Molts són els dramaturgs que han reivindicat la simple observació del carrer com a escenari. Traslladar un parc a l'escenari és tant revelador com veure el mateix parc amb ulls de teatre. Símplement. Ara, un hipotètic Robert Walser (escrptori suís, col·lega de Kafka i de Zweig) surt per la porta de la Casa Seat amb un barret de feltre (reventat per les puntes) i un pariagua (que li va curt) i confia els seus pensaments, les seves cabóries, la seva necessitat de ventuilar-se per sortir dels seus móns poètics obsessius a un grup d'acompanyants. No els hi dedica preguntes. No les covnida a un diàleg. Més aviat, els hi ofereix la possibilitat què escoltin i que remirin la seva pròpia ciutat. Portar el persionatge a l'extrem i mantenir la mirada, sigui a l'inici o bé dabamnt dels espontanis (o no) que van apareixent pel passeig, aporta una posició dominant que ell no n'abusa, si no que la cedeix gentilment.
La seva acció no és la d'obrir una conversa de cafè, si no de trobar pensaments en el seu passeig de capvespre. Pot interessar-se per al porter de l'edifici veí, per una noia que pren un cafè sola en una terrassa o per la cantant espontània de la cantonada. Però amb qui gosa dialogar (com a excepció) és amb la llibretera i amb una cantant d'òpera que s'exercita en una terrassa d'un carreró tocant Travessera de Gràcia. Com en els Dramawalkers (La noche sin tiempo pel Raval o Que se la mengin els coloms per Tarragona), els rètols, les plantes, les estàtues, els balcons prenen aire de novel·la i és cada espectador el que se sorprèn d'aquest bategar literari dins de la ciutat quotidiana i aparentment avorrida.
Per cert, la llibertera (que assegura que sempre canvia de títol) va recomanar Momentos estelares de la humanidad com un títol que hauria de ser referent literari. Poc es podia imaginar que una companyia catalana. Eléctrico28, en va fer una surrealista acció de carrer a Fira Tàrrega. Aquesta mateixa companyia, de fet, darrerament ha convidat a rellegir Perec a The frame i havia provat de fe runa gimcana teatral pel Paral·lel a Entre tazas. Altres companyies, sovint amb Fira Tàrrega de referent han jugat a posar ulleres teatrals, de nous significats, al carrer urbà. O a transformar-lo mínimament per provocar una paradoxa. És el cas de Saunterer (del col·lectiu Ameno) sobre textos de Henry David Thoreau.
El passeig amb Walser podria allargar-se tant com el temps decidís. En realitat, la gran sort del passeig (amb qui sigui) dóna l'oportunitat de trencar-lo i derivar cap a altres viaranys. Les ulleres de transcendència quotidiana demostra el món d'adjectius surrealistes, d'imatges impossibles d'assolir en aquets món que tot ha de ser ràpid, plaent i barat. En realitat, el més lúcid i econòmic és pasejar lliurement (amb o sense barret) circulant per l'ombra i procurant-se un llibre o un paraigua per si es produeix la necessitat impersiosa d ellegir o cau una tempsta d'estiu imprevista.
