El Salvador Dalí em fa cosa

informació obra



Direcció:
Queralt Riera
Autoria:
Queralt Riera
Sinopsi:

Aquesta peça de teatre té voluntat de documental i radiografia, i poema i fotografia d’un paisatge humà. Representa un tou de moments i representa el dins i el fora d’alguns personatges. Una tragèdia contemporània que enyora la tragèdia grega i els seus crits i laments. El silenci i la soledat en són el tema i l’argument, el teatre postdramàtic, la via.

Obra de tres parts diferenciades que evoquen, més que expliquen. Que tracta els abusos infantils, però no només. Aquesta obra és una experiència curta, una visió, un tou de sensacions i imatges.

Crítica: El Salvador Dalí em fa cosa

13/06/2024

Què fem amb la buguenvíl·lea?

per Jordi Bordes

Queralt Riera és persuasiva com una buguenvíl·lea. Aquest arbust resta aturat com un bonsai si se'l sotmet a un test. Però quan la planta arrela a terra, s'envigoreix i creix agraïda i forta enroscant-se en ella mateixa, arrapant-se com una heura, fent-se forta i hegemònica com un gat que acapara el seu territori, i que no sembla mai tenir-ne prou.

Riera ha rescatat documentació que va quedar aparentment desmanegada de la seva metàfora a Pruna, on un monstre s'erigia amb una crueltat insaciable. Ara, aquells brots, han tocat terra i sembla que hagin acordat ser un, com les formigues en una marabunta. La pilota roda per la platea buscant porters insensats que hauran de retransmetre en primera persona un testimoni ingrat. És part de la catarsi. En aquesta mirada poètica, que punxa molt endins com una buguenvíl·lea quan evita que la desbrossin, no es dóna espai a gaire reconciliació. Sense compassió, els mocs estranys de cintura cap avall embruten les mans, els cossos, la vergonya. La sexualitat viciada fereix perquè som una societat que esclafa els brots de la naturalitat.

La força de Queralt Riera és que parla sense embuts, a vegades jugant, a vegades ballant o amb una cançó infantil (com aquella vulnerabilitat de Marta Carrasco, B. flowers o el karaoke dolorós d'Oriol Borràs a Pròxima centauri). És una veu feridora, però que fa talls nets, dels que poden curar de pressa. Riera no és plaent, gairebé mai, tot i tenir una ironia mordaç. És evidentment desproporcionat el desig que els homes tinguin una nou en comptes de cervell. Estableix una frontera insaciable, impúdica com els abusos sexuals. Diu la Laura del poema escènic (amb un audiovisual preciós) que ara li continua coent l'abús del germà gran, però una mica menys, abans que ho expressés. Si és així, cal entendre que el teatre és sanador per a les víctimes. I, per això, cal assistir-hi, escoltar-ho i empatitzar-hi.

Habitualment, ens queixem quan els muntatges passen a ser un manifest d'eslògans, que no accepta la complexitat, les excepcions, les gammes de grisos. Però si les supervivents, com a Jauría, per exemple, prefereixen passar per la revictimització escènica (després de la soferta durant l'abús i revisitada al judici), pel bé de la denúncia, ningú hi té res a dir. El paternalisme és una forma cristina d'apaivagar l'empoderament. Personalment, crec molt més en l'humor i la integració que en la militància. Canto abans un Akelarre que un Barbes de balena (per citar dos títols del Maldà) sent dues propostes molt vàlides, però que, si la primera incorpora el públic masculí, el segon és una reivindicació que només volen escoltar (majoritàriament, és clar) les espectadores. De fet, parlar en aquests paràmetres, sovint és posar-se en un jardí, que, com la buguenvíl·lea del títol, promet esgarrinxades. Fa unes hores, Gema Moraleda convidava a tothom a X a veure un espectacle com Breu introducció al western "mai no havia vist un retrat tan delicat, preciós i emotiu de la masculinitat. Aneu-hi, de debò".

El que té de bonic el teatre és que sempre pot desarmar. Aquest El Salvador Dalí em fa cosa és despullat, amb unes actrius (esplèndides Annabel Castan i Laura Calvet) que juguen, ploren, ballen i s'expressen directament, sense filtres. Vesteixen com a mascles cobrint-se els pits amb una bena (com feia el personatge de Limbo per parlar de la transsexualitat) i amb uns tirants que els deixa els pantalons penjant, per poder rebregar-se sense la molèstia del cinturó. Els tirants alliberen el cos, però, en aquests personatges, els titllen de tirànics. En tot aquest reflexionar, la buguenvíl·lea ha eixamplat els seus braços i escanya el dissortat presseguer i amenaça la buguenvíl·lea veïna. La convivència és complexa i només es pot intentar a partir de l'escolta de l'altre. Aquesta hauria de ser la recomanació del jardiner. Per esporgar un arbre cal xiular una cançó infanil tranquol·la, encomanadissa, Dins la fosca tot d'una i que el veïnat l'escolti i hi combregui,