text brillant, divertit i alhora amarg, i uns actors que haurien d'escriure el seu nom en majúscula i lletres de neó. L'estrena d'ahir a la nit va acabar amb el públic dret. L'única pega és que només s'hi estan fins diumenge a La Villarroel. Si fos empresari, que no ho sóc, faria l'impossible perquè aquesta companyia tornés ben aviat a omplir més platees.

Cal anar a veure-la. I guadir-la. I pensar-hi molt. Teatre fet a partir de les emocions, amb sinceritat. Cinc grandíssims actors interpretant a cinc personatges grandiosos en la seva humilitat i un text brillant, punyent, divertit i dramàtic a la vegada.

Cal anar a veure-la. I guadir-la. I pensar-hi molt. Teatre fet a partir de les emocions, amb sinceritat. Cinc grandíssims actors interpretant a cinc personatges grandiosos en la seva humilitat i un text brillant, punyent, divertit i dramàtic a la vegada.

Cal anar a veure-la. I guadir-la. I pensar-hi molt. Teatre fet a partir de les emocions, amb sinceritat. Cinc grandíssims actors interpretant a cinc personatges grandiosos en la seva humilitat i un text brillant, punyent, divertit i dramàtic a la vegada.

Ja fa temps que Veronese i companyia (Bartís, Daulte, Tolcachir...) ens van ensenyar a assaborir el bon teatre argentí; una afició sana, necessària i sovint terapèutica a la qual ens vam acostumar i que, de tant en tant, és molt recomanable practicar. Per quins motius? N’hi ha un bon grapat, però per enumerar-ne alguns podríem dir: veure treballar uns actors i actrius normalment impressionants, gaudir d’un teatre fet i creat des de l’ànima o descobrir la sublimació de les misèries quotidianes... El loco y la camisa, justament prorrogat fins al 21 de juny, n’és un bon exemple i una bona ocasió per comprovar-ho. El text fa un retrat àcid i cruelment divertit no només de la família, sinó sobretot d’aquell “boig” que hi sol viure i que en realitat és la vàlvula d’escapament de totes les mentides, traïcions i conflictes que sovint s’hi amaguen. El text de Nelson Valente esdevé un enfilall de situacions brillantment travades, de raonaments superposats que s’encavalquen i de pulles engaltades i rebudes com si res a través de les quals confegeix un bocí de realitat, malauradament no gens excepcional, en què sota la calma i tranquil·litat aparents, brama una tempesta emocional que, tard o d’hora, acabarà esclatant. D’altra banda, aquest muntatge ja fa temps que roda, i això es palesa a l’escenari del Romea –que aprofita la disposició central del muntatge anterior–, on els membres de Banfield Teatro Ensemble –una companyia argentina de teatre independent creada el 1996– exhibeixen un treball interpretatiu, individual i de conjunt, certament admirable.

Segurament totes les famílies felices s'assemblen unes a les altres; però diu Tolstoi que cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se’n. Si apliquem aquest pensament a El loco y la camisa ens trobem xipollejant en un dubte fonamental: quin seria aquest motiu especial? La veritat o el seu contrari. Aleshores, és el boig i la seva bogeria acusadora l’ànima més pura? Hem d’obviar el dolor que causa malgrat el seu propi? Potser la bogeria sigui simulada o qui sap si els bojos són, en realitat, els que no ho semblen gens? Perquè, vejam, viure en una mentida constant és una bogeria devastadora? O pel contrari una arma eficaç per a la supervivència quotidiana? No és la família aquest refugi tan petit de relacions íntimes, patètic, especial i diferent per a tothom que resulta ser el mirall on s’acaba veient la imatge desolada i les frustracions d’un ens social que ens projecta? A El loco y la camisa hi ha un personatge que trenca el cor: Matilde, la mare. Víctima d’aquesta xarxa on s’ha ficat tota soleta: matrimoni, fills, cuina, rentadora, planxa..., amb les ancestrals i típiques conseqüències: abandó de la feina per cuidar marit i fills, ostracisme, alienació, objecte de violència i víctima d’adulteri. I la cosa, naturalment, es reprodueix. Aquesta societat malalta, aquesta família arquetípica, probablement sigui la pròpia de cadascú. I ara aneu pensant si vosaltres sou el boig domèstic en la vostra família o qui. En aquesta divertida comèdia negra passa que la canterella moral és tan convencional que un es despenja del missatge obvi. Jo veig aquest sonat d’en Beto com una mena de capellà descordat i redemptor, amb intencions molt legítimes, esclar, però igualment hipòcrites. No és un mateix qui se salva o s’enfonsa en la merda? És això la llibertat. Per què tolerem aquests patètics i cruels redemptors? Per què tolerem l’intrusisme íntim? Pur misteri! Si en Beto és boig qui en té la culpa? No serà la pròpia mamà? No sé, em sembla que amb la família passa el mateix que amb les coses belles, brillen més quan són imperfectes que no pas ben acabades. Per cert, qui deia que la família era un niu de perversions? Jo us recomano que feu una visita a aquesta casa de sonats i poseu, ni que sigui per uns minuts, un boig colossal a les vostres vides. Que per què? Bàsicament perquè us divertireu molt tot imaginant equivocadament que vosaltres no hi teniu res a veure. Salut.

