El que no es diu

informació obra



Autor:
Marilia Samper
Direcció:
Marilia Samper
Intèrprets:
Muguet Franc, Xavi Sáez
Sinopsi:

Una parella que trenca i una veritat de la qual no n’han volgut parlar. Ara tots dos s’enfronten a una revelació que els marcarà un camí diferent per a cadascú. Un camí que és tan just com necessari: un final que també és un principi. Tancar ferides, prendre consciència, acceptar la responsabilitat, perdonar-se, trobar respostes, fer-se preguntes.

Mitjançant la conversa d’una parella, El que no es diu fa pujar dalt de l’escenari la realitat silenciada del que es coneix com a “cultura de la violació”, aquella dinàmica tan arrelada en la nostra construcció social i sentimental que fa que permetem conductes, que encobertes per l’amor, el desig i la necessitat de respondre a les expectatives d’un imaginari adquirit, perpetuen la pràctica de la violació. Es tracta d’una cosa tan comuna i silenciada que ens pensem que no existeix. Però alhora és tan comuna i tan propera que, si cadascú de nosaltres reviséssim la nostra biografia sencera, tots acabaríem trobant-la. A tots i totes, de manera clara i inequívoca, se’ns faria present a la memòria la violació, ja sigui en forma de cas aïllat o d’abús repetit. Tots i totes, sense excepció, descobriríem que algun cop vam ser víctimes i algun cop vam ser agressors. Una altra cosa és que mai no vulguem o no sapiguem dir-ho.

El que no es diu de Marilia Samper forma part del cicle #jotambé. Violències de gènere i estructures de poder que té lloc del 7 d’abril al 18 de juny a la Sala Beckett i que proposa una reflexió sobre les bastides de poder establertes i sobre les diferents eines que construïm per fer-hi front.

Crítica: El que no es diu

21/05/2021

Dramàtica empatia

per Jordi Bordes

Marta Buchaca ja va voler retratar la violència de gènere en una parella de classe mitjana, aparentment molt respectable. Era a Només una vegada. El que semblava una exageració judicial, que entorpia una relació prou fiable, s'anava torçant. I tot acabava en una contínua i insoportable sospita. Ara, Marilia Samper, hi incideix de nou. És greu com els protagonistes han volgut oblidar, obviar, una primera relació. Però també és reveladora la posició del pare d'ell i de la mare d'ella que acaba reduint la situació a un incident que es repeteix en la intimitat. Que passa de manera trivial però que no es diu.

Xavi Sáez (Sé de un lugar, Esmorza amb mi...) interpreta el paper d'un company enamorat de la seva parella, que li ha donat tot el temps i espai per refer la seva vida. Ell està il·lusionat en, potser, formar una família. I la patacada de la primera rèplica el deixa sense saber com reaccionar: Ella el vol deixar. Muguet Franc (Els nens desagraïts, De Dol...) interpreta el paper d'una noia que també s'ha estimat la parella però que, ha revisat una primera mentida i ha anat comprovant com tot es va construir sobre un engany que, ara, no està disposada a permetre. Amb el dolor de trencar però amb la certesa que és el que ha de permetre refer la seva vida a partir d'una nova base fiable.

Sense cap artifici es transformen en ells mateixos uns anys abans o en el pare d'ell i en la mare d'ella. Només el comportament, un cert aire postural i la rèplica indica que la conversa respon a una mena de flaixback. I que la memòria els esclata al front. S'havia volgut oblidar aquella primera nit de borratxera, d'adolescència inconscient, i d'un evident desig no correspost. L'acció es viu en passat, des d'una posició que la noia ja ha pres consciència del que no permetrà que es repeteixi. Des de la certesa del noi que allò li impedeix formar la família que desitjaria. Tots dos ploren, de diferents dolors. L'un vol superar aquest capítol en parella; l'altra ha entès que ja s'ha revisat ella mateixa i que la feina a fer del xicot és només seva. Sense el dramatisme de thriller de Sandra; sense el conte desesperat de Sota la neu, El que no es diu aporta la paleta de relacions més habitual a el cicle #jotambé de la Sala Beckett. I el més terrible és que l'empatia cap a una parella que prova de resoldre una discussió dóna aire a un agressor que es disculpava que potser no ho va ser del tot. El micromasclisme corre per les venes de la societat actual.