El pequeño poni

informació obra



Intèrprets:
Glòria Sirvent, Sergio Matamala
Vestuari:
Laura García
Composició musical:
Dani Nel·lo, Max Richter
So:
Dani Nel·lo
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Xavi Gardés
Coreografia:
Ilya Zhivoi
Sinopsi:

En Luismi té deu anys i gairebé sempre va a l’escola amb la seva motxilla de My little pony. Diu que és un talismà per a ell, que li porta sort i que el protegeix, però, un dia, el director de l’escola li prohibeix l’entrada al centre si continua portant aquella motxilla.


Crítica: El pequeño poni

10/05/2021

Tràgics diàlegs curts d'escolta

per Jordi Bordes

La cnversa que té la parella mentre el fill dorm o descansa. O s'està tranquil a la seva habitació és dramàtica. Perquè ja s'intueix que hi ha alguna remor de fons que no saben afrontar, I que, a mesura que avancen i que es multipliquen les trucade si les empipades amb l'escola es fa més evident que , des de la entranyable humanitat, encadenen error l'un darrer l'altre. La peça planteja uns pares que, en prou feines parlen amb el seu fill. Sí que ho fan fora d'escena, en els quadres que no recull aquest text implacable de Paco Bezerra. Una fírmula que pot recordar a L'habitació del nen de Benet i Jornet.

El diàleg entre els pares és de semiretrets, d'incapacitat de posar-se en la pell de l'altre (o en la del fill, que pateix una persecució intolerable a l'escola), d'orgull castrador. I, amb aquesta dinàmica és impossible que sàpiguen sortir del remolí que els engoleix avall. Tothom vol salvar el fill, protegir-lo, però no saben trobar (o no volen, per por) una solució que permeti superar aquest primer episodi de preadolescència.

La interpretació de Gli+oria Sirvent i de Sergi Matamala és molt acurada. Són uns personatges tendres que es fereixen sense voler, maldestres en afrontar un conflicte i de saber jerarquitzar les dificultats. La breu interactuació amb el video és deteminant. Potser es podria aprofitar projecatar-hi també els dibuixos que ha fet el fil, ja tancat a la seva habitació. Però no fer-ho permet que cada espectador s'imagini, potser, uns dibuixos molt diferents. Àlex Rigola va ensenyar en la instal·lació a Macho man uns dibuixos de nens que habvien patit abusos que deixaven el cor glaçat. L'espectacle pot atrapar el públic jove, però sembla més centrat en el diàleg dels pares, en com una parella ha de sobreposar-se davant d'una amenaça real com aquesta. Ha d'haver un equilibri entre sobreprotegir-lo i pensar que ja es curtirà amb l'edat (com es pot intuir en obres d'adults que recorda traumàticament la seva edat escola a Here comes your man o El recreo). Aquesta solució passa per ser generós, escoltar tothom i trobar una solució que superi les venjances. Els finals feliços i onírics d'unicorns valen per a la infància, però no per al món adult, que toca ser responsable, realista i molt despert en les demandes dels més vulnerables.