El temps que no tindrem

informació obra



Intèrprets:
Mariona Castillo, Joan Mas/ Eloi Gòmez
Direcció:
Alícia Serrat
Direcció Musical:
Dani Campos
Vestuari:
Raquel Ibort, Marc Udina
Escenografia:
Toni Luque
Il·luminació:
Adrià Rico
Músics:
Dani Campos/ Miguel González
Sinopsi:

Després de l’èxit aconseguit amb PER SI NO ENS TORNEM A VEURE (2017) i TOT EL QUE NO ENS VAM DIR (2018) -que es reposa aquest agost-, arriba el moment de tancar aquesta TRILOGIA DE L’AMOR creada i dirigida per Alícia Serrat amb el seu nou musical, EL TEMPS QUE NO TINDREM. Produïts per Daniel Anglès, cadascun d’aquests tres musicals ha parlat sobre l’amor des d’una perspectiva diferent. 

El primer, és una carta d’amor a l’enamorament. Amb música de Marc Sambola, PER SI NO ENS TORNEM A VEURE ens parla del fill vermell que ens uneix. Jugant a un joc de màscares, prínceps i princeses, és una medicina que et fa creure en l’amor.

El segon, amb música de Miquel Tejada, ens parla dels amors que fan mal. TOT EL QUE NO ENS VAM DIR ens fa viatjar als 90, on uns joves estudiants intenten respondre les preguntes d’un treball de filosofia mentre aprenen a estimar.

Aquesta temporada, es tanca el cercle amb EL TEMPS QUE NO TINDREM. Dani Campos posa música a aquest títol. Una declaració d'amor a la vida que ens portarà al primer dels amors que sentim, l’amor de la família. 

Amb el mateix equip creatiu que l’ha acompanyat en les dues propostes anteriors, Alícia Serrat no només estrenarà el seu tercer musical consecutiu en tres anys, si no que aquest es presentarà al mateix temps que es reposen els dos títols anteriors. Així el públic tindrà la possibilitat de veure els tres espectacles durant les mateixes setmanes.

Crítica: El temps que no tindrem

15/05/2019

Alícia Serrat finalitza la seva notable Trilogia de l'Amor viatjant cap als primers amors familiars

per Ramon Oliver

Hem arribat al final. Que resulta que és també com arribar al principi. Alícia Serrat conclou la seva musical Trilogia de l’Amor tot abordant precisament aquella mena d’amor que d’alguna manera deixa marques  i  estableix models comparatius en tota la resta de formes d’amor que acaben fent la seva aparició al llarg de la vida: l’amor que té a veure amb el nucli familiar originari . Fem una mica de memòria, ara que teniu també encara  temps de posar-vos el dissabte en pla maratonià  (fins el 26/5)  i recuperar la Trilogia al complert. Quelcom d’altra banda ben recomanable: a poc que us interessi el teatre musical i considereu que cal recolzar al màxim la creativitat local pel que fa a aquest gènere  , no us podeu perdre tan singular experiència. Recordeu que tot va començar fa un parell d’anys amb “Per si no ens tornem a veure” . Llavors, l’Alícia va buscar la complicitat de Marc Sambola ( recordeu també que cada lliurament del cicle ha comptat amb un compositor diferent) per oferir-nos la peça més aparentment lleugera de la Trilogia; un divertiment inspirat en tres magistrals clàssics de la comèdia  (“Leonci i Lena”, “El joc de l’amor i l’atzar” i “Al vostre gust”)  que adoptava una mica les formes d’un conte sense amors ideals per parlar-nos de l’amor que s’amaga darrera  una disfressa. Després li va donar un bany de filosofia a l’amor que fa mal i que pot acabar traint amistats amb “Tot el que no ens vam dir”, potser el capítol més irregular del conjunt : Miquel Tejada li va posar música a aquesta història plena de salts temporals una mica en la línia desencisada del Sondheim de “Merrily We Roll Along”. I ara, i en companyia dels pentagrames i la direcció musical de David Campos, Serrat ens fica de cap en la intimitat de la llar que comparteixen una mare i el seu fill, cadascun dels dos gestionant com pot les seves pròpies fragilitats i les seves zones de soledat .I cadascun dels dos, trobant en l’altre el suport necessari per enfrontar-se a aquestes fragilitats i soledats.

 L’Edu, aquest noi que necessita cuidar-se i que aspira a ser escriptor , ho diu tot just començar l’obra: “Potser la vida hauria de venir amb un pròleg, com els llibres. Un pròleg que d’alguna manera ens prepari per a tot el que vindrà. No en sabríem el final, perquè algunes històries és millor no saber com acaben, però podríem decidir si val la pena seguir llegint o no”. Però potser – o sense el potser- la vida ja ve amb aquest pròleg, i aquest pròleg porta el nom d’infància. No cal ni dir que com a bon lletraferit precoç que és, l’ Edu sap també que les paraules poden tenir de vegades efectes més sanadors que tota l’acumulació de pastilles que recepten els metges, i  que també fan aquí un important acte de presencia. I Serrat ha volgut que el seu espectacle delicat i intimista en tingui també quelcom d’homenatge a la saludable funció que exerceixen les paraules escrites; un homenatge si voleu  extensible a la ficció en totes les seves formes, quan aquesta ens permet entendre una mica millor el que passa dins nostre i al nostre voltant, i enfrontar-nos també millor a les pròpies pors. Els dos protagonistes de l’obra de Serrat -  i la sèrie de personatges secundaris que també tenen el seu paper a la vida d’aquest fill i d’ aquesta mare i que de tant en tant es fiquen també sota la pell dels dos únics intèrprets de l’espectacle- no volen,  en tot cas, fer  massa drama: la seva història i la forma com ens la fan arribar alterna l’humor amb l’apunt tràgic, de la mateixa manera que alterna els temes  musicals construïts des de la introspecció i el toc emotiu ( els dominants) , amb els esclats de pop lleuger amb cert  aroma anys 80. I en els dos registres es mouen igual de bé tan Joan Mas, com una sempre excel·lent Mariona Castillo que , ja sigui des de la frivolitat ( “Mamma Mia!”) , ja sigui des del duet seriós (“Mares i filles”, un muntatge que podria fer també programa doble amb aquest) , ja sigui des del millor Broadway contemporani (“Fun Home”) , porta acumulats  un grapat d’espectacles en els quals les relacions paternes, maternes i filials , resulten determinants. Amb una diferència: aquest cop, li ha tocat ja a ella fer de mare! En qualsevol cas: entre la Mariona, el Joan, en David i l’Alícia , ens han muntat en família un bon musical, construït amb efectiva senzillesa  i acurada sensibilitat.