El somriure al peu de l'escala

informació obra



Intèrprets:
Griselda Juncà, Jordi Martínez , Tanja Haupt
Traducció:
Màrius Serra
Escenografia:
Ramon Simó
Vestuari:
Mariel Soria
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Direcció:
Joan Arqué
Sinopsi:

Va néixer com un encàrrec del pintor Fernand Léger, després va prendre vida independent i el va il·lustrar Joan Miró. Un pallasso retirat torna a la pista a causa d'un accident. La seva veritat el convertirà en profeta d'una fe poc cristiana. Un dels relats més peculiars de Henry Miller, en defensa d'un art humanista.

Crítica: El somriure al peu de l'escala

04/04/2019

Una síntesi poètica de l'art del circ

per Andreu Sotorra

Al pintor cubista Fernand Léger (Argentan, França, 1881 - Gif-sur-Yvette, França, 1955) no li va acabar de fer el pes el relat que l'escriptor Henry Miller (Nova York, 1981 - Los Angeles, 1980) li havia escrit a finals dels anys quaranta de l'any passat per il·lustrar uns dibuixos seus i no el va fer servir. En canvi, el pintor Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) s'hi va apuntar posteriorment.

No és estrany, doncs, que en l'escenografia d'aquest muntatge de teatre-circ, que signa el mateix director Ramon Simó, hi aparegui la reproducció d'un element penjant de Joan Miró, «Gos bordant la Lluna», que va fer l'any 1926. L'any 1970, la bona relació de Joan B. Cendrós amb Henry Miller, impulsor d'Aymà i Proa Edicions i editor d'algunes de les seves obres (la sèrie «Tròpics» principalment), va fer que, en una versió del poeta Joan Oliver / Pere Quart, edités amb les il·lustracions de Joan Miró, el llibre «El somriure al peu de l'escala».

L'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) n'ha fet ara una nova traducció per a la posada en escena que té com a protagonista l'actor Jordi Martínez, en el paper d'August, un pallasso que es busca a ell mateix i que, potser com Henry Miller, es revolta contra la passivitat dels qui, veient-lo, només riuen i no pretenen trobar cap reflexió més darrere del seu maquillatge, el nas vermell i les sabates de gegant. ¿Continuar fent riure o anar més a fons i córrer el risc de perdre el suport del públic? Aquest és el dilema. També és el dilema del teatre i de l'art de tots els temps.

Amb aquest muntatge es fa inevitable recordar la sèrie d'espectacles de pista «Rhum», «Rhümia» i «Rhumans». I fa la sensació que els espectadors n'esperin un nou tast amb «El somriure al peu de l'escala». La trama no els decebrà en aquest sentit perquè sí que hi ha circ, o més aviat una síntesi poètica de l'art del circ, però cal advertir que en cap moment es pretén fer un altre «Rhum» o un altre «Rhümia» perquè l'hora de la veritat arriba amb el gruix del relat de Henry Miller, un relat en clau de monòleg que l'actor Jordi Martínez desgrana amb una remarcable capacitat interpretativa que alterna amb el seu paperàs innat de clown que porta amagat dins, amb alguns intervals de circ de la resta de la companyia, mentre ell aprofundeix en els pensaments, les esperances i les angoixes del pallaso August.

La versió lliure de circ que embolcalla l'original de Henry Miller connecta molt bé amb els espectadors des del mateix moment que el personatge de l'Empresari (Joan Arqué) anuncia en clau irònica que, per una força major, es veuen obligats a suspendre per segona vegada l'espectacle (la suspensió real es va produir la temporada passada a causa d'un accident de moto de l'actor Jordi Martínez en sortir d'un dels assaigs).

Hi ha altres picades d'ullet a la filosofia del pallasso que va imprimir el malaguanyat Monti, amb algun número clàssic entre August (Jordi Martínez), l'Empresari (Joan Arqué), Antoine (Oriol Boixader) —aquest, en un moment donat, pallasso i font vivent que comprovaran de primera mà els espectadors de primeres files— o els fugaços i delicats números de corda i trapezi de l'Acròbata (Griselda Juncà), tot endolcit amb la interpretació musical de Joan Alavedra, sobretot de la mà de Tanja Haupt i també, en algun moment, de la fanfàrria dels altres personatges (tambor, acordió, clarinet...)

«El somriure al peu de l'escala» és un espectacle singular que, durant una hora i tres quarts, combina la profunditat del text de Henry Miller amb la mirada lúdica del pallasso que probablement l'autor potser ni tan sols havia imaginat quan el va escriure. Una profunditat dramàtica que al llarg dels anys no només va captivar la vena surrealista de Joan Miró amb les seves il·lustracions sinó que ha promogut que s'hagin creat versions molt diverses en teatre i fins i tot en òpera. Totes buscant, esclar, que els espectadors no deixin mai d'esbossar un somriure... i si pot ser al peu de l'escala, millor. (...)