Entrem al Romea. L’escenari, el mateix que utilitzava ‘L’orfe del clan dels Zhao’, dóna ara la sensació  d’un pis senzill, sense més decorat que un tresillo i una senzilla taula amb cadires.  Hi ha un home llegint i una dona asseguda, impertèrrits a l’entrada de públic.  El dia que hi vaig anar, va sortir l’autor i director, Nestor Valente, a saludar. Ens va dir: “Si us agrada, expliqueu-ho a força amics perquè vinguin. Si no us agrada, no ho digueu a ningú!” Doncs sóc dels que tinc la intenció d’explicar a tothom fins quin punt m’ha agradat. Els protagonistes de ‘El loco y la camisa’ són un noi que està com un llum... o no; la seva germana, envaïda de il·lusions perquè té un nòvio de ‘zona rica’. Pateix per si el germà els fa quedar malament el dia que el nòvio ve a conèixer els pares; el tal nòvio és, efectivament, un sobradet de classe alta. I els pares, una parella com tantes: ella parla d’una cosa, ell en contesta una altra. La mare vol protegir el seu noi, que pateix una malaltia poc apreciada per la societat: sempre diu el que pensa. Com qualsevol mare, defensa la seva integritat, el seu dret a viure i a ser tractat com un ésser humà, no permet que l’amaguin com un gos perillós. Cinc personatges molt ben dibuixats, amb moltes coses a dir. El nou teatre argentí es caracteritza per la proximitat  i l’hiperrealisme en la interpretació. L’argument de ‘El loco y la camisa’ , la bogeria del noi, el comportament de tots plegats... té tocs surrealistes però, tot i així, l’espectador entra a l’espectacle com si estigués observant uns veïns o uns familiars. Tot ens ressona, tot pertany al nostre món. El text, extraordinari en l’estructura, desencadena tot un broll de situacions i  denuncies.  És un relat incisiu que diu moltes més coses de les que podem imaginar que es poden dir en 75 minuts, durant els quals no parem de riure, si no és per somriure.   De què riem, si tot és un drama?  Ja fa temps que s’ha descobert que els drames i les tragèdies poden fer riure molt a l’escenari. I també que així, amb la sàtira i la caricatura, arriben més al públic. ‘El loco y la camisa’ no fa ni això, no porta res a l’extrem. Tot es diu amb una realitat que fa esfereir. ‘El loco y la camisa’ és una obra que, com tantes altres del Banfield Teatro Ensemble, va néixer un dimarts, per fer una reunió el dijous i representar-la el diumenge. Així treballa la companyia: amb la improvisació, la frescor i el ritme. Van veure que els havia sortit una cosa especial i que podria anar més enllà. Nelson Valente es va posar al capdavant del projecte, el van arrodonir i ara porten cinc anys representant-la per pisos i espais petits a Buenos Aires i voltants.  La Sala Trono de Tarragona els va convidar a travessar l’Atlàntic i ja és el segon cop que venen. Tota una lliçó de com fer una meravella des de la senzillesa. Queda clar, oi, que us la recomano? Sobretot avui, que he sabut que la prorrogaven fins al 22 de juny. 

No m’agrada puntuar amb un 10 a un espectacle, perquè se suposa que el 10 és l’ideal inassolible... però aquest cop faig una excepció. Costa trobar comèdies tan completes. Que diverteixin, i que, alhora, projectin tanta càrrega de crítica, i, en algun punt, de mala llet, de cinisme. I això és el que fan un magnífic text i uns grandíssims intèrprets, els de la companyia Banfield Teatro Ensemble de Buenos Aires.  I alhora sense cap grandiloqüència. Al contrari, amb mitjans escassos, amb aquesta fantàstica troballa de la proximitat entesa com a finalitat del fet teatral, i amb una història familiar senzilla, universal. El fantàstic alienat que interpreta, matisadament, Gabriel Beck és, només en aparença, l’element que trastoca la convivència familiar. Però esdevé el catalitzador que desemmascara totes les falses veritats i hipocresies que amaguen els altres: masclisme, violència de gènere, classisme...Em comentava Nelson Valente, autor i director, que l’havia sorprès que una obra tan ‘portenya’ agradés tan en la seva breu estada a la Villarroel,  fa gairebé un any. Però la inèrcia globalitzadora no ens allunya gens de situacions abans ‘estranyes’. Artefacte escènic gens pretensiós, però d’una contundent veritat. Imperdible. Un dels ‘musts’ de la temporada.

És un luxe tenir al Romea aquesta joia del teatre argentí actual. Una joia de petit format, però de gran vàlua, que aprofita la disposició de l'escenari de L'orfe del clan dels Zhao per aconseguir la proximitat necessària del públic. Inicialment, l'espectacle tenia lloc en la sala d'un pis per a un públic de poc més d'una vintena de persones. Ara fa temporada, des de fa cinc, en la seu de la Cia. Banfield Teatro Ensemble a Buenos Aires. El loco y la camisa és una tragicomèdia sobre les relacions de família que tensa els fils a l'extrem sense caure en el grotesc. Un text molt subtil que juga amb els silencis, les banalitats i els tòpics portant-los al límit. Entrem en la intimitat d'una família modesta com n'hi ha tantes. Hi ha un fill boig, una mare resignada, un pare autoritari, una filla avergonyida de la seva humil condició social davant el seu xicot pijo i masclista. La vida, farcida de mentides, transcorre en un perillós equilibri que el boig amenaça de trencar. Nelson Valente escriu un text clar, auster i essencial i és en la seva direcció on acaba de perfilar l'espectacularitat de l'obra. És en la seva posada en escena que els arquetips deixen pas als personatges de la mà d'uns grandíssims actors. Els afanys del boig i les seves "desmesures" troben la justa rèplica en les precises mirades i l'acurada gestualitat dels seus companys d'elenc. Cinc actors per a cinc personatges que semblen fets a mida. La senzillesa del muntatge fa brillar unes interpretacions enormes: el boig pren ressons novel·lescos fent caure les màscares i desencadenant la petita tragèdia, no per menuda menys tràgica.

El títol es deu al convenciment que tots aquí semblem tenir: els actors argentins són esplèndids. L'estiu passat, durant quatre dies, es va poder veure "El loco y la camisa" a la Villarroel però l'éxit va ser tan gran que ara han tornat per passar quasi un mes al Romea. Sí, el teatre argentí és diferent, és més dinàmic, més humorístic, més punyent, etc. La companyia , treballa a 16 kms al sud de Buenos Aires i aquest espectacle va començar com un sketch de café-teatre.L'anècdota és ben senzilla, no em podríem dir argument, és una escena en que una família humil -pares, germà, germana- espera rebre el promès de la filla...¿què passa? Els pares són pobres, la casa és molt humil, han de quedar bé i improvisar alguna cosa una mica més digna que la seva vida habitual. Però el problema realment important és que el fill, el germà de la promesa, és especial, sempre diu la veritat, diu el que pensa, es mou de maneres molt poc convencionals. I, evidentment, és el que sempre té la veritat als llavis, una veritat que molesta als compromisos, a la formalitat d'un prometatge no massa brillant. El volen amagar però no ho aconsegueixen....Es converteix en el protagonista que ho capgira tot, que ho desvetlla tot. I tot això passa, dins un espectacle dinàmic, àgil, divertit i ben interpretat en el qual brilla naturalment el boig, Gabriel Beck, però també el pare, Carlos Rosas i la mare, Lide Urange, i sobretot hi ha un dinamisme brillant en l'acció que dirigeix Nelson Valente. És teatre argentí-i això ja significa un qualificatiu positiu-, molt  bon teatre argentí, divertit i intel·ligent. Riure amb un espectacle intel·ligent no és fàcil. Aquí sí. Hi ha contacte, hi ha proximitat, hi ha un riure absolutament saludable i intel·ligent